Certament, des de fa molt de temps, i després una vegada i una altra, en aquesta ocasió concreta hem escoltat per part de representants d’aquesta comunitat moltes coses fora de to: supèrbia i presumpció, obcecacions sobre unilateralismes, etc. Per amor a la veritat, he d’afegir que he rebut també una sèrie d’impressionants testimonis de gratitud, en què es percebia una obertura dels cors. ¿Potser la gran Església no s’ha permetre ser també generosa, essent conscient de l’envergadura que té, en la certesa de la promesa que li ha estat confiada? Com a bons educadors, ¿no hem de ser capaços també de deixar de fixar-nos en algunes coses no bones i afanyar-nos a sortir a fora de les estretors? ¿Per ventura no hem d’admetre que també en l’àmbit eclesial hi ha hagut alguna sortida de to? A vegades fa la impressió que la nostra societat tingui necessitat d’un grup almenys amb el qual no tenir cap mena de tolerància; contra el qual es pugui arremetre tranquil·lament amb odi. I si algú intenta apropar-se-li -en aquest cas el Papa- també perd el dret a la tolerància i també pot ser tractat amb odi, sense temor ni reserves.
