Carta de Sa Santedat Benet XVI als Bisbes de l’Església Catòlica, referent a la remissió de l’excomunió dels quatre Bisbes consagrats per l’arquebisbe Lefebvre

Per tant, si el compromís laboriós per la fe, per l’esperança i per l’amor en el món és en aquests moments (i, de maneres diferents, sempre) l’autèntica prioritat per a l’Església, aleshores també formen part d’ella les reconciliacions petites i mitjanes. Que l’humil gest d’una mà estesa hagi donat lloc a un enrenou tan gran, convertint-se precisament així en el contrari d’una reconciliació, és un fet del qual hem de prendre nota. Però ara em pregunto: ¿Era i és realment una equivocació, també en aquest cas, sortir a l’encontre del germà que «té alguna cosa contra tu» (cf. Mt 5,23s) i buscar la reconciliació? La societat civil, ¿no hauria d’intentar també, potser, prevenir les radicalitzacions i reintegrar els seus eventuals partidaris -en la mesura que sigui possible- en les grans forces que plasmen la vida social, per tal d’evitar-ne la segregació amb totes les seves conseqüències? ¿Pot ser totalment desencertat comprometre’s en la dissolució de les rigideses i restriccions, per donar lloc al que hi hagi de positiu i recuperable per al conjunt? Jo mateix he vist en els anys posteriors al 1988 com, mitjançant el retorn de comunitats separades anteriorment de Roma, ha canviat el seu clima interior; com el retorn a la gran i àmplia Església comuna ha fet superar posicions unilaterals i estovat rigideses, de manera que després han sorgit forces positives per al conjunt. ¿Pot deixar totalment indiferents una comunitat en la qual hi ha 491 sacerdots, 215 seminaristes, 6 seminaris, 88 escoles, 2 instituts universitaris, 117 germans, 164 germanes i milers de fidels? ¿Realment els hem de deixar anar amb tota tranquil·litat a la deriva lluny de l’Església? Penso per exemple en els 491 sacerdots. No podem conèixer la trama de les seves motivacions. Tanmateix, crec que no s’haurien decidit pel sacerdoci si, al costat de diversos elements distorsionats i malalts, no hi hagués l’amor per Crist i la voluntat d’anunciar-lo, i amb ell, el Déu viu. ¿Podem simplement excloure’ls, com a representants d’un grup marginal radical, de la recerca de la reconciliació i de la unitat? Què serà d’ells després?

Compartir