- 8. El coratge de ser cristià en un món fortament secularitzat
- L’actual situació cultural secularista que s’expressa sobretot pels mitjans de comunicació i que utilitzen els partits polítics com a altaveus seus, en l’àmbit cultural i legislatiu català, espanyol i occidental en general, ens ha de portar al coratge martirial per a anunciar l’Evangeli de la família i de la vida, l’Evangeli de la justícia i de la caritat, l’Evangeli de l’autèntica humanització, als nostres germans. Anunciar una bona notícia amb la proposta respectuosa però valenta: “Les idees es proposen, no s’imposen” ens va dir el Papa Joan Pau II a Madrid el maig de 200342.
No podem ser insípids ni covards. “Vosaltres sou la sal de la terra, vosaltres sou la llum del món… Si la sal es torna insípida, qui la salarà?”43 ens interpel·la Jesús. I els cristians rebem així, del mateix Senyor, un missatge d’esperança i de veritat que no podem “amagar
sota la taula” sinó que hem de proclamar de paraula i amb els fets del nostre viure. Els nostres contemporanis i especialment la
gene-ració d’infants i joves necessiten que tornem a anunciar-los el goig de la fe.
- Proposem la veritat de múltiples maneres, tornem a anunciar, fem sentir la nostra veu amb respecte per als qui no pensen com nosaltres, però mirant d’aconseguir que les autoritats legislin segons la veritat de les realitats humanes i no amb manipulacions, si convé fem objecció de consciència, i estiguem sempre a punt per “donar raó de la nostra esperança”44 i dels valors evangèlics que troben fonament en la persona de Jesucrist Ressuscitat. Aquest és el camí del bon estil de ser presents en la societat com a cristians, i amb esperit de servei.
- En el Concili Vaticà II es valora positivament que l’Estat sigui acon-fessional, que s’hi defensi el dret a la llibertat religiosa i que es regeixi per lleis democràtiques i de participació ciutadana. Amb tot, però, cal trobar un correcte encaix de les confessions religioses i, en particular, del cristianisme en aquest Estat, sense caure en laïcismes antireligiosos i sectaris, ni tampoc en les temptacions d’un Estat confessional.
- L’anunci de l’Evangeli que estem cridats a fer no només està al servei del creixement en la fe i en la vida cristiana, sinó també en el progrés de la societat per les sendes de la concòrdia i de la pau. Crist salva tota la persona, esperit i cos, i li revela el seu destí espiritual i etern però també el sentit de la seva vida temporal i terrestre. Quan el seu missatge és acollit, la societat es fa també més responsable, més atenta a les exigències del bé comú i més solidària amb les persones pobres i més necessitades.
- Així s’expressava fa pocs mesos el Papa Benet XVI: “La comunitat política i l’Església són independents i autònomes, cada una al seu propi terreny. Ambdues, no obstant, encara que per títol divers, estan al servei de la vocació personal i social de l’home (GS 76). (…) Per tant, és legítima una sana laïcitat de l’Estat en virtut de la qual les realitats temporals es regeixen segons les seves pròpies normes, sense excloure però aquestes referències ètiques que troben el seu fonament últim en la religió. L’autonomia de l’esfera temporal no exclou una íntima harmonia amb les exigències superiors i complexes que es deriven d’una visió integral de l’home i del seu etern destí”.45
- ¿No observeu, però, amb preocupació, la irrupció d’un laïcisme reactiu, amb tics anticlericals, que ja crèiem superat i que, en ocasions, pretén esbandir de la nostra herència cultural elements de tipus religiós que estan plenament arrelats en ella i que formen part del nostre patrimoni com a poble?. Aquesta irrupció laïcista bel·ligerant per part d’alguns sectors polítics i socials de la nostra societat, avalada per alguns intel·lectuals, i repetida amb ganes de confondre per part d’alguns mitjans de comunicació, no deixa de ser preocupant i caldrà prendre mesures sàvies i alhora profundament evangèliques.
- Aquest laïcisme emergent que caldria investigar a fons i distingir nítidament de la laïcitat com a àmbit neutre, no hauria de causar una resposta visceral entre els cristians, sinó una actitud serena, i al mateix temps ferma. No podem caure en la lògica de l’acció-reacció, tan atiada pels mitjans de comunicació social de masses. Hem de donar un testimoni humil i alhora públic i valent d’allò que hom sap i que creu en la interioritat més íntima. I defensar la presència pública de les creences religioses. Lluny de convertir-nos en un grup de poder i d’influència mediàtica i social, les comunitats i sobretot les associacions de seglars cristians, han de ser testimonis visibles del Crist en el món, també en els àmbits àudiovisuals. No hem de perdre de vista que allò que ens dóna credibilitat és la coherència cristiana i no el nombre o el poder d’audiència. Cal repensar seriosament els modes d’encarnació en els mitjans de comunicació de masses on certament els cristians hi hem de ser presents, atès el protagonisme social que tenen, però cal escatir les formes que ha de tenir aquesta presència, perquè no sigui contraproduent. I això mateix ho hem de promoure en el món educatiu on hem d’exercir-hi la presència clara de la pluralitat religiosa real a través de les persones creients. Un debat intens que segur que ens ocuparà temps i energies. Hem de voler tenir una presència de servei, tolerant i dialogant, però ferma i decidida, crítica amb allò que li volen imposar i sobretot denunciadora de tot tipus de manipulació46.