- 5. La serenitat dels màrtirs ens meravella
- Els màrtirs ens fan pensar profundament i se’ns fa difícil imaginar quina pau interior comunica el Crist en les seves ànimes que, en circumstàncies tan hostils, no perden ni la serenitat, ni el nord de la seva vida. Nosaltres sentim que fàcilment defallim, que en determinats contextos practiquem un cristianisme vergonyant, sentim por de confessar obertament les nostres conviccions, perquè la veu de la majoria ens aclapara, però el testimoni autèntic sap que és de Déu i que està en Déu; i el qui viu, amb convicció, que està “a les mans de Déu”, sap que, passi el que passi, no li pot esdevenir res de dolent, perquè Déu ho pot tot i l’estima. “Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu”.19 El qui viu plenament aquesta convicció no tem ni el patiment, ni la mort, i és capaç de relativitzar tot el que és relatiu i bolcar-se en allò que és absolut.
- El màrtir és un signe visible de l’Amor més gran, un testimoni que s’ha compromès en el seguiment del Crist fins a donar la seva pròpia vida per testimoniar la veritat de l’Evangeli. En aquest sentit, el màrtir segueix l’exemple del Crist, que va donar la seva vida pels germans com a signe de l’Amor més gran. Aquesta disposició a donar la pròpia vida, el més gran que tenim, és una prova radical i absoluta d’un amor que sap vessar-se a tots en virtut d’una convicció que és la fe. El màrtir no mor per a ell mateix, sinó perquè vol testimoniar, davant de qui el persegueix, la fe que té en el Crist Ressuscitat com a veritat última del sentit de la seva existència, i de tota existència, i uneix la seva mort a la mort redemptora de Jesucrist. L’amor fins a la creu que salva i perdona tots els desamors.
- El màrtir és un signe de contradicció. Podem defugir l’interrogant que ens provoca, però també podem assumir-lo seriosament i examinar-nos a nosaltres mateixos. No podem donar respostes artificials a aquesta pregunta, ni podem frivolitzar la vida dels qui moren pel Crist. Eren homes i dones com nosaltres que, seduïts per l’Esperit, van saber convertir la seva vida en quelcom més que en un pur mecanisme per a subsistir.
- El màrtir no busca el patiment, ni es complau en el sofriment. Els cristians no desitgem patir per patir, ni, contràriament al que s’ha afirmat algunes vegades, ens hi recreem, sinó tot al contrari; estem compromesos en curar la ferida del món, en alleugerir el sofriment de tants homes i dones, de tantes persones que pateixen sols i que necessiten consol, i consol ja en aquest món. Ens referim als malalts, als indigents, als avis sols, als privats de llibertat, als pobres, als joves esclaus de la droga, als moribunds, a tots els qui pateixen… El màrtir pateix com a conseqüència del seu amor pels altres i per la defensa de la veritat, i sempre en unió amb el Senyor Jesucrist, que va donar la seva vida per amor. El patiment del màrtir, doncs, no és buscat per si mateix, sinó que és acceptat i consentit com a conseqüència del seu amor i sempre en comunió amb el Crist Redemptor.
- Qui estima, pateix pels altres, per la seva salut, per la seva realització, per la seva plenitud. Les mares i els pares, els padrins, saben molt bé que l’amor als fills i als néts porta sempre associat sacrifici i patiment. Jesús també pateix en el calvari i en la creu, però Jesús no cerca el patiment pel patiment, sinó que l’accepta i l’assumeix per l’Amor que professa al Pare i als germans, que el porta fins a la mort, i una mort de creu.20 I ofereix aquest sofriment com una manera d’unir-se a l’Amor del Crist que salva el món.
- El màrtir és un signe visible del Crist en la història i, precisament, per això, un motiu d’esperança. Afirma el Sant Pare Joan Pau II que “el martiri és l’encarnació sublim de l’Evangeli de l’esperança”21. Els cristians creiem que el sofriment del Crist no va ser endebades, que el seu patiment no fou la darrera escena de la història, sinó que creiem que, per obra de l’Esperit Sant, Jesús va ressuscitar d’entre els morts, tal com afirmem en el Credo que recitem cada diumenge en l’eucaristia. Creiem, per tant, que la força de l’Esperit pot tornar a la vida el qui estava mort, i no per a retornar al cap d’un temps a la mort, sinó per a viure per sempre, amb la vida de Déu, eterna i gloriosa.
- En l’Evangeli es pot llegir que els deixebles del Crist hauran de patir22. El martiri és un llenguatge expressiu, testimonia que hom està disposat a donar la seva vida per la Veritat de l’Evangeli i que està disposat a expressar l’Amor més gran que inclou la pràctica del perdó i el desig de reconciliació amb el perseguidor.
- Els màrtirs són exemple per a la comunitat de fe de tots els temps, tant d’ordre local, com d’ordre universal. El martiri és el gran criteri de veritat del caràcter genuí de la fe. Per això l’Església reconeix i honora els seus màrtirs i els enalteix com a signes visibles del seguiment al Crist.
- També en el Concili Vaticà II es reconeix aquest paper del màrtir en la vida de l’Església: “El martiri, gràcies al qual el deixeble es fa semblant al Mestre que accepta la mort per la salvació del món, bo i conformant-se a Ell en el vessament de la seva sang, és considerat per l’Església com un do excels i la prova extrema de l’amor. I si això es concedeix a pocs, cal que tots estiguem preparats a confessar el Crist davant dels homes i a seguir-lo pel camí de la creu enmig de les persecucions que mai no manquen a l’Església”23.
- I també s’hi afirma: “És un deure de l’Església de fer present i quasi visible Déu Pare i el seu Fill encarnat, tot renovant-se i purificant-se sense parar, guiada per l’Esperit Sant. Això s’obté en primer lloc pel testimoniatge d’una fe viva i madura, educada precisament per a poder copsar amb claredat les dificultats i superar-les. Un testimoniatge insigne d’aquesta fe el donaren i el donen molts màrtirs. Aquesta fe ha de manifestar la seva fecunditat impregnant tota la vida, fins profana, dels creients, i movent-los a la justícia i a l’amor, sobretot envers els pobres”24.