- 6. Les virtuts dels màrtirs
- Els màrtirs excel·leixen entre els homes i les dones per les seves virtuts. Les virtuts són hàbits de vida que ens perfeccionen, que ens fan més amables i més semblants al nostre Creador, a la nostra Font Originària, que és Déu. Les virtuts ens perfeccionen en el pla personal, però també en el pla social i comunitari. Una persona virtuosa és estimada per si mateixa, però també és un goig viure en un poble o en una ciutat on les persones practiquen i mostren les virtuts cardinals de la justícia, la fortalesa, la temprança i la prudència. Les virtuts enriqueixen un poble i el fan amable, és a dir, digne de ser estimat.
- L’ésser humà, en tant que imatge i semblança de Déu, no és un ésser acabat, sinó en estat de camí i mitjançant la seva vida moral pot perfeccionar-se i aproximar-se al seu origen. Les virtuts dels màrtirs són viscudes a través de l’exemple, són horitzons de màxims que, en un context de minimalisme moral com és el nostre, ens evoquen la possibilitat d’una vida més plena, més autèntica, més fidelment humana. Entre les virtuts del màrtir, destaquem la paciència i la mansuetud, el compromís amb la veritat, la fidelitat i la credibilitat, el perdó i la reconciliació.
- 6.1. La paciència i la mansuetud
- Dues virtuts essencials dels màrtirs són la paciència i la mansuetud. El màrtir és pacient en molts sentits. Sap que Déu és amb ell i això li permet suportar les hostilitats de l’entorn. És pacient amb l’enemic i, fins i tot, està disposat a perdonar-lo. És pacient, perquè és capaç de patir l’adversitat sense rebel·lar-se, acceptant el destí de la seva pròpia llibertat.
- Aquesta paciència del màrtir ens meravella, perquè vivim en un temps on aquesta virtut és molt oblidada. La impaciència és una actitud molt habitual en les nostres vides i es detecta tant en la vida privada, com en la vida pública. És pacient el qui es posa en la pell de l’altre, el qui accepta el ritme de les altres persones i no les fa córrer més del que poden. És pacient qui deixa que l’altre s’expressi, encara que allò que digui ja ho hagi dit moltes vegades. La paciència dels màrtirs és un estímul per a fer créixer la nostra pròpia paciència i la nostra capacitat d’afrontar les adversitat que, irremissiblement, ens porta el fet de viure. No és en va que Sant Pau valora la paciència com a primera característica de l’amor cristià, “el qui estima és pacient…”25
- El màrtir té també la virtut de la mansuetud. És dòcil a la crida de Déu, és receptiu a la seva presència dins el cor, dins la interioritat de la seva persona. Es disposa a omplir-se de la força de l’Esperit i no hi oposa resistència. Conforma, com Santa Maria la Verge Immaculada, la seva voluntat a la voluntat de Déu i és receptiu a la crida que experimenta dintre seu. També té mansuetud en el tracte amb els altres. És un esperit atent i serè que encomana pau als del seu voltant i els calma en les seves tribulacions, tot i que ell, en passa de més grans.
- Aquesta mansuetud, però, no s’ha de confondre amb la covardia o la pusil·lanimitat. El màrtir lluita contra la indignitat, la misèria i l’exclusió, no està disposat a pactar amb la mentida, sinó que es compromet a instaurar un ordre nou, una civilització de l’amor a la terra que és la finalitat més última de tota la Doctrina Social de l’Església i de tot el viure cristià26. Aquesta mansuetud contrasta amb l’agressivitat i la violència que tan freqüentment es fa present en el nostre món i inspira un altre estil de vida que enllaça amb els desigs més profunds de la persona.
- 6.2. El compromís amb la veritat
- Els màrtirs són testimonis de la Veritat de Déu, d’aquella Veritat que està més enllà de les nostres petites veritats. El màrtir testimonia la Veritat i, en fer-ho, testimonia el Crist, perquè Crist és “la Veritat”, no és una teoria abstracta, ni un axioma filosòfic, sinó la persona de Jesús, la Segona Persona de la Santíssima Trinitat que ha pres carn humana per la nostra salvació.
- En el Catecisme de l’Església Catòlica es pot llegir que “el martiri és el testimoniatge suprem donat a la fe; designa un testimoniatge que arriba a la mort. El màrtir dóna testimoni del Crist, mort i ressuscitat, al qual està unit per la caritat. Dóna testimoni de la veritat de la fe i de la doctrina cristiana. Suporta la mort per un acte de fortalesa”27.
- En aquest sentit, escriu el Venerable Dr. Josep Torras i Bages, el sant Bisbe de Vic, anomenat el Bisbe de Catalunya, “el màrtir és un home que compleix admirablement la seva missió en la col·lectivitat. Dóna testimoni de la veritat de Crist i el rubrica amb la seva sang. La seva influència continua orientant els homes més enllà de la mort”28.
- És per això que l’exemple dels màrtirs, en temps de desvinculació i de relativització, ens encoratja a viure d’una altra manera, a cercar la veritat i viure conformes amb ella. En el cor de tota persona hi ha un anhel de veritat i el màrtir ens estimula a donar sentit a aquest desig i a no romandre indiferents davant de la impostura i de la falsedat. Estem en camí vers la Veritat, no la posseïm totalment, perquè el nostre coneixement del Crist sempre pot esdevenir més ple i més perfecte. Cal reconèixer que la recerca de la veritat no sempre es fa amb transparència o de forma conseqüent. Ens desviem o ens l’enfosquim, fins i tot voluntàriament, perquè ens fa por, molta por, trobar la veritat i haver de ser conseqüents amb les seves exigències, però fins i tot quan l’evitem, també ens està influint, ja que necessitem fonamentar la nostra existència sobre veritats i mai no restarem saciats i a gust instal·lats en els dubtes, les incerteses o les mentides. Sempre estaríem amenaçats per la por i l’angoixa.
- L’home serà sempre aquell que recerca la veritat i el màrtir serà l’estrella més clara i diàfana, més radicalment convincent, que guia vers Crist, la Veritat plena. Joan Pau II ha proclamat: “El màrtir és el testimoni més autèntic de la veritat sobre l’existència. Ell sap que ha trobat en l’encontre amb Jesucrist la veritat sobre la seva vida, i res ni ningú no podrà prendre-li mai aquesta certesa. Ni el sofriment ni la mort violenta el faran apartar-se de l’adhesió a la veritat que ha descobert en el seu trobament amb Crist. Per això el testimoni dels màrtirs atreu, és acceptat, escoltat i seguit fins en els nostres dies. Aquesta és la raó per la qual ens fiem de la seva paraula: es percep en ells l’evidència d’un amor que no té necessitat de llargues argumentacions per a convèncer, des del moment en què parla a cadascú del que ell ja percep en el seu interior com a veritable i com a recercat des de tant de temps. En definitiva, el màrtir suscita en nosaltres una gran confiança, perquè diu el que nosaltres ja sentim i fa evident el que també nosaltres voldríem tenir la força d’expressar”29. Els màrtirs ens són una llum molt fina i molt poderosa, que ens compromet a cercar la veritat.
- 6.3. La fidelitat i la credibilitat
- El màrtir és persona de conviccions, i la fermesa i radicalitat d’aquestes conviccions es manifesta al llarg del temps, en la pràctica de la virtut de la fidelitat. La fidelitat és un valor genuïnament cristià que ens impel·leix a viure conseqüentment amb els nostres actes lliures, ens faculta per restar lleials als nostres compromisos i és l’amor que perdura en el temps.
- Els cristians, seguint el testimoni dels màrtirs, cal que siguem fidels a Déu, a l’Església i als germans, especialment als més pobres. Deia Sant Pau que “el que s’exigeix dels administradors és que siguin fidels”30. Aquesta fidelitat significa que hem de confiar en Déu, tenir una fe abandonada a la seva gràcia, però també, que, en moments de feblesa o d’inquietud espiritual, no hem de perdre el llaç invisible que ens uneix a allò que estimem i a aquells que estimem.
- Aquesta fidelitat en circumstàncies hostils és el que, de fet, dóna credibilitat al creient, i de manera encara més radical al sacerdot perquè ha estat cridat a guiar com a pastor el poble de Déu31. La fidelitat en els bons moments no és cap fet meritori, sinó que és presumible, esperable, però la fidelitat a una persona, a un projecte, a una crida, quan les circumstàncies són molt adverses és el que, de veres, dóna credibilitat i commou els altres. Els nostres màrtirs d’Urgell foren fidels en els moments de prova. Potser haurien pogut fugir o, pitjor, fingir que apostataven, i així potser els haurien deixats lliures. Però es van mantenir fidels, coherents i units entre ells. Mn. Josep Tàpies li deia al més jove de tots Mn. Silvestre Arnau, que feia poc que havia estat ordenat sacerdot i era el vicari de La Pobla: “Ja tens la palma del martiri a les mans, no la deixis escapar”32, i referint-se a la seva sotana, signe clar de la seva identitat de consagrat i alhora signe perillós en aquell moment, i que no va voler treure’s ni a l’hora de ser afusellat, deia: “Allà on vaig jo, també va la sotana”33.
- I és que la credibilitat no depèn únicament de la coherència interna d’un discurs, de l’articulació racional de les tesis que s’hi defensen, sinó també de la persona que ho defensa. El que dóna credibilitat a algú és el testimoni viu de la seva vida. En aquest sentit, té credibilitat el qui viu coherentment, el qui és fidel a les seves conviccions i així es manifesta en el món34. Per això la gent de la Pobla de seguida van començar a dir que havien matat uns sants.
- Només un amor com aquest, fidel fins al final, humil, però coherent, és digne de fe. És lluminós i ens acosta al misteri que s’amaga rere aquesta fidelitat: per què van poder ser fidels? I només hi ha una resposta: perquè els sostenia Jesucrist amb la seva fortalesa!. La por ve precisament de no confiar que serem ajudats, o de confiar només en nosaltres sols.
- 6.4. El perdó i la reconciliació
- La grandesa moral del màrtir rau en la seva capacitat de perdonar i de reconciliar-se amb els qui el persegueixen, l’ultratgen i, finalment, el maten. No hi ha ressentiment, ni esperit de venjança en el cor del màrtir, perquè tot ell és ple de Déu i de la pau que encomana. Com Jesús a la creu, el màrtir també perdona i excusa els seus enemics, perquè “no saben el que fan”35.
- Els cristians estem cridats a exercir el perdó, a perdonar incondicionalment, “setanta vegades set“36, com diu Jesús a l’Evangeli, i que significa sempre i del tot. El perdó es difícil i, en ocasions, se’ns pot presentar com una tasca sobrehumana, quasi heroica, però ens hi hem de posar en camí. Cal saber demanar perdó als qui hem ofès, i també hem de saber concedir el perdó als qui ens han ofès. La pau vertadera en el món depèn de la pràctica de la justícia, però també de la virtut del perdó. En aquest sentit, el màrtir és un testimoni de futur, un signe que ens obre l’horitzó d’un món més pacífic, en el qual la pau inclogui la justícia i la reconciliació.
- El màrtir vessa d’amor i aquest amor que l’alimenta per dins, es manifesta en la seva vida, en els seus gestos i en les seves paraules. El cristianisme és la religió de l’amor sacrificat i anunciar-ho als homes i dones d’avui és proposar-los l’amor com a fonament de l’existència, com la raó última per la qual val pena existir, i això només és possible des de la mateixa pràctica de l’amor. Només estimant es pot transmetre la veritat de l’Evangeli.
- Els màrtirs perdonen els enemics i preguen per ells. Jesús va dir: “Sento una gran compassió per aquesta gent”37. Gent corrent, laics i religiosos, sacerdots com els del nostre bisbat, tots ells màrtirs, han compartit aquesta compassió en el curs del segle XX i ens indiquen el bon camí del servei a tots, especialment als més pobres i els més febles, amb una opció preferencial per ells, mostrant així que l’Església és viva precisament perquè estima, perdona i és samaritana envers tots els qui la necessiten.