Conduir els homes cap a Déu, cap al Déu que parla en la Bíblia: aquesta és la prioritat suprema i fonamental de l’Església i del successor de Pere en aquest temps. D’això se’n deriva, com a conseqüència lògica, que hem de tenir molt present la unitat dels creients. En efecte, la seva discòrdia, la seva contraposició interna, posa en dubte la credibilitat del seu discurs sobre Déu. Per això, l’esforç amb vista al testimoni comú de fe dels cristians -a l’ecumenisme- s’inclou com a prioritat suprema. A això s’afegeix la necessitat que tots els qui creuen en Déu busquin plegats la pau, intentin apropar-se els uns als altres, per caminar junts, fins i tot en la diversitat de la seva imatge de Déu, cap a la font de la Llum. En això consisteix el diàleg interreligiós. Qui anuncia Déu com a amor «fins a l’extrem» ha de donar testimoni de l’amor. Dedicar-se amb amor als que sofreixen, rebutjar l’odi i l’enemistat, és la dimensió social de la fe cristiana, de la qual vaig parlar en l’encíclica Deus caritas est.
