Carta Pastoral de Mons. Joan-Enric Vives i Sicília, bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra: “Set sacerdots d’Urgell, màrtirs de Crist”

Conclusió
Estimats preveres, diaques, religiosos i religioses, laics i laiques, homes i dones de bona voluntat, no tinguem por, siguem receptius a la força de l’Esperit Sant que treballa dins de nosaltres.
La beatificació dels preveres màrtirs d’Urgell a Roma el 29 d’octubre de 2005 ens ajuda a recuperar i a conservar la memòria dels cristians sacrificats martirialment al nostre Bisbat i a d’altres parts de Catalunya i del món. Joan Pau II ens ho recordava així: “A finals del segon mil·lenni, l’Església s’ha convertit de nou en l’Església dels màrtirs”61. Ell mateix va voler que les Esglésies locals féssim tot el possible per conservar la memòria viva dels qui han sofert el martiri, els nous màrtirs, que ens ajuden amb el seu exemple d’amor i de fidelitat al Senyor crucificat.
La seva beatificació s’escapa de tota polèmica i encara més de cap utilització interessada o partidista. Josep Tàpies i els seus companys sacerdots màrtirs foren uns homes pacífics, perseguits i que van sofrir la mort pel simple fet de ser sacerdots catòlics.
Foren aparentment vençuts, però van demostrar una inusual fortalesa espiritual i moral. Per tal de salvar les seves vides o assegurar-se la seva supervivència, no van renunciar a la seva fe ni a les seves pròpies conviccions, servint fins al final els qui tenien confiats com a pastors dins l’Església diocesana. Demostraren una força nova, gran, inexplicable amb la pura raó, que els atorgava una grandesa espiritual que encara ens captiva avui. Perquè és la gràcia que ve el cel, la força amorosa del Déu totpoderós en l’amor, que es mostra feble a la Creu del seu Fill, però triomfant en la seva Resurrecció.
Nosaltres els volem exaltar, units al centenar llarg de preveres màrtirs del nostre Bisbat durant aquella guerra incivil i fratricida, i a tants religiosos i laics que també van donar la seva vida, perdonant i estimant. Caldria que els valoréssim més i que mai no els oblidéssim. Ara ja -i molt més en el futur- seran tinguts com la millor collita de la nostra Església diocesana al segle XX.
Aquests testimonis de la fe no esborren els mèrits que puguin tenir altres persones que, fidels a les seves conviccions, també van sofrir repressions i persecucions per les seves idees. Cal reparar en el que convingui la seva memòria. La beatificació dels uns no va contra els altres, ni contra ningú, i menys encara contra els qui també van perdre la vida en aquelles tràgiques circumstàncies.
La seva beatificació vol oferir la bellesa magnífica de les seves vides a un món que necessita bellesa i exemplaritat humanes, raigs de bondat divina enmig del dolor de la quotidianitat sense esperança que molts han de suportar i de la lletjor obscura del nihilisme que avui veiem tan exaltat. Els nostres màrtirs lliuraren les seves vides humanes molt belles, molt bones, molt santes i oferiren al món la bellesa que es fa admirar, que atreu, que marca el camí vers Déu. Ells són punts de llum, de la llum de Déu, que amb la seva gràcia els ha fet brillar entre nosaltres, i ara ens marquen el bon camí de la realització humana plena. Només l’amor salva el món. I són dels nostres, com nosaltres.
Els màrtirs han  lluitat contra el mal i hi han perdut aparentment la vida. Hi ha una estreta vinculació entre el martiri i la Passió del Crist. I això ens ha de portar a interrogar-nos sobre les nostres pròpies responsabilitats davant del mal, els odis i la violència, per convertir-nos i demanar l’ajuda de Déu per caminar per camins de pau.
En el segle dels drets humans i de la llibertat, el martiri i les persecucions exercides per diversos totalitarismes sembla que es vulguin silenciar o amagar als ulls de les noves generacions, encara que així ocultéssim també el dolor i el valor dels perseguits i sacrificats. Com si el que som i tenim no hagués costat molta sang. És cert que donaren el seu testimoni en circumstàncies adverses, discutides i discutibles. Però cal afermar la nostra convicció que en les proves i en els moments de debilitat, l’Església sempre en surt enfortida perquè novament ha d’aprendre a confiar només en Déu. La persecució obliga a aprofundir en l’essencial i a no perdre’s en el que és accessori de l’Església i de la fe. Torna a ser temps de sembrada, temps de viure indicant allò de més essencial que és l’Església, ser el sagrament universal de salvació per a la humanitat, la portadora d’una Bona Nova que no li pertany perquè és Crist mateix, que la supera infinitament.
Segurament avui els cristians hem de tastar la duresa de viure a la intempèrie de la cultura del materialisme, la buidor i el relativisme. Però hi ha escletxes per on anunciar la Bona Nova, hi ha molta bondat en el cor del món que Déu no deixa de vessar-li perquè l’estima. I l’anunci d’aquest amor de Déu ha de ser convincent. Ens convencen els testimonis “forts” dels germans “febles”. Només podrem oposar-nos a les forces d’un nou paganisme, relativitzadores i banalitzadores de tot, si confiem en la gràcia de Déu i ens abandonem a Ell. Només la innocència salva el món. Són els qui estimen i els qui estimen martirialment els qui, units a Jesucrist, salvaran el món. I és l’Eucaristia el sagrament que ens orienta a viure així, perquè ens fa viure de Crist i en Crist, l’únic Salvador del món. L’Eucaristia que celebrem fou l’aliment dels màrtirs i el sentit més pregon de la vida d’aquests set sacerdots exemplars de la nostra Diòcesi.
“Avui la veritable força de convicció de la fe ve novament dels seus testimonis”62 deia el Cardenal Ratzinger. Els sacerdots màrtirs de la Pobla, Mn. Josep Tàpies i els seus companys, són els nostres testimonis fidels que van creure i van restar receptius a l’acció de la gràcia. Déu ens els dóna, beatificats per la Santa Església, com a intercessors en els combats. Demanem-los la fidelitat en la fe i en els compromisos de la vida, que és el que donarà credibilitat al nostre testimoniatge de Jesucrist. Estimats beats Josep Tàpies, Pasqual Araguàs, Silvestre Arnau, Josep Boher, Francesc Castells, Pere Martret i Josep-Joan Perot recordeu-vos de l’Església d’Urgell que us engendrà a la fe i us consagrà amb el do sacerdotal, i pregueu sempre per nosaltres!
Amb la meva benedicció i afecte per a tots en el Senyor,
Joan-Enric Vives i Sicília
Bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra
La Seu d’Urgell, 4 d’octubre de 2005,
festa de St. Francesc d’Assís
Compartir