- 9. Portadors d’esperança
- Dos perills assetgen les nostres comunitats de fe: la caiguda en l’es-cepticisme i el refugi en l’endogàmia, en el tancament sobre si mateixes. No podem defallir en la nostra tasca de testimoniar la fe i cal que ho fem des de la humilitat que és mare de totes les virtuts. Tampoc no podem restar cofois o complaguts dins de les comunitats, sinó que estem cridats a sortir enfora, a obrir les portes de bat a bat i a comunicar el que creiem als homes i les dones d’avui.
- Els màrtirs són homes i dones comuns, anònims, que han patit amb amor i que, empesos per l’Amor més gran, per aquell Amor que mou muntanyes, testimonien el seu compromís a favor de les persones. No és l’heroisme el que els mou, ni l’atzar, o l’interès propi, sinó la voluntat de no pensar en si mateixos i sobretot de continuar estimant i servint tots els qui els necessitin.
- Vivim en un món en el qual cada cop s’associa més la convicció amb el fonamentalisme, però això és un gran error. El màrtir no és un fonamentalista, sinó un home que es regeix per allò que es pot anomenar l’ètica de les conviccions. El màrtir viu en l’amor, viu empès per l’Esperit Sant i és aquest amor a Déu i als altres, precisament, el que el porta al martiri, el que causa la seva mort. El màrtir, com tota persona, estima la vida, no busca la mort, no desprecia aquesta vida ni les coses bones que Déu ens hi ha posat, però sap que la vida -aquesta vida terrenal- no és un fi en si mateix i que només la vida viscuda intensament des de l’amor i que aspira a ser per sempre, és digna de fe. “El martiri sempre ha estat entès per l’Església com un suprem do i la prova més gran de la caritat”47.
- La confiança és el secret de l’autèntic amor a Déu i al pròxim. Ajudem-nos a mantenir viva l’esperança, aquesta humil virtut que uneix la fe i la caritat en un sol lligam lluminós i que ens fa viure cada dia amb nou alè i amb nova empenta. Ho necessitem tots, però especialment els qui més pateixen o viuen en la foscor.
- Déu en Crist ens obre una esperança molt gran, immensa, de salvació i de vida, una vida que no morirà mai. Res ja no ens pot fer por. Hem d’aprendre a esperar-ho tot de Déu, com ens ensenyen els màrtirs, perquè mai no en sabem prou d’esperar. Ni tampoc de confiar. Tot ens ho voldríem fer nosaltres mateixos, sense necessitar de res ni de ningú; possiblement ni de Déu… Ens cal aprendre a confiar més en Déu i més en les persones que tenim al nostre voltant. A veure més allò que ens uneix que no pas el que ens separa. A valorar els esforços que segurament estan fent. A agrair-los el que ens donen, amb naturalitat, però amb tendresa. Aprendre a gaudir de la vida que Déu ens regala per pura gràcia seva.
- En contextos com el nostre, on hi ha el perill que un cert desànim derrotista s’apoderi de molts, ens cal mantenir viva la memòria dels màrtirs, i cal també discernir els signes dels temps i apuntar els àmbits on el cristià ha de ser decisiu amb la seva intervenció portadora d’esperança. Entre aquests àmbits on el testimoni cristià esperançat serà molt rellevant en aquest segle XXI que tot just acabem d’iniciar, destaquem els següents: la defensa de la dignitat i la llibertat humanes, la defensa de la justícia social, la promoció d’una cultura de la vida i de l’amor, la lluita per la pau en el món, la defensa de la creació com a obra de Déu.
- 9.1. La defensa de la dignitat i la llibertat humanes
- El màrtir mor per defensar la dignitat de la persona humana, criatura feta a imatge i semblança de Déu, cimal de la creació, forjada per a estimar i ser estimada per si mateixa.
- “El màrtir -diu el Venerable bisbe de Vic Josep Torras i Bages- és el cimal de la santedat. Els màrtirs són testimonis fins a morir de la distinció entre el bé i el mal, i entre la llum i les tenebres. Són els herois de la dignitat humana. Adherits a la Veritat suprema, mantenen la diferència entre la veritat i l’error”48.
- És afortunada l’expressió: “herois de la dignitat humana”. Els cristians, com a testimonis del Crist que som, hem d’implicar-nos en tots els camps per tal de defensar la dignitat humana de possibles abusos i instrumentalitzacions. Tenim la convicció que la persona és l’ésser més perfecte que hi ha en la creació i que la seva dignitat és intangible. Ser cristià comporta comprometre’s a promoure la dignitat humana en tots els camps, però vetllar especialment per les persones més vulnerables, les que es troben en situacions més fràgils que, fàcilment, podrien ser susceptibles d’abusos. El que avui en la nostra societat veiem que es vol proposar per a la família i la protecció de tota vida, des de la seva concepció fins a la seva mort natural, reclama segurament un nou martiri de testimoni valent envers la dignitat de la persona humana, especialment la dels més pobres i desprotegits49.
- El màrtir mor en defensa de la llibertat, de la seva llibertat com a creient. És un fidel testimoni de les seves conviccions, el defensor d’una llibertat en contextos hostils, tan hostils que el porten a la mort. El compromís cristià ens condueix també a defensar la llibertat de tota persona, una llibertat responsable i circumscrita, respectuosa amb els drets fonamentals de tot ésser humà.
- Com a testimonis del Crist alliberador, estem cridats a alliberar els homes i dones del nostre món de les estructures de pecat que les mantenen subjugades i a denunciar obertament aquestes formes d’alienació. Creiem que la persona té el gran tresor de la llibertat, però que la llibertat és un repte difícil que exigeix una necessària educació.
- Els màrtirs, diu Joan Pau II, “serveixen l’Evangeli de l’esperança, perquè amb el seu martiri expressen en el màxim grau l’amor i el servei a l’home, en la mesura que demostren que l’obediència a la llei evangèlica genera una vida moral i una convivència social que honora i promou la dignitat i la llibertat de cada persona”50.
- 9.2. La defensa de la justícia social
- Vivim en un món radicalment injust on l’abisme entre l’anomenat món del Nord i del Sud creix cada dia. Com a cristians del segle XXI, no podem restar indiferents a aquesta injustícia planetària i hem de fer tots els esforços possibles per a aconseguir que es doni una globalització més justa. En tenim coneixement a través dels mitjans de comunicació de masses; sabem que hi ha homes i dones que no poden viure perquè no tenen les mínimes condicions de vida digna. Com ja fan tantes comunitats i tants missioners arreu del món, hem de ser llum d’esperança en els àmbits de patiment i hem de sensibilitzar els nostres germans dels països més rics d’aquesta immensa ferida que hi ha en el nostre món. Els màrtirs ens són, també, un exemple de justícia i de treball a favor dels més pobres i dels més vulnerables i és així com el darrer segle ha vist sofrir i morir molts creients per causa de la defensa dels pobres, de la justícia i del servei desinteressat de la caritat, des de l’Arquebisbe Óscar A. Romero de San Salvador, fins als 44 seminaristes de Buta, diòcesi de Burura a Ruanda, massacrats tots junts perquè van preferir la mort abans de dividir-se entre hutus i tutsis, o les monges de Bèrgamo contagiades del virus èbola, i mortes al Congo per no abandonar els malalts que calia cuidar. Tots ells i tantes víctimes dels gulags soviètics i xinesos, dels nazis i de tants conflictes a l’Àfrica i a Amèrica, entre d’altres, que van morir demostrant que per a un cristià, la vida no constitueix un valor absolut, si per tal de protegir-la s’ha de renunciar a les pròpies conviccions o abandonar el camí de justícia i d’amor pel qual havien optat.
- En aquest camí és probable que també convergim i ens trobem amb germans que no comparteixen la nostra fe, però que són també testimonis d’esperança pel seu compromís i la seva entrega generosa al servei del proïsme. Siguem tots més solidaris i emplacem-nos a no descansar mai de denunciar el mal, recordant la gran norma de Sant Pau: “No us deixeu vèncer pel mal; al contrari, venceu el mal a còpia de bé”51. Esforcem-nos perquè la solidaritat -el nom nou de la caritat, segons Joan Pau II52- sigui entre nosaltres una realitat viva i expansiva.
- 9.3. La promoció d’una cultura de la vida i de l’amor
- Els màrtirs testimonien la seva fe en la Vida per sempre, i per això no anul·len de cap manera la dimensió terrena del seu compromís per la vida i l’amor, sinó que des d’aquesta fe en la resurrecció miren de practicar encara més els deures de la justícia aquí a la terra. Els cristians d’avui, seguint el seu testimoniatge, hem de potenciar la cultura de la vida i la civilització de l’amor, tot el que porti creixement de les persones, respecte a la seva dignitat. El màrtir ens ajuda en tot el que representa la promoció d’una cultura de la vida. Els cristians hem de treballar per transformar la cultura de la mort, en la cultura de la vida; per capgirar l’obsessió pel tenir i pel consumir, en el desig de ser i d’estimar53.
- Pensem que la vida és un do meravellós que s’ha de protegir des del primer moment de la concepció, fins a l’últim instant del seu acabament natural, i que, per això mateix, hem d’afavorir unes condicions en què aquesta vida pugui ser viscuda d’una manera digna i amb el màxim de qualitat. Pensem que allò que fa que la vida mereixi ser viscuda és l’amor que podem donar als altres i el que podem rebre dels altres. I això comporta unes exigències molt clares per a tot cristià. Així s’expressava Joan Pau II: “En les múltiples situacions en què estan en joc exigències morals fonamentals i irrenunciables, el testimoniatge cristià ha de ser considerat com un deure fonamental que pot arribar fins i tot al sacrifici de la vida, al martiri, en nom de la caritat i de la dignitat humana”.54
- No val en qüestions importants com les pertocants a la vida distingir les esferes política i religiosa, el que seria públic i el que seria privat en un cristià. Certament que hi ha lloc per a una correcta laïcitat ben compresa, que distingeix bé els àmbits i les competències i respecta l’autonomia de les realitats temporals. Però sempre hem d’anar més enllà en l’amor, i deixar-nos il·luminar per la llum que ens donen els màrtirs que reflecteixen la de Crist, el rei dels Màrtirs, que a la Creu ensenya com hem de ser coherents amb els nostres principis fins a donar la pròpia vida, si calgués.
- També el darrer segle ha vist el martiri de molts cristians compromesos amb els temes de la vida, o que han preferit donar vida abans de reservar-se-la per a ells. El testimoni de Sta. Joana Mª Baretta de Milà és colpidor perquè ella, metgessa, desestima la quimioteràpia que l’hauria pogut guarir d’un càncer però que hauria mort la seva filla en gestació. Era impressionant a St. Pere del Vaticà assistir a la seva canonització, unida a la del nostre sacerdot trempolí St. Josep Manyanet, a la qual assistia el marit de la nova santa i la seva filla, la que havia estat salvada pel sacrifici de la seva mare. Com ens estimulen aquests sants a ser més coratjosos i a no conformar-nos amb una moral del “tot s’hi val o del ningú no ho sabrà”… Déu ens veu mentre lluitem, i hi ha alegria al cel pel nostre amor sacrificat.
- 9.4. La lluita per la pau en el món
- La pau és el gran repte pendent del segle XXI. Vivim en un món essen-cialment conflictiu, immers en guerres i tensions que es podrien evitar. També és veritat que, paral·lelament a això, ha crescut la consciència pacífica i el desig de pau en el món, desig que s’expressa de moltes maneres en la nostra societat. Els cristians, seguint l’exemple dels màrtirs, hem de ser instruments de pacificació en el món, hem d’introduir pautes de reconciliació i això només serà possible si, com diu Pau VI, treballem per la justícia i, a més a més, ens disposem a practicar el perdó i a desenvolupar una pedagogia de la reconciliació. Hem de confiar en la força de l’Esperit Sant que és capaç de pacificar tots els esperits.
- Quan el nou beat màrtir Mn. Josep Boher diu als qui els anaven a matar, “jo us perdono en nom de tots”, posava el fonament més gran per a la pau, que és el perdó de l’enemic, i complia amb escreix el manament del Crist: “No us hi torneu contra el qui us fa mal… Estimeu els vostres enemics… Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial”55. La pau es construeix en el dia a dia recercant l’ordre volgut per Déu i només es donarà quan cadascú reconegui la pròpia responsabilitat per a promoure-la. Ser pacífics és tot un ideal de vida que ha de vivificar les relacions de família, socials, laborals i sociopolítiques. En temps de gravíssims atemptats terroristes ens adonem que la vida humana ha perdut tot valor, que ha passat a ser un mitjà per a pressionar, atemorir i fer fracassar l’entesa entre les persones i els pobles. Treballem per la pau i la justícia, cerquem la pacificació interior, bastim ponts de diàleg i de perdó, acollim les raons dels altres i cerquem el desarmament personal i social que ens faci viure en la justícia, el respecte pels drets de les persones, la llibertat religiosa i la promoció i defensa d’un autèntic i integral humanisme. Els màrtirs ens indiquen el camí lluminós cap a l’autèntica pau. Ells vencen perquè oposen la seva pacífica reacció davant la violència dels qui els agredeixen i maten. Però són ells els qui vencen. La pau sempre venç. “Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus”.56
- 9.5. La defensa de la creació com a obra de Déu
- Finalment, vivim en un planeta greument amenaçat pel que fa al seu equilibri medioambiental. Els experts en la matèria i les grans conferències mundials sobre l’estat del planeta han advertit, en els últims decennis, de la fragilitat de la natura i de la necessitat de conservar-la i d’introduir polítiques medioambientals. Això reclama “un efectiu canvi de mentalitat que porti a adoptar nous estils de vida”.57 Els cristians estimem la naturalesa, perquè és creació de Déu i, en tant que creació, és el lloc de manifestació de la bellesa i de la unitat de Déu. El món es presenta a la mirada de l’home com a petjada de Déu.
- Seguint l’exemple de sant Francesc d’Assís, ens sentim cridats a viure fraternalment en el món i a tenir cura de totes les criatures que hi ha en ell. Sabem que la persona és el cimal de la creació i, per això mateix, té la gran responsabilitat de senyorejar la creació i de tenir-ne cura perquè les generacions que vinguin després de nosaltres puguin fruir d’aquest món tan bell que Déu, en un acte d’Amor infinit, va crear del no-res, perquè poguéssim viure-hi. La bellesa pot ser un dels itineraris vers Déu, un lloc de trobada i manifestació de Déu en el cor de l’home.
- El futur no està escrit. La força de l’Esperit ens impel·leix a santificar el món i a transformar-lo en un àmbit d’acollida, en un espai on sigui possible viure dignament. Contràriament al que hom podria pensar, l’Evangeli és força de futur i el món que ara se’ns obre al davant, reconeixerà també la seva grandesa.
- Tots estem compromesos en la feina de transfigurar el món. Cada cristià des del seu carisma personal, des de la vocació que experimenta dins seu, està cridat a ser “sal i llum” en el món.