- 3. La força del feble
- Quan pensem en els màrtirs i, concretament, en aquests sacerdots màrtirs del nostre bisbat, podríem equivocar-nos i pensar que eren homes excepcionals, robustos com les roques i dotats d’un caràcter heroic. No eren, però, éssers d’una altra estirp, sinó homes enfortits per la saviesa de l’Esperit Sant. No podem oblidar-ho mai, eren homes com nosaltres i, de ben segur, que van viure hores de temença en el seguiment fidel de la Paraula de Déu.
- L’admiració pel màrtir ens pot portar a veure’l com un ésser sobrehumà, però cal tenir en compte que el màrtir és, en essència, un home com nosaltres, un ésser lliure que podia haver apostatat, o fugit, o respondre amb violència, o que podia haver-se fet enrere davant les contrarietats. Precisament perquè, podent trair les seves conviccions, no es va fer enrere, el màrtir es converteix en un referent per a tots nosaltres. Era un home de carn i ossos, però ple de fe i entregat totalment al Crist. Fou la gràcia de Déu la que el va fer fort en aquelles circumstàncies.
- El màrtir no tan sols ens ha de despertar el sentiment d’admiració, sinó, sobretot, el desig d’imitació. El Sant Pare Joan Pau II, en la seva Exhortació apostòlica postsinodal, L’Església a Europa, afirma que els màrtirs “són un signe eloqüent i grandiós que se’ns demana contemplar i imitar. Ells mostren la vitalitat de l’Església; són per a ella i per a la humanitat com una llum, perquè han fet resplendir en les tenebres la llum de Crist”11.
- En imitar el màrtir, imitem el Crist, el primer màrtir que va donar la seva vida per tots nosaltres, que va morir en una creu per fer néixer en nosaltres l’Home Nou, amic de Déu i hereu de la vida eterna. Jesús no vol ser admirat, sinó que vol ser imitat i cada cristià ha de discernir com ha de ser el seu seguiment personal de Jesús dins de la comunió eclesial.
- La imitació és diferent en cada persona, perquè cada ésser humà té els seus talents i les seves possibilitats. Jesús ens crida a imitar-lo, però a imitar-lo des de la nostra naturalesa, des d’allò que som més genuïnament cadascú de nosaltres. La diversitat de carismes i de vocacions en el cor de l’Església és una expressió de la riquesa de maneres d’imitar el Crist en la vida pràctica. Aquesta simfonia de carismes i de vocacions ens enriqueix i és bo potenciar-les i desenvolupar-les en la unitat plena de caritat que hi ha en el Poble de Déu.
- Els nostres màrtirs, moguts per la força de l’Esperit, patiren contrarietats de tot tipus, sacrificis i humiliacions i, finalment, foren assassinats. No eren homes dotats d’una fortalesa física i intel·lectual extraordinària, sinó homes que es van deixar enfortir per Aquell que ho pot tot. La seva feblesa els va fer forts. Podem llegir en la carta als Hebreus: “Trobaren força en la seva feblesa“12.
- D’entrada pot semblar una paradoxa que en la feblesa hi hagi la fortalesa, però cal esbrinar el sentit més profund d’aquestes paraules de Sant Pau. En la nostra cultura, partim d’un concepte de fortalesa que és física o bé és robustesa del caràcter, i així ens referim al poder polític, econòmic i militar, però tot això no té res a veure amb la fortalesa invencible del màrtir.
- En la tradició cristiana, l’ésser humà és com un vas d’argila, un ésser fràgil i estantís que, per si sol, no pot res. Necessita dels altres per esdevenir allò que està cridat a ser, necessita entrar en comunió amb els seus germans per a arribar a desenvolupar una vida plena. Com a imatge del Déu trinitari, Pare, Fill i Esperit Sant, la persona humana és, per vocació, un ésser comunitari, que s’obre als altres i tan sols en aquesta obertura pot arribar a la seva plenitud.
- Només si hom es reconeix feble, esdevé receptiu a la força de l’Esperit i no hi oposa resistència. Quan hom pren consciència de la pròpia feblesa, s’adona realment de la seva natura més íntima i, aleshores, està disposat a entregar-se a les mans de Déu per a esdevenir, lliurement, un instrument de la seva voluntat. Els màrtirs tenen una força que no ve d’ells, sinó que ve de l’Esperit Sant que bufa dins d’ells i que obre meravelles a través de les seves vides. Sta. Teresa de Lisieux, doctora de l’Església, ho diu magistralment: “El que li plau a Bon Déu és veure’m estimar la meva petitesa i la meva pobresa, és l’esperança cega que jo tinc en la seva misericòrdia… Heus ací el meu tresor.(…) Compreneu que per a estimar Jesús, per a ser la seva víctima d’amor, com més un és feble, sense desitjos, ni virtuts, més a prop s’està de les operacions d’aquest Amor consumidor i transformador… El sol desig de ser víctima és suficient, però cal consentir a romandre pobra i sense força i això és el difícil”.13
- La força dèbil del màrtir ens captiva. Diu l’apòstol Pau als Corintis: “Quan sóc feble és quan sóc realment fort“14. Es refereix a la força dels cristians, la força que rebem del Senyor Jesús. És la força dels humils. Aquesta força és l’arrel de l’audàcia que tan sovint falta a les nostres comunitats, per a les quals, diu decididament l’apòstol Pau: “Em veig capaç de tot gràcies a Aquell que em fa fort”15.
- Constatem, amb claredat, que els cristians i l’Església han deixat de tenir aquella presència pública que tenien temps enrere i també una certa reducció del seu poder d’influència. Alguns senten nostàlgia d’aquell temps i viuen aquesta situació com un signe de derrota. Aquesta pèrdua de poder mundà, però, a pesar de les dificultats que també comporta, pot ser una ocasió providencial per a descobrir aquesta feblesa que ens fa necessitats i receptius de la força de l’Esperit Sant; pot ser un signe de Déu per a retrobar de nou el lloc en la societat, el lloc dels qui desinteressadament volen estimar i ajudar a trobar la veritat i la fraternitat autèntiques.
- Per a descobrir aquesta força de l’Esperit Sant que actua poderosament dins nostre i dins de la comunitat eclesial, ens cal esperar i fer silenci, escoltar la Paraula de Déu, pregar amb constància, viure intensament la litúrgia de l’Església com àmbit de trobada amb Déu, participar de la vida sacramental i, sobretot, desposseir-nos de nosaltres mateixos i posar-nos a disposició d’Aquell que ens ha donat la vida. Penitència i Eucaristia, sagraments del viure quotidià del cristià, ens hi ajudaran. I sobretot l’Eucaristia dominical viscuda a les nostres parròquies amb senzillesa i admiració pel misteri d’amor que se’ns dóna. És en l’Eucaristia, presència entregada de Crist en la seva humanitat i la seva divinitat amagades sota els vels de les aparences de pa i de vi, on trobem la nostra força, com els màrtirs cristians necessitaven i enyoraven l’eucaristia16.