- 7. Som cridats a viure com a testimonis
- El màrtir dóna la seva vida per fidelitat a Déu i als germans. El testimoni no sempre culmina la seva vida amb el martiri, però en la mesura en què viu conforme amb la Paraula de Déu, testimonia el Crist en tots els àmbits de la seva vida. Els cristians d’avui som cridats a viure com a testimonis i això vol dir que no podem fragmentar la fe, ni parcel·lar-la com si es tractés d’un objecte o d’un patrimoni.
- La fe és un do, un acte lliure, una vocació que ve de Déu i que, com a tal, s’ha d’expressar en tota la vida del testimoni, tant en els àmbits laborals com en el lleure, tant en l’àmbit familiar i privat com en el públic. Aquest testimoniatge íntegre és el que ens dóna credibilitat de portes enfora.
- L’Esperit Sant és la força que mou el màrtir i li dóna la capacitat de ser testimoni. Per això l’essencial és deixar-se conduir per l’Esperit38, desposseir-se d’un mateix i viure per a Déu i conforme a la voluntat de Déu. En la vida del testimoni, s’esdevé un descentrament. Ja no viu conforme als seus interessos, sinó que viu obert als altres i en aquesta obertura als altres, s’obre a Déu, perquè només estimant els altres, pot estimar Déu.
- A vegades sembla com si una certa moral de derrota envaeixi els àmbits eclesials, les parròquies, els cristians. La disminució dràstica de les vocacions que assetja el vell continent, que afecta la nostra diòcesi i també els ordes i congregacions religioses; l’envelliment de les nostres comunitats parroquials, el greu descens en la participació de la vida litúrgica i sacramental, i el divor-ci cada cop més creixent que ja Pau VI va detectar entre la fe i la cultura, ens podria portar a un profund desànim, a un cert escepticisme de tipus nostàlgic.
- Les defallences internes i la dificultat de trobar el lloc adequat en les societats modernes ens porten molt sovint al cansament i a una sensació d’impotència, impotència que deuria sentir David contra Goliat. Però no estem mai sols, Déu és amb nosaltres i en nosaltres. Davant les persecucions, Jesús recomana als seus enviats: “No us preocupeu pel que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l’Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre”39. Ell ens envia l’Esperit Sant que ens ajuda a resistir i a suportar els embats del mal i les temptacions de defallença, perquè Ell és la força divina i sempre sap el que ens convé. La seva promesa ens ajuda: serem un llevat i una llum, una xarxa i una petita llavor com un gra de mostassa, però estem fets per a acollir tothom, per a revelar i fer present l’amor de Déu a tothom. No se’ns ha promès de ser molts, sinó de ser sempre instruments de Déu, sostinguts pel seu etern poder, més fort que la mort. “Ni la mort ni la vida… ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu, que en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima”40 .
- L’amor provident del Pare celestial vetlla per cadascun de nosaltres i per l’Església i per la humanitat. Hem de ser receptius a la Veu de Déu, hem de saber reconèixer els batecs d’amor, de generositat i de veritat que hi ha en la societat actual; cal que siguem suficientment crítics amb nosaltres mateixos i amb el nostre insuficient testimoniatge que, com diu el Concili Vaticà II, pot haver deformat el mateix rostre de Crist que volem anunciar. Tinguem el coratge de creure, de ser testimonis de Crist. Tinguem el coratge d’anunciar la Bona Notícia del Regne de Déu, d’inserir un missatge d’esperança en les nostres societats tan saturades de missatges fragmentats i de males notícies41.