Segona part:
Nous problemesrelatius a la procreació
11. A la llum dels principis que s’acaben de recordar convé examinar ara alguns problemes relatius a la procreació que han aflorat i han estat més ben delineats en els anys següents a la publicació de la instrucció Donum vitæ.
Les tècniques d’ajuda a la fertilitat
12. Amb referència al tractament de la infertilitat, les noves tècniques mèdiques han de respectar tres béns fonamentals: a) el dret a la vida i a la integritat física de cada ésser humà des de la concepció fins a la mort natural; b) la unitat del matrimoni, que implica el respecte recíproc del dret dels cònjuges a convertir-se en pare i mare només l’un a través de l’altre,[19] i c) els valors específicament humans de la sexualitat, que «exigeixen que la procreació d’una persona humana sigui volguda com el fruit de l’acte conjugal específic de l’amor entre els esposos».[20] Les tècniques que es presenten com una ajuda per a la procreació «no han de rebutjar-se pel fet de ser artificials; com a tals testimonien les possibilitats de la medicina, però han de ser valorades moralment per la seva relació amb la dignitat de la persona humana, cridada a correspondre a la vocació divina al do de l’amor i al do de la vida».[21]
A la llum d’aquest criteri cal excloure totes les tècniques de fecundació artificial heteròloga[22] i les tècniques de fecundació artificial homòloga[23] que substitueixen l’acte conjugal. Són en canvi admissibles les tècniques que es configuren com una ajuda a l’acte conjugal i a la seva fecunditat. La instrucció Donum vitæ s’expressa d’aquesta manera: «El metge està al servei de la persona i de la procreació humana: no li correspon la facultat de disposar o decidir sobre elles. L’acte mèdic és respectuós de la dignitat de les persones quan es proposa ajudar l’acte conjugal, ja sigui per a facilitar-ne la realització, o perquè l’acte normalment realitzat aconsegueixi el seu fi.»[24] I, a propòsit de la inseminació artificial homòloga, diu: «La inseminació artificial homòloga dins el matrimoni no es pot admetre, excepte en el cas en què el mitjà tècnic no substitueixi l’acte conjugal, sinó que sigui una facilitació i una ajuda perquè aquell aconsegueixi la seva finalitat natural.»[25]
13. Són certament lícites les intervencions que tenen com a finalitat remoure els obstacles que impedeixen la fertilitat natural, com per exemple el tractament hormonal de la infertilitat d’origen gonadal, el tractament quirúrgic d’una endometriosi, la desobstrucció de les trompes o bé la restauració microquirúrgica de la seva permeabilitat. Totes aquestes tècniques poden ser considerades autèntiques teràpies en la mesura que, un cop superada la causa de la infertilitat, els esposos poden realitzar actes conjugals amb un resultat procreador, sense que el metge hi hagi d’interferir directament. Cap d’aquestes tècniques no substitueix l’acte conjugal, que és l’únic digne d’una procreació realment responsable.
Per tal de respondre a les expectatives de tants matrimonis estèrils desitjosos de tenir un fill, caldria encoratjar, promoure i facilitar amb oportunes mesures legislatives el procediment d’adopció dels nombrosos nens orfes, amb necessitat d’una llar domèstica per al seu desenvolupament humà adequat. Finalment, cal observar que mereixen ser estimulades les investigacions i inversions dedicades a la prevenció de l’esterilitat.
Fecundació in vitro i eliminació voluntària d’embrions
14. La instrucció Donum vitæ va posar en evidència que la fecundació in vitro comporta molt sovint l’eliminació voluntària d’embrions.[26] Alguns han pensat que aquest fet es devia a l’ús d’una tècnica encara parcialment imperfecta. En canvi, l’experiència posterior ha demostrat que totes les tècniques de fecundació in vitro es desenvolupen de fet com si l’embrió humà fos un simple cúmul de cèl·lules que s’usen, se seleccionen i es descarten.
És cert que al voltant d’un terç de les dones que recorren a la procreació artificial arriben a tenir un nen. Això no obstant, cal notar que, considerant la relació entre el nombre total d’embrions produïts i el dels efectivament nascuts, el nombre d’embrions sacrificats és altíssim.[27] Els especialistes de les tècniques de fecundació in vitro accepten aquestes pèrdues com el preu que cal pagar per aconseguir resultats positius. En realitat és extremadament preocupant que la investigació en aquest camp es dirigeixi sobretot a aconseguir millors resultats en termes de percentatge de nens nascuts respecte al nombre de dones que inicien el tractament, però no sembla efectivament interessada en el dret a la vida de cada embrió.
15. S’objecta sovint que, la majoria de les vegades, les pèrdues d’embrions serien preterintencionals, o que fins i tot es produirien contra la voluntat de pares i metges. S’afirma que es tractaria de riscos no gaire diferents dels relacionats amb el procés natural de generació, i que voler transmetre la vida sense córrer cap risc portaria de fet a abstenir-se de fer-ho. Però si bé és cert que en l’àmbit de la procreació in vitro no totes les pèrdues d’embrions tenen la mateixa relació amb la voluntat dels subjectes interessats, també ho és que en molts casos l’abandó, la destrucció o les pèrdues d’embrions són previstes i intencionades.
Els embrions defectuosos produïts in vitro són directament descartats. Són cada vegada més freqüents els casos de parelles no estèrils que recorren a les tècniques de procreació artificial amb l’únic objectiu de poder fer una selecció genètica dels seus fills. En molts països, és praxi comuna estimular el cicle femení amb la intenció d’obtenir un alt nombre d’òvuls que són fecundats. Entre els embrions obtinguts, un cert nombre és transferit al si matern, mentre que els altres es congelen per a possibles intervencions reproductives futures. La finalitat de la transferència múltiple és assegurar, en la mesura del possible, la implantació d’almenys un embrió. El mitjà emprat per a aconseguir aquest objectiu és la utilització d’un nombre més gran d’embrions respecte al fill desitjat, preveient que alguns es perdin i que, en tot cas, s’eviti un embaràs múltiple. D’aquesta manera la tècnica de la transferència múltiple porta de fet a un tracte purament instrumental dels embrions. Impressiona el fet que tant la deontologia professional més elemental com les autoritats sanitàries mai no admetrien en cap altre àmbit de la medicina una tècnica amb una taxa global tan alta de resultats negatius i fatals. En realitat, les tècniques de fecundació in vitro s’accepten perquè hi ha la pressuposició que l’embrió no mereix respecte ple quan està en competició amb un desig que cal satisfer.
Aquesta trista realitat, sovint silenciada, és del tot deplorable, pel fet que «les diferents tècniques de reproducció artificial, que semblarien posades al servei de la vida i que són practicades no poques vegades amb aquesta intenció, en realitat donen peu a nous atemptats contra la vida».[28]
16. L’Església, a més, considera que és èticament inacceptable la dissociació de la procreació del context integralment personal de l’acte conjugal:[29] la procreació humana és un acte personal de la parella home-dona que no admet cap tipus de delegació substitutiva. L’acceptació passiva de l’altíssima taxa de pèrdues (avortaments) produïdes per les tècniques de fecundació in vitro demostra amb eloqüència que la substitució de l’acte conjugal amb un procediment tècnic, a més de no estar en conformitat amb el respecte que ha de tenir la procreació -que no es redueix a la dimensió reproductiva- contribueix a debilitar la consciència del respecte que s’ha de tenir per cada ésser humà. Al contrari, la consciència d’aquest respecte es veu afavorida per la intimitat dels esposos animada per l’amor conjugal.
L’Església reconeix la legitimitat del desig d’un fill, i comprèn els sofriments dels cònjuges afligits pel problema de la infertilitat. Això no obstant, aquest desig no pot ser anteposat a la dignitat que té cada vida humana fins al punt de sotmetre-la a un domini absolut. El desig d’un fill no pot justificar-ne la «producció», així com el desig de no tenir un fill ja concebut no pot justificar-ne l’abandonament o destrucció.
En realitat, es té la impressió que alguns investigadors, mancats de referències ètiques i conscients de les potencialitats del progrés tecnològic, cedeixen a la lògica de satisfer allò que cadascú desitja subjectivament,[30] així com a la forta pressió econòmica pròpia d’aquest camp. Davant la instrumentalització de l’ésser humà en l’estadi embrionari, cal repetir que «l’amor de Déu no fa diferència entre l’acabat de concebre, encara al si de la seva mare, i el nen o el jove o l’home madur o l’ancià. No hi fa diferència perquè en cadascun d’ells veu l’empremta de la seva imatge i semblança […]. Per això el magisteri de l’Església ha proclamat constantment el caràcter sagrat i inviolable de tota vida humana, des de la seva concepció fins a la seva fi natural».[31]
La injecció intracitoplasmàtica d’espermatozoides (icsi)
17. Entre les tècniques de fecundació artificial més recents ha aconseguit progressivament un particular relleu la injecció intracitoplasmàtica d’espermatozoides.[32] Per la seva eficàcia, aquesta tècnica és la més utilitzada, i pot superar diverses formes d’esterilitat masculina.[33]
Com la fecundació in vitro, de la qual constitueix una variant, la injecció intracitoplasmàtica d’espermatozoides és una tècnica intrínsecament il·lícita, perquè suposa una completa dissociació entre la procreació i l’acte conjugal. En efecte, també la injecció intracitoplasmàtica d’espermatozoides «es realitza fora del cos dels cònjuges per mitjà de gestos de terceres persones, la competència i activitat tècnica de les quals determina l’èxit de la intervenció; confia la vida i la identitat de l’embrió al poder dels metges i dels biòlegs, i instaura un domini de la tècnica sobre l’origen i sobre el destí de la persona humana. Una relació així de domini és, en si, contrària a la dignitat i a la igualtat que han de ser comunes a pares i fills. La concepció in vitro és el resultat de l’acció tècnica que antecedeix la fecundació, i no és de fet obtinguda ni positivament volguda com l’expressió i el fruit d’un acte específic de la unió conjugal».[34]
La congelació d’embrions
18. Un dels mètodes utilitzats per a millorar el grau d’èxit de les tècniques de procreació in vitro és l’augment dels tractaments successius. Per tal de no repetir l’extracció d’òvuls de la dona, es procedeix a una única extracció múltiple, seguida de la crioconservació d’una part important dels embrions produïts in vitro.[35] Això es fa preveient la possibilitat d’un segon cicle de tractament en el cas que fracassi el primer, o bé perquè els pares podrien voler un altre embaràs. A vegades es procedeix, a més, a la congelació dels embrions destinats a la primera transferència, perquè l’estimulació hormonal del cicle femení produeix efectes que aconsellen esperar la normalització de les condicions fisiològiques abans de procedir al trasllat dels embrions al si matern.
La crioconservació és incompatible amb el respecte que s’ha de tenir pels embrions humans: pressuposa la seva producció in vitro, els exposa a greus riscos de mort o de perjudici a la seva integritat física pel fet que un alt percentatge no sobreviu al procediment de congelació i descongelació, els priva almenys temporalment de l’acollida i gestació materna, els posa en una situació susceptible d’ulteriors ofenses i manipulacions.[36]
La major part dels embrions no utilitzats queden «orfes». Els seus pares no els sol·liciten, i a vegades se’n perden les empremtes. Això explica l’existència de dipòsits de milers d’embrions congelats a gairebé tots els països on es practica la fecundació in vitro.
19. En relació amb el gran nombre d’embrions congelats ja existents, es planteja la pregunta següent: què se n’ha de fer? Alguns s’interroguen pel que fa a aquest tema ignorant el caràcter ètic de la qüestió, moguts únicament per la necessitat d’observar el precepte legal de buidar cada cert temps els dipòsits dels centres de crioconservació, que després es tornaran a omplir. Altres, en canvi, són conscients que s’ha comès una greu injustícia, i s’interroguen sobre la manera de complir el deure de reparar-la.
Són clarament inacceptables les propostes d’utilitzar aquests embrions per a la investigació o per a usos terapèutics, perquè impliquen tractar-los com simple «material biològic» i en comporten la destrucció. Tampoc és admissible la proposta de descongelar aquests embrions i, sense reactivar-los, utilitzar-los per a la investigació com si fossin simples cadàvers.[37]
Tampoc la proposta de posar-los a disposició d’esposos estèrils com a «teràpia» d’infertilitat no és èticament acceptable per les mateixes raons que fan il·lícita tant la procreació artificial heteròloga com qualsevol tipus de maternitat subrogada;[38] aquesta pràctica implicaria a més altres problemes de tipus mèdic, psicològic i jurídic.
Per donar l’oportunitat de néixer a tants éssers humans condemnats a la destrucció, s’ha plantejat la idea d’una «adopció prenatal». Es tracta d’una proposta basada en la lloable intenció de respectar i defensar la vida humana que, això no obstant, presenta problemes ètics no diferents dels ja esmentats.
En definitiva, cal constatar que els milers d’embrions que es troben en estat d’abandó determinen una situació d’injustícia que és de fet irreparable. Per això Joan Pau ii va adreçar una crida «a la consciència dels responsables del món científic, i de manera particular als metges, perquè es detingui la producció d’embrions humans, tenint en compte que no s’entreveu una sortida moralment lícita per al destí humà dels milers i milers d’embrions “congelats”, que són i continuen sent sempre titulars dels drets essencials i que, per tant, cal tutelar jurídicament com persones humanes».[39]
La congelació d’òvuls
20. Per evitar els greus problemes ètics suscitats per la crioconservació d’embrions en l’àmbit de les tècniques de fecundació in vitro, s’ha presentat la proposta de congelar els òvuls.[40] Quan s’han extret un nombre convenient d’òvuls, considerant que hi pot haver ulteriors cicles de procreació artificial, es preveu fecundar només els òvuls que seran traslladats a la mare, mentre els altres serien congelats per a ser eventualment fecundats i traslladats a la mare en el cas que el primer intent fracassés.
Pel que fa a això, cal precisar que la crioconservació d’òvuls amb vista al procés de procreació artificial és moralment inacceptable.
La reducció embrionària
21. Algunes tècniques usades en la procreació artificial, sobretot la transferència de diversos embrions al si matern, han donat lloc a un augment significatiu del percentatge d’embarassos múltiples. A causa d’això s’ha ideat l’anomenada reducció embrionària, que consisteix en una intervenció per reduir el nombre d’embrions o fetus presents en el si matern mitjançant la supressió directa d’alguns d’ells. La decisió de suprimir éssers humans que amb anterioritat han estat intensament desitjats representa una paradoxa, i sovint comporta sofriments i sentiments de culpa que poden durar anys.
Des del punt de vista ètic, la reducció embrionària és un avortament intencional selectiu. Es tracta, en efecte, d’una eliminació deliberada i directa d’un o més éssers humans innocents en la fase inicial de la seva existència, i com a tal constitueix sempre un desordre moral greu.[41]
Els arguments proposats per a justificar èticament la reducció embrionària sovint es basen en analogies amb catàstrofes naturals o situacions d’emergència en què, malgrat la bona voluntat, no és possible salvar totes les persones implicades. Aquestes analogies no poden fonamentar de cap manera un judici moral positiu sobre una pràctica directament abortiva. Altres vegades s’acudeix a principis morals com el del mal menor o el del doble efecte, que aquí no tenen cap aplicació. Mai no és lícit, en efecte, realitzar de manera deliberada i directa una acció intrínsecament il·lícita, ni tan sols de cara a una bona finalitat: el fi no justifìca els mitjans.
El diagnòstic preimplantatori
22. El diagnòstic preimplantatori és una forma de diagnòstic prenatal vinculada a les tècniques de fecundació artificial que preveu el diagnòstic genètic dels embrions formats in vitro abans del seu trasllat al si matern. Es fa a fi de tenir la seguretat de traslladar a la mare només embrions sense defectes o amb un sexe determinat o amb algunes qualitats particulars.
En altres tipus de diagnòstic prenatal, la fase del diagnòstic està completament separada de la fase de l’eventual eliminació d’embrions i els esposos són lliures d’acollir el nen malalt. Al diagnòstic preimplantatori, per contra, segueix ordinàriament l’eliminació de l’embrió que ha estat designat com a «sospitós» de tenir defectes genètics o cromosòmics, o de ser d’un sexe no volgut o de tenir qualitats no desitjades. El diagnòstic preimplantatori
-sempre vinculat a la fecundació artificial, que ja de per si és intrínsecament il·lícita- s’ordena de fet a una selecció qualitativa amb la conseqüent destrucció d’embrions, la qual es configura com una pràctica abortiva precoç. El diagnòstic preimplantatori és per tant expressió d’aquella mentalitat eugenèsica «que accepta l’avortament selectiu per impedir el naixement de nens afectats per diversos tipus d’anomalies. Una mentalitat així és ignominiosament i totalment reprovable, perquè pretén mesurar el valor d’una vida humana seguint només paràmetres de “normalitat” i de benestar físic, obrint així el camí a la legitimació fins i tot de l’infanticidi i de l’eutanàsia».[42]
Tractant l’embrió humà com un simple «material de laboratori», es produeix també una alteració i una discriminació pel que fa al concepte mateix de ‘dignitat humana’. La dignitat pertany de la mateixa manera a cada ésser humà individual i no depèn del projecte familiar, la condició social, la formació cultural o l’estat de desenvolupament físic. Si en altres temps, fins i tot acceptant el concepte i les exigències de la dignitat humana en general, es va practicar la discriminació per motius de raça, religió o condició social, avui s’assisteix a una no menys greu i injusta discriminació que porta a no reconèixer l’estatut ètic i jurídic d’éssers humans afectats per greus patologies i incapacitats: s’oblida així que les persones malaltes i minusvàlides no són un tipus de categoria a banda, perquè la malaltia i la incapacitació pertanyen a la condició humana i toquen a tothom en primera persona, fins i tot quan no se’n té una experiència directa. Aquesta discriminació és immoral i hauria de ser considerada jurídicament inacceptable. De la mateixa manera seria necessari eliminar les barreres culturals, econòmiques i socials que soscaven el ple reconeixement i la tutela de les persones minusvàlides i malaltes.
Noves formes d’intercepció i contragestació.
23. Al costat dels mitjans anticonceptius pròpiament dits, que impedeixen la concepció després d’un acte sexual, hi ha altres mitjans tècnics que actuen després de la fecundació, abans o després de la implantació a l’úter de l’embrió ja constituït. Aquestes tècniques són interceptives quan intercepten l’embrió abans de la seva implantació a l’úter matern, i contragestatives quan provoquen l’eliminació de l’embrió a penes implantat.
Per tal d’afavorir la difusió dels mitjans interceptius[43] a vegades s’afirma que el seu mecanisme d’acció encara no seria conegut suficientment. És veritat que no sempre es compta amb un coneixement complet del mecanisme d’acció dels diferents fàrmacs usats, però els estudis experimentals demostren que en els mitjans interceptius està certament present l’efecte d’impedir la implantació. Això no vol dir, però, que aquests mitjans provoquin un avortament cada cop que s’utilitzen, perquè no sempre es produeix la fecundació després d’una relació sexual. Però cal notar que la intencionalitat abortiva generalment està present en la persona que vol impedir la implantació d’un embrió en el cas que hagués estat concebut i que, per tant, demana o prescriu fàrmacs interceptius.
Quan hi ha un retard menstrual, a vegades es recorre a la contragestació,[44] que és practicada habitualment dins la primera o segona setmana després de la constatació del retard. L’objectiu declarat és fer reaparèixer la menstruació, però en realitat es tracta de l’avortament d’un embrió a penes niat.
Com se sap, l’avortament «és l’eliminació deliberada i directa, es realitzi com es realitzi, d’un ésser humà en la fase inicial de la seva existència, que va de la concepció al naixement».[45] Per tant l’ús dels mitjans d’intercepció i contragestació forma part del pecat d’avortament i és greument immoral. A més, en el cas que es tingui la certesa d’haver realitzat un avortament, es produeixen les greus conseqüències penals previstes en el dret canònic.[46]