1. A cada ésser humà, des de la concepció fins a la mort natural, se li ha de reconèixer la dignitat de persona. Aquest principi fonamental, que expressa un gran «sí» a la vida humana, ha d’ocupar un lloc central en la reflexió ètica sobre la investigació biomèdica, que té una importància cada vegada més gran en el món d’avui. El magisteri de l’Església ja ha intervingut diverses vegades per aclarir i solucionar problemes morals relatius a aquest camp. Ha tingut una particular rellevància en aquesta matèria la instrucció Donum vitæ.[1] La celebració del vintè aniversari de la seva publicació ofereix una bona oportunitat per a posar al dia aquest document.
L’ensenyament de la susdita Instrucció conserva intacte el seu valor tant pels principis que allí es recorden com pels judicis morals que s’hi expressen. Això no obstant, les noves tecnologies biomèdiques, introduïdes en aquest àmbit delicat de la vida de l’ésser humà i de la família, provoquen interrogants ulteriors, en particular dins els sectors de la investigació sobre els embrions humans, de l’ús per a fins terapèutics de les cèl·lules troncals (o cèl·lules mare) i en altres camps de la medicina experimental. Això ha plantejat noves preguntes que requereixen respostes. La rapidesa dels progressos científics i la difusió que se’ls dóna en els mitjans de comunicació social provoquen esperança i perplexitat en sectors cada cop més grans de l’opinió pública. Per tal de reglamentar jurídicament els problemes que van sorgint sovint s’apel·la als cossos legislatius i fins i tot a la consulta popular.
Aquestes raons han portat la Congregació per a la Doctrina de la Fe a publicar una nova Instrucció de naturalesa doctrinal, que afronta alguns problemes recents a la llum dels criteris enunciats en la instrucció Donum vitæ i reexamina altres temes ja tractats que necessiten més aclariments.
2. En la realització d’aquesta tasca s’han tingut sempre presents els aspectes científics corresponents, aprofitant els estudis duts a terme per l’Acadèmia Pontifícia per a la Vida i les aportacions d’un gran nombre d’experts, per tal de confrontar-los amb els principis de l’antropologia cristiana. Les encícliques Veritatis splendor[2] i Evangelium vitæ[3] de Joan Pau ii i altres intervencions del Magisteri ofereixen indicacions clares sobre el mètode i el contingut per a l’examen dels problemes de què parlem.
En el variat panorama filosòfic i científic actual és possible constatar de fet una àmplia i qualificada presència de científics i filòsofs que, en l’esperit del jurament d’Hipòcrates, veuen en la ciència mèdica un servei a la fragilitat de l’home, per a guarir les malalties, alleujar el sofriment i estendre les cures necessàries de manera equitativa a tota la humanitat. Però no falten representants dels camps de la filosofia i de la ciència que consideren el creixent desenvolupament de les tecnologies biomèdiques des d’un punt de vista substancialment eugenèsic.
3. En proposar principis i judicis morals per a la investigació biomèdica sobre la vida humana, l’Església catòlica es val de la raó i de la fe, contribuint així a elaborar una visió integral de l’home i de la seva vocació, capaç d’acollir tot el que sorgeix de bo de les obres humanes i de les tradicions culturals i religioses, que sovint mostren una gran reverència per la vida.
El Magisteri vol oferir una paraula d’estímul i confiança a la perspectiva cultural que veu la ciència com un servei preciós al bé integral de la vida i dignitat de cada ésser humà. L’Església, per tant, mira amb esperança la investigació científica, desitjant que siguin molts els cristians que contribueixin al progrés de la biomedicina i testimoniïn la seva fe en aquest àmbit. A més desitja que els resultats d’aquesta investigació es posin també a disposició dels qui treballen en les àrees més pobres i afectades per les malalties, per tal d’afrontar les necessitats més urgents i dramàtiques des del punt de vista humanitari. En resum, vol estar present al costat de cada persona que sofreix en el cos i en l’esperit, per oferir-li no sols consol, sinó també llum i esperança; llum i esperança que donen sentit també als moments de malaltia i a l’experiència de la mort, que pertanyen de fet a la vida humana i caracteritzen la seva història, obrint-la al misteri de la resurrecció. La mirada de l’Església, en efecte, està plena de confiança, perquè «la vida vencerà: aquesta és per a nosaltres una esperança segura. Sí, la vida vencerà, ja que la veritat, el bé, l’alegria i el veritable progrés estan de part de la vida. I de part de la vida hi està també Déu, que estima la vida i la dóna amb generositat».[4]
La present Instrucció va adreçada als fidels cristians i a tots els qui cerquen la veritat.[5] Comprèn tres parts: la primera recorda alguns aspectes antropològics, teològics i ètics d’importància fonamental; la segona afronta nous problemes relatius a la procreació; la tercera part examina algunes noves propostes terapèutiques que impliquen la manipulació de l’embrió o del patrimoni genètic humà.