Una contrarietat per a mi imprevisible va ser el fet que el cas Williamson se sobreposés a la remissió de l’excomunió. El gest discret de misericòrdia envers els quatre bisbes, ordenats vàlidament però no legítimament, va aparèixer de manera inesperada com una cosa totalment diferent: com la negació de la reconciliació entre cristians i jueus i, per tant, com la revocació del que en aquesta matèria el Concili havia aclarit pel camí de l’Església. Una invitació a la reconciliació amb un grup eclesial implicat en un procés de separació es va transformar així en tot al contrari: un aparent tornar enrere respecte a tots els passos de reconciliació entre els cristians i jueus que s’han anat fent a partir del Concili, passos compartits i promoguts des de l’inici com un objectiu del meu treball personal teològic. Que aquesta superposició de dos processos contraposats s’hagi produït i, durant un temps hagi enterbolit la pau entre cristians i jueus, així com també la pau dins de l’Església, és una cosa que només puc lamentar profundament. M’han dit que seguir amb atenció les notícies accessibles per Internet hauria possibilitat conèixer tempestivament el problema. D’aquest fet trec la lliçó que, en el futur, a la Santa Seu haurem de prestar més atenció a aquesta font de notícies. M’ha entristit que també els catòlics, que en el fons haurien pogut saber millor com estan les coses, hagin pensat que m’havien de ferir amb una hostilitat disposada a l’atac. Justament per això dono gràcies als amics jueus que han ajudat a desfer ràpidament el malentès i a restablir l’atmosfera d’amistat i de confiança que, com en el temps del papa Joan Pau II, també hi ha hagut durant tot el període del meu Pontificat i, gràcies a Déu, continua havent-hi.