Tercera part:
Noves propostes terapèutiquesque comporten la manipulació de l’embrióo del patrimoni genètic humà
24. Els coneixements adquirits en els últims anys han obert noves perspectives per a la medicina regenerativa i per al tractament de les malalties d’origen genètic. En particular, ha suscitat un gran interès la investigació sobre les cèl·lules troncals embrionàries en relació amb les possibles aplicacions terapèutiques futures. Això no obstant no s’ha demostrat fins avui cap resultat efectiu, a diferència de la investigació sobre les cèl·lules troncals adultes. Com que alguns han cregut que les fites terapèutiques eventualment abastables a través de les cèl·lules troncals embrionàries podien justificar diferents formes de manipulació i destrucció d’embrions humans, han sorgit una sèrie de qüestions en l’àmbit de la teràpia gènica, el clonatge i la utilització de cèl·lules troncals, sobre les quals cal fer un discerniment moral atent.
La teràpia gènica
25. Amb el terme teràpia gènica s’entén comunament l’aplicació a l’home de les tècniques d’enginyeria genètica amb una finalitat terapèutica, és a dir, amb l’objectiu de guarir malalties d’origen genètic, encara que recentment s’intenta aplicar la teràpia gènica a malalties no hereditàries, especialment al càncer.
En teoria, és possible aplicar la teràpia gènica en dos nivells diferents: el de les cèl·lules somàtiques i el de les cèl·lules germinals. La teràpia gènica somàtica es proposa eliminar o reduir defectes genètics presents a nivell de cèl·lules somàtiques, és a dir, de cèl·lules no reproductives, que componen els teixits i els òrgans del cos. Es tracta, en aquest cas, d’intervencions dirigides a determinats camps cel·lulars, amb efectes limitats al mateix individu. La teràpia gènica germinal apunta, en canvi, a corregir defectes genètics presents en cèl·lules de la línia germinal, de manera que els efectes terapèutics aconseguits sobre el subjecte es transmetin a la seva eventual descendència. Les intervencions de teràpia gènica, tant somàtica com germinal, poden ser practicades abans del naixement -en aquest cas es parla de teràpia gènica in utero- o després del naixement, sobre el nen o l’adult.
26. Per a la valoració moral cal tenir present aquestes distincions. Les intervencions sobre cèl·lules somàtiques amb finalitat estrictament terapèutica són, en principi, moralment lícites. Aquestes intervencions volen restablir la configuració genètica normal del subjecte, o bé contrarestar els mals derivats de la presència d’anomalies genètiques o altres patologies correlacionades. Ja que la teràpia gènica pot comportar riscos significatius per al pacient, cal observar el principi deontològic general segons el qual, per a realitzar una intervenció terapèutica, cal assegurar prèviament que el subjecte tractat no sigui exposat a riscos per a la seva salut o per a la seva integritat física que siguin excessius o desproporcionats respecte a la gravetat de la patologia que es vol curar. També s’exigeix que el pacient, prèviament informat, doni el seu consentiment, o ho faci un representant seu legítim.
Diferent és la valoració moral de la teràpia gènica germinal. Qualsevol modificació genètica produïda a les cèl·lules germinals d’un subjecte seria transmesa a la seva eventual descendència. Ja que els riscos vinculats a cada manipulació genètica són significatius i encara poc controlables, en l’estat actual de la investigació no és moralment admissible actuar de tal manera que els mals potencials consegüents es puguin difondre en la descendència. En la hipòtesi de l’aplicació de la teràpia gènica a l’embrió, cal afegir, a més, que ha de ser realitzada en un context tècnic de fecundació in vitro, i per tant és susceptible de totes les objeccions ètiques relatives a aquests procediments. Per aquestes raons cal afirmar que, en l’estat actual de la qüestió, la teràpia gènica germinal és moralment il·lícita en totes les seves formes.
27. Una consideració específica mereix la hipòtesi segons la qual l’enginyeria genètica podria tenir finalitats aplicatives diferents de l’objectiu terapèutic. Alguns han imaginat que és possible utilitzar les tècniques d’enginyeria genètica per a realitzar manipulacions amb la presumpta finalitat de millorar i potenciar la dotació genètica. En algunes d’aquestes propostes es manifesta una certa insatisfacció o fins i tot rebuig del valor de l’ésser humà com a criatura i persona finita. Deixant de banda les dificultats tècniques, amb els riscos reals i potencials annexos a la seva realització, aquestes manipulacions afavoreixen una mentalitat eugenèsica i introdueixen indirectament un estigma social en els qui no tenen dots particulars, mentre emfatitzen altres qualitats que són apreciades per determinades cultures i societats, però que no constitueixen de per si el que és específicament humà. Això contrasta amb la veritat fonamental de la igualtat de tots els éssers humans, que es tradueix en el principi de justícia, la violació del qual, a la llarga, atempta contra la convivència pacífica entre els homes. A més, caldria preguntar-se qui podria establir que certes modificacions són positives i altres negatives, o quins haurien de ser els límits de les peticions individuals d’una presumpta millora, ja que no seria materialment possible satisfer els desitjos de tothom. Cada resposta possible seria el resultat de criteris arbitraris i discutibles. Tot això porta a concloure que la perspectiva d’una manipulació genètica amb fins de millores individuals acabaria, tard o d’hora, per malmetre el bé comú, afavorint que la voluntat d’alguns prevalgui sobre la llibertat d’altres. Finalment cal notar que en l’intent de crear un nou tipus d’home s’adverteix fàcilment una qüestió ideològica: l’home pretén substituir el Creador.
En declarar aquest tipus d’intervenció com a èticament negativa quan implica un injust domini de l’home sobre l’home, l’Església crida també l’atenció sobre la necessitat de tornar a una perspectiva centrada en l’atenció de la persona i d’educar perquè la vida humana sigui sempre acollida en el quadre de la seva finitud històrica concreta.
El clonatge humà
28. Per clonatge humà s’entén la reproducció asexual i àgama de la totalitat de l’organisme humà, a fi de produir una o diverses «còpies» substancialment idèntiques, des del punt de vista genètic, a l’únic progenitor.[47]
El clonatge es proposa amb dos objectius fonamentals: reproductiu, és a dir per aconseguir el naixement d’un nen clonat, i terapèutic o d’investigació. El clonatge reproductiu seria capaç en teoria de satisfer algunes exigències particulars, com per exemple el control de l’evolució humana, la selecció d’éssers humans amb qualitats superiors, la preselecció del sexe dels qui han de néixer, la producció d’un fill que sigui la «còpia» d’un altre, la producció d’un fill per part d’una parella afectada per formes d’esterilitat no tractables d’una altra manera. El clonatge terapèutic, en canvi, ha estat proposat com a instrument de producció de cèl·lules troncals embrionàries amb patrimoni genètic predeterminat, per tal de superar el problema del rebuig (immunoincompatibilitat); està, per tant, relacionat amb la qüestió de la utilització de cèl·lules troncals.
Els intents de clonatge han suscitat molta preocupació arreu del món. Molts organismes nacionals i internacionals han expressat valoracions negatives sobre el clonatge humà, i a la majoria dels països ha estat prohibit.
El clonatge humà és intrínsecament il·lícit perquè, portant fins a l’extrem el caràcter immoral de les tècniques de fecundació artificial, es proposa donar origen a un nou ésser humà sense connexió amb l’acte de recíproca donació entre dos cònjuges i, més radicalment, sense cap vincle amb la sexualitat. Aquesta circumstància dóna lloc a abusos i a manipulacions greument lesives de la dignitat humana.[48]
29. En el cas que el clonatge tingués un objectiu reproductiu, s’imposaria al subjecte clonat un patrimoni genètic preordenat, sotmetent-lo de fet -com s’ha dit- a una forma d’esclavitud biològica de la qual difícilment podria alliberar-se. El fet que una persona s’arrogui el dret de determinar arbitràriament les característiques genètiques d’una altra persona, representa una greu ofensa a la dignitat d’aquesta última i a la igualtat fonamental entre els homes.
La particular relació que hi ha entre Déu i l’home des del primer moment de la seva existència és la causa de l’originalitat de cada persona humana, que obliga a respectar la seva singularitat i integritat, fins i tot aquella que és biològica i genètica. Cadascun de nosaltres troba en l’altre un ésser humà que deu la seva existència i les seves característiques personals a l’amor de Déu, del qual només l’amor entre els cònjuges constitueix una mediació conforme al designi del nostre Creador i Pare del Cel.
30. Des del punt de vista ètic, l’anomenat clonatge terapèutic encara és més greu. Produir embrions amb el propòsit de destruir-los, encara que sigui per ajudar els malalts, és totalment incompatible amb la dignitat humana, perquè es redueix l’existència d’un ésser humà, fins i tot en estat embrionari, a la categoria d’instrument que s’utilitza i destrueix. És greument immoral sacrificar una vida humana per a finalitats terapèutiques.
Les objeccions ètiques posades en relleu per molts contra el clonatge terapèutic i l’ús d’embrions humans produïts in vitro han fet que alguns científics presentessin tècniques noves que serien capaces de produir cèl·lules troncals de tipus embrionari sense pressuposar la destrucció de veritables embrions humans.[49] Aquestes tècniques han suscitat molts interrogants científics i ètics, sobretot en relació amb l’estatut ontològic del «producte» així aconseguit. Mentre aquests dubtes no siguin aclarits, cal tenir en compte la següent afirmació de l’encíclica Evangelium vitæ: «Hi ha en joc quelcom tan important que, des del punt de vista de l’obligació moral, n’hi hauria prou amb la probabilitat de trobar-se davant una persona per a justificar la més rotunda prohibició de qualsevol intervenció destinada a eliminar un embrió humà.»[50]
L’ús terapèutic de les cèl·lules troncals
31. Les cèl·lules troncals o cèl·lules mare són cèl·lules indiferenciades que tenen dues característiques fonamentals: a) la prolongada capacitat de multiplicar-se sense diferenciar-se, i b) la capacitat de donar origen a cèl·lules progenitores de trànsit, de les quals descendeixen cèl·lules summament diferenciades, per exemple nervioses, musculars o hemàtiques.
Des de la verificació experimental que les cèl·lules troncals trasplantades a un teixit malmès tendeixen a afavorir la repoblació de cèl·lules i la regeneració del teixit, s’han obert noves perspectives per a la medicina regenerativa, que han suscitat gran interès entre els investigadors d’arreu del món.
En l’home s’han trobat fins ara les següents fonts de cèl·lules troncals: l’embrió en els primers estadis del desenvolupament, el fetus, la sang del cordó umbilical, diversos teixits de l’adult (medul·la òssia, cordó umbilical, cervell, mesènquima de diversos òrgans, etc.) i el líquid amniòtic. Inicialment, els estudis es van concentrar en les cèl·lules troncals embrionàries, ja que es va creure que només aquestes tenien grans potencialitats de multiplicació i diferenciació. Nombrosos estudis han demostrat, en canvi, que també les cèl·lules troncals adultes presenten una versatilitat pròpia. Encara que no semblen tenir la mateixa capacitat de renovació i plasticitat que les cèl·lules troncals d’origen embrionari, estudis i experimentacions d’alt nivell científic tendeixen a posar les cèl·lules troncals adultes per sobre de les embrionàries, basant-se en els resultats obtinguts. De fet, els protocols terapèutics que es practiquen actualment preveuen la utilització de cèl·lules troncals adultes, i per això s’han iniciat diferents línies d’investigació que obren horitzons nous i prometedors.
32. Per a la valoració ètica cal considerar tant els mètodes de recol·lecció de cèl·lules troncals com els riscos de la seva utilització clínica o experimental.
Pel que fa als mètodes usats per a la recol·lecció de cèl·lules troncals, han de considerar-se en relació amb el seu origen. S’han de considerar lícits els mètodes que no procuren un mal greu al subjecte del qual s’extreuen. Aquesta condició es verifica generalment en el cas de: a) extracció de cèl·lules de teixits d’un organisme adult; b) de la sang del cordó umbilical en el moment del part, i c) dels teixits de fetus morts de mort natural. Per contra, l’extracció de cèl·lules troncals de l’embrió humà vivent en causa inevitablement la destrucció, resultant per consegüent greument il·lícita. En aquest cas «la investigació, prescindint dels resultats d’utilitat terapèutica, no es posa veritablement al servei de la humanitat, perquè implica la supressió de vides humanes que tenen la mateixa dignitat que els altres individus humans i que els investigadors. La història mateixa ha condemnat en el passat i condemnarà en el futur aquesta ciència, no sols perquè està privada de la llum de Déu, sinó també perquè està privada d’humanitat».[51]
L’ús de cèl·lules troncals embrionàries o de cèl·lules diferenciades derivades d’elles, que han estat eventualment proveïdes per altres investigadors mitjançant la supressió d’embrions, o que estan disponibles en el comerç, presenta seriosos problemes des del punt de vista de la cooperació al mal i de l’escàndol.[52]
En relació amb la utilització clínica de cèl·lules troncals aconseguides a través de procediments lícits, no hi ha objeccions morals. Això no obstant, cal respectar els criteris comuns de deontologia mèdica. En aquest sentit, s’ha de procedir amb gran rigor i prudència, reduint al mínim els riscos potencials per als pacients, facilitant la confrontació mútua dels científics i proporcionant informació completa al públic en general.
És necessari encoratjar l’impuls i el suport a la investigació sobre l’ús de cèl·lules troncals adultes, ja que no implica problemes ètics.[53]
Els intents d’hibridació
33. Recentment s’han utilitzat òvuls d’animals per a la reprogramació dels nuclis de les cèl·lules somàtiques humanes -generalment anomenat clonatge híbrid- a fi d’extreure cèl·lules troncals embrionàries dels embrions resultants sense haver de recórrer a la utilització d’òvuls humans.
Des d’un punt de vista ètic aquests procediments constitueixen una ofensa a la dignitat de l’ésser humà, a causa de la barreja d’elements genètics humans i animals capaços d’alterar la identitat específica de l’home. L’ús eventual de cèl·lules troncals extretes d’aquests embrions pot implicar, a més, riscos encara desconeguts per a la salut, per la presència de material genètic animal en el seu citoplasma. Exposar conscientment un ésser humà a aquests riscos és moralment i deontològicament inacceptable.
La utilització de «material biològic» humà d’origen il·lícit.
34. Per a la investigació científica i la producció de vacunes o altres productes a vegades s’utilitzen línies cel·lulars que són el resultat d’intervencions il·lícites contra la vida o la integritat física de l’ésser humà. La connexió amb l’acció injusta pot ser immediata o mediata, ja que generalment es tracta de cèl·lules que es reprodueixen amb facilitat i en abundància. Aquest «material» a vegades és posat a la venda o distribuït gratuïtament als centres d’investigació per part dels organismes estatals que per llei tenen aquesta tasca. Tot això dóna lloc a diferents problemes ètics, sobre la cooperació al mal i l’escàndol. Per tant, convé enunciar els principis generals a partir dels quals els qui actuen amb recta consciència puguin avaluar i resoldre les situacions en què podrien quedar involucrats a causa de la seva activitat professional.
Cal assenyalar en primer lloc que la mateixa valoració moral de l’avortament «s’ha d’aplicar també a les recents formes d’intervenció sobre els embrions humans que, fins i tot cercant fins en si mateixos legítims, en comporten inevitablement la destrucció. És el cas dels experiments amb embrions, en creixent expansió en el camp de la investigació biomèdica i legalment admesa per alguns Estats. […] L’ús d’embrions o fetus humans com a objecte d’experimentació constitueix un delicte en consideració amb la seva dignitat d’éssers humans, que tenen dret al mateix respecte que s’ha de tenir pel nen ja nascut i per tota persona».[54] Aquestes formes d’experimentació constitueixen sempre un desordre moral greu.[55]
35. Es configura un problema diferent quan els investigadors utilitzen un «material biològic» d’origen il·lícit que ha estat produït fora del seu centre d’investigació o que es troba a la venda. La instrucció Donum vitæ ha formulat el principi general que ha de ser observat en aquests casos: «Els cadàvers d’embrions o fetus humans, voluntàriament avortats o no, han de ser respectats com ho són les restes mortals dels altres éssers humans. En particular, no poden ser objecte de mutilacions o d’autòpsia si no hi ha seguretat de la seva mort i sense el consentiment dels pares o de la mare. S’ha de salvaguardar a més l’exigència moral que no hi hagi hagut cap complicitat amb l’avortament voluntari, i evitar el perill d’escàndol.»[56]
En aquest sentit és insuficient el criteri d’independència formulat per alguns comitès d’ètica, segons el qual seria èticament lícita la utilització de «material biològic» d’origen il·lícit, a condició que hi hagi una separació clara entre els que produeixen, congelen i donen mort als embrions i els investigadors que desenvolupen l’experimentació científica. El criteri d’independència no és suficient per a evitar una contradicció en l’actitud dels qui diuen que desaproven les injustícies comeses per altres però al mateix temps accepten per al seu treball el «material biològic» que altres obtenen mitjançant aquestes injustícies. Quan el delicte té el suport de les lleis que regulen el sistema sanitari i científic, cal distanciar-se dels aspectes inics d’aquests sistemes, a fi de no fer la impressió d’una certa tolerància o acceptació tàcita d’accions greument injustes.[57] En cas contrari, es contribuiria a augmentar la indiferència, o fins i tot la complaença amb què aquestes accions es veuen en alguns sectors mèdics i polítics.
S’objecta a vegades que consideracions com les exposades més amunt semblen pressuposar que els investigadors de recta consciència haurien d’oposar-se activament a qualsevol acció il·lícita duta a terme en el camp mèdic, amb la qual cosa la seva responsabilitat ètica s’ampliaria de manera excessiva. El deure d’evitar la cooperació al mal i l’escàndol és en realitat part de l’activitat professional ordinària del metge. Aquesta ha de ser plantejada correctament, i a través d’ella s’ha de donar testimoniatge del valor de la vida, oposant-se també a les lleis greument injustes. Cal precisar que el deure de rebutjar el «material biològic» deriva de l’obligació de separar-se, en l’exercici de la pròpia activitat d’investigació, d’un marc legislatiu greument injust i d’afirmar amb claredat el valor de la vida humana. Això val també en absència de qualsevol connexió pròxima dels investigadors amb les accions dels tècnics de la procreació artificial o amb les d’aquells que han procurat l’avortament, i fins i tot quan no hi hagi un acord previ amb els centres de procreació artificial. Per això l’esmentat criteri d’independència és necessari, però pot ser èticament insuficient.
Per descomptat, dins d’aquest marc general hi ha diferents graus de responsabilitat. Raons de particular gravetat podrien ser moralment proporcionades per a justificar l’ús d’aquest «material biològic». Així, per exemple, el perill per a la salut dels nens podria autoritzar els seus pares a utilitzar una vacuna elaborada amb línies cel·lulars d’origen il·lícit, quedant en peu el deure d’expressar el seu desacord pel que fa a aquest tema i de demanar que els sistemes sanitaris posin a disposició altres tipus de vacunes. D’altra banda, hem de tenir en compte que a les empreses que utilitzen línies cel·lulars d’origen il·lícit no és idèntica la responsabilitat dels qui decideixen l’orientació de la producció i la d’aquells que no tenen poder de decisió.
En el context de la urgent mobilització de les consciències en favor de la vida, hem de recordar als professionals de la salut que «la seva responsabilitat ha crescut avui enormement i troba la seva inspiració més profunda i el seu suport més fort precisament en la dimensió ètica intrínseca i imprescindible de la professió sanitària, com ja ho reconeixia l’antic i sempre actual jurament d’Hipòcrates, segons el qual s’exigeix a cada metge el compromís de respectar absolutament la vida humana i el seu caràcter sagrat».[58]