- 4. Els màrtirs, testimonis de l’Amor més gran
- Aquests sacerdots màrtirs beatificats a Roma són germans nostres, homes de Déu, preveres exemplars que van viure amb discreció i generositat el do de la fe i van comprometre’s fins a la fi en el seu ministeri sacerdotal. La seva vida i la seva mort ens esperonen a creure i són, per a tots nosaltres, fidels cristians, homes i dones de bona voluntat, un estímul, un signe d’interrogació de la nostra fe i del grau de fermesa que tenen les nostres conviccions.
- El màrtir no tan sols és un referent dins el marc de la comunitat cristiana, sinó que també ho és des d’una òptica merament humana. Des d’una perspectiva purament laica, el màrtir és un home de conviccions fermes, fidel i lleial al que creu, un home que té autoritat moral, una autoritat que se li reconeix per la coherència entre el seu pensament i les seves obres. Aquesta autoritat desperta admiració i valoració sinceres en els que no participen de la nostra fe. No té poder, però té autoritat, perquè l’autoritat es reconeix quan hi ha autenticitat i, per molt estranys que siguin els viaranys de la cultura actual, l’home i la dona d’avui també reconeixen l’autenticitat allí on n’hi ha.
- El meu estimat predecessor, l’Arquebisbe Joan Martí Alanis, en el Prefaci del nostre “Martirologi de l’Església d’Urgell 1936-1939″, esplèndida i indispensable obra de Mn. Jesús Castells i Serra, diu dels màrtirs que “la mort cruenta que varen sofrir els assimila al Crist. Foren víctimes de l’odi. Mostraren, en la suprema situació, que no estaven buits per dintre. Com una ametlla trencada, posaren al descobert la plenitud dels seus valors humans i de la fe. Saberen romandre fidelment al lloc de les seves responsabilitats, saberen morir pacientment, saberen perdonar, se sentiren units al Crist, sacerdot i víctima, manifestant, davant dels fets, una consciència martirial”17.
- En aquesta cultura de la feblesa i de la dispersió que ens ha tocat de viure, la figura del màrtir és extraordinàriament sorprenent, perquè testimonia unes conviccions tan profundament arrelades en el seu cor, que és capaç de donar la seva vida per Déu. És l’expressió viva del que es podria anomenar un pensament fort i que, per això mateix, contrasta en un context de relativisme i de pensament dèbil on es tendeixen a dissoldre les grans conviccions en vaguetats i opinions. També és sorprenent la seva presència, perquè contràriament a la fragmentació i a la dispersió social en la qual ens trobem, el màrtir és un home íntegre, ja que en ell hi ha unitat de pensament i acció, i aquesta seva integritat ens meravella i suscita el seguiment del Crist que el màrtir ens indica que ha estat i és la seva força, i l’únic motiu pel qual val la pena perdre-ho tot, fins i tot la pròpia vida, abans de perdre’l a Ell.
- Contràriament al que podria semblar des d’una perspectiva aliena a la fe, el màrtir no és un excèntric, ni un irresponsable, ni un intolerant, sinó que és algú que viu i expressa de forma patent una fidelitat sincera que se situa més enllà dels convencionalismes i dels jocs d’interessos calculats. No actua conforme als seus interessos personals, ni està preocupat per la seva imatge social, ni tampoc està inquiet per les conseqüències de la seva radicalitat en el seguiment del Crist. Té una pau que li ve de molt endins, de la descoberta de Déu en el més íntim de la seva intimitat. Viu conforme a l’Esperit i testimonia la veritat del Crist. Sorprèn la serenitat d’aquests testimonis que, en circumstàncies tan adverses no perden la fortalesa, ni la serenitat. Els primers màrtirs cristians en el temps de les persecucions romanes en són uns exemples clarividents i aquests set preveres d’Urgell també. Davant el simulacre de tribunal del Comitè que els pretenia acusar injustament, tenen serenitat i enteresa. No s’avergonyeixen de la sotana, per exemple, com a signe d’identitat que els comprometia. Defensen el temple i el sagrari. Abans de pujar cap a la porta del cementiri de Salàs es descalcen per imitar Crist que pujava al Calvari descalç, o regalen tot el que tenen als botxins, o es recorden dels necessitats de la casa propera. I sobretot s’encomanen a Déu per fer la seva voluntat, segurs que Déu els acollirà com va acollir el seu Fill Jesús o va acollir els màrtirs dels temps antics, s’acomiaden amb joia i esperança de la Mare de Déu de Ribera des del camió que els duu a la mort i moren proclamant la Reialesa del Crist, més poderosa que cap poder humà i que cap força maligna18. És així com vencen el mal a còpia de bé i d’amor.