- 2. El seu testimoniatge ens és camí de recerca
- “Màrtir”significa “testimoni”. El testimoni dels màrtirs sempre és un bon motiu per a aprofundir en la nostra fe i en la fermesa de les nostres conviccions5. El màrtir és la viva encarnació de les virtuts teologals, de la fe, l’esperança i la caritat i, quan ens acostem a ells, amb devoció i respecte, no podem deixar de sentir-nos interrogats, sacsejats interiorment. El màrtir és un estímul per al pensament i la recerca fidel de la veritat, però sobretot, s’ha de convertir en un referent de la nostra acció en el món, ara i aquí.
- Els temps, certament, canvien i les circumstàncies que van viure aquests homes de Déu són, afortunadament, molt diferents de les nostres, però el seu testimoni ens estimula a pensar de quina manera expressem allò que creiem en la nostra societat. És possible que l’hora present no ens exigeixi una tan alta dosi d’abnegació i d’entrega, però ben probablement ens demana un tipus de testimoniatge que no sempre estem disposats a manifestar de manera prou convincent.
- Els experts afirmen que els ciutadans d’avui tendeixen a viure la seva fe en la més estricta privacitat i que, a grans trets, s’abstenen de manifestar-la públicament, d’esdevenir comunicadors de la Bona Nova del Regne de Déu. I també sembla que només es vol acceptar un estatut de privacitat per a la fe dels creients. Es poden donar entre nosaltres els cristians, actituds vergonyants o dimissionàries, resistències exteriors i interiors que afebleixin extraordinàriament la riquesa i la bellesa del testimoniatge cristià. Estem cridats a proclamar el missatge renovador de l’Evangeli, a transmetre l’alegria de la Pasqua del Crist ressuscitat i a projectar sentit en tot el que fem i diem.
- El coratge d’aquells màrtirs ens estimula a cercar la veritat i a creure en la veritat. Les circumstàncies històriques que ells van viure han canviat molt d’aleshores ençà i, com a cristians del segle XXI, nosaltres hem de fer-nos presents en el món amb un llenguatge adequat i receptiu al nostre temps i hem de trobar els espais de comunió amb les persones no creients i amb les d’altres confessionalitats, però la força i la veritat de l’Evangeli subsisteixen inalterades al llarg de la història i ens han de moure a comunicar-lo amb autenticitat.
- Hem de ser capaços de transmetre als homes i a les dones d’avui, als nostres coetanis, la grandesa de l’amor, el desig de pau, la força del perdó, la solidaritat amb els més febles i el poder de la pregària que batega en l’Evangeli i, en fer-ho, l’Església, com a poble de Déu que és, seguirà essent una bella imatge del seu únic fonament, que és Jesucrist. Ell és el Senyor a qui servim, que volem comunicar perquè l’estimem i perquè sabem que només Ell és el Camí, la Veritat i la Vida.6 En aquest sentit, doncs, els màrtirs són una font d’inspiració i ens hi hem d’encomanar.
- Els exemples dels màrtirs i dels sants, són llums en la història, estels que ens guien en el llarg èxode cap a la casa del Pare, ens impulsen a revisar com vivim el que creiem i com anunciem l’Evangeli en una societat que presenta, d’una banda, obstacles, però d’altra banda, també cal assenyalar-ho, extraordinàries possibilitats que no sempre som capaços de besllumar. Molt freqüentment, les imatges negatives de la nostra societat, els diagnòstics apocalíptics són un pretext i també una excusa per a dimitir de la nostra responsabilitat en la nova evangelització d’Europa. El Papa Benet XVI ens acaba de dir a Colònia, en la seva trobada amb els Bisbes alemanys d’agost del 2005: “A tota Europa, així com a França, Espanya i a d’altres llocs, hauríem de reflexionar seriosament sobre la manera com podem realitzar avui una vertadera evangelització, no només una nova evangelització, sinó que amb freqüència és una autèntica primera evangelització. Les persones no coneixen Déu, ni coneixen Crist. Existeix un nou paganisme i no basta que tractem de conservar la comunitat creient, tot i que això sigui important. S’imposa la pregunta “què és realment la vida?”7. Hem de ser portadors d’aquesta esperança, que sovint és una qüestió ben formulada, un debat que fa anar endavant, un bon exemple de servei, de perdó o d’amor, que resta gravat en el cor del germà, i que el fa pensar, que el duu endavant, que l’obre a la veritat, que l’encamina cap a Déu. Una nova i primera evangelització és avui tota una gran proposta plena d’amor als qui no han trobat encara la veritat però la cerquen, o potser ja ni la cerquen, però sabem que la necessiten i nosaltres els l’oferim amb amor. Perquè l’ésser humà està fet per a Déu, és “capaç de Déu” com diu el Catecisme de l’Església Catòlica, i sense veritat es destrueix i mor8.
- Naturalment que hi ha un conjunt de factors que fan molt àrid aquest anunci explícit del Crist als homes i les dones del nostre món, factors que han estat estudiats pels experts en la matèria, però en el cor de l’home contemporani hi subsisteixen uns desigs que enllacen amb el missatge alliberador de l’Evangeli:El desig d’una vida feliç, el desig d’un món més pacífic, el desig de ser estimat i acollit, el desig de justícia social, el desig de sentit, el desig de silenci i serenitat i el desig d’una vida unitària i harmònica. En aquest món dispers, saturat de missatges i extraordinàriament veloç, aquests desigs romanen en el cor de l’home i són una clara expressió que en ell hi perviu una certa nostàlgia de Déu i del sentit profund de la vida autènticament humana.
- Hem après que determinades formes d’anunciar l’Evangeli són contra-produents i que, de vegades, moguts per un zel religiós molt intens, l’anunci de l’Evangeli ha tingut efectes negatius i ha generat, en els homes i dones d’altres temps, però també d’avui, una certa malfiança i, fins i tot, un rebuig explícit. Quan el poder o la manipulació han enfosquit la nostra caritat. Podem i hem de demanar perdó per les culpes dels cristians quan no hem estat fidels a Déu, ens ha recordat de forma punyent l’estimat Papa Joan Pau II en la preparació i durant el jubileu de l’any 2000, en demanar solemnement perdó per les culpes pròpies i les dels nostres germans cristians9.
- L’allunyament de la comunitat eclesial de tants homes i dones de bona voluntat i els tics de laïcisme excloent i injust que es detecten en la nostra societat actual poden tenir la seva arrel en una inadequada manera de transmetre allò que creiem. Amb tot, no podem deixar d’anunciar la veritat, la bondat i la bellesa de la Paraula de Déu, si realment creiem, com creiem, que és Paraula de Vida i camí de felicitat per a tots els homes, l’única Paraula en qui els homes trobem sentit, ja que en som oients d’aquesta Paraula. “Ens féreu per a Vós, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que reposi en Vós” deia St. Agustí.10
- Els màrtirs ens commouen i ens exigeixen de pensar com hem d’anunciar la Paraula de Déu en aquest món tan complex que ens ha tocat de viure, tot evitant de caure en actituds sectàries o de fàcils proselitismes d’altres temps, però també evitant de caure en actituds passives i resignades, de derrota desesperançada.