Primera part:
Aspectes antropològics, teològics i èticsde la vida i la procreació humana
4. En les últimes dècades les ciències mèdiques han avançat considerablement en el coneixement de la vida humana i dels estadis inicials de la seva existència. S’ha arribat a conèixer millor les estructures biològiques de l’home i el procés de la seva generació. Aquests avenços són certament positius, i mereixen suport quan serveixen per a superar o corregir patologies i ajuden a restablir el desenvolupament normal dels processos generatius. Són en canvi negatius, i per tant no es poden aprovar, quan impliquen la supressió d’éssers humans, es valen de mitjans que lesionen la dignitat de la persona o s’adopten per a finalitats contràries al bé integral de l’home.
El cos d’un ésser humà, des dels primers estadis de la seva existència, no es pot reduir al conjunt de les seves cèl·lules. El cos embrionari es desenvolupa progressivament segons un «programa» ben definit i amb una finalitat pròpia, que es manifesta amb el naixement de cada infant.
Convé aquí recordar el criteri ètic fonamental expressat en la instrucció Donum vitæ per a valorar les qüestions morals en relació amb les intervencions sobre l’embrió humà: «El fruit de la generació humana des del primer moment de la seva existència, és a dir, des de la constitució del zigot, exigeix el respecte incondicionat que moralment s’ha de donar a l’ésser humà en la seva totalitat corporal i espiritual. L’ésser humà ha de ser respectat i tractat com a persona des de l’instant de la seva concepció, i per això, a partir d’aquest mateix moment, se li han de reconèixer els drets de la persona, principalment el dret inviolable de tot ésser humà innocent a la vida.»[6]
5. Aquesta afirmació de caràcter ètic, que la mateixa raó pot reconèixer com a vertadera i conforme a la llei moral natural, hauria de ser en els fonaments jurídics de tot tipus.[7] Pressuposa, en efecte, una veritat de caràcter ontològic, en virtut de tot el que l’esmentada Instrucció ha posat en evidència sobre la continuïtat del desenvolupament de l’ésser humà, tenint en compte les sòlides aportacions del camp científic.
Si la instrucció Donum vitæ no va definir que l’embrió és una persona, va ser per no pronunciar-se explícitament sobre una qüestió d’índole filosòfica. Això no obstant, va posar en relleu que hi ha un nexe intrínsec entre la dimensió ontològica i el valor específic de tot ésser humà. Encara que la presència d’una ànima espiritual no es pot reconèixer a partir de l’observació de cap dada experimental, les mateixes conclusions de la ciència sobre l’embrió humà ofereixen «una indicació preciosa per a discernir racionalment una presència personal des d’aquest primer sorgiment de la vida humana: com un individu humà podria no ser persona humana?».[8] En efecte, la realitat de l’ésser humà, a través de tota la seva vida, abans i després del naixement, no permet que se li atribueixi ni un canvi de naturalesa ni una gradació de valor moral, perquè mostra una plena qualificació antropològica i ètica. L’embrió humà, per tant, té des del principi la dignitat pròpia de la persona.
6. El respecte d’aquesta dignitat concerneix tots els éssers humans, perquè cadascun porta inscrit en si mateix, de manera indeleble, la pròpia dignitat i valor. L’origen de la vida humana, d’altra banda, té el seu autèntic context en el matrimoni i la família, on és generada per mitjà d’un acte que expressa l’amor recíproc entre l’home i la dona. Una procreació veritablement responsable envers qui ha de néixer «és fruit del matrimoni».[9]
El matrimoni, present en tots els temps i cultures, «és una sàvia institució del Creador per a realitzar en la humanitat el seu designi d’amor. Els esposos, mitjançant la seva donació personal recíproca, pròpia i exclusiva d’ells, tendeixen a la comunió dels seus éssers amb vista a un perfeccionament personal mutu, per tal de col·laborar amb Déu en la generació i en l’educació de noves vides».[10] En la fecunditat de l’amor conjugal l’home i la dona «posen de manifest que en l’origen de la seva vida matrimonial hi ha un “sí” genuí que es pronuncia i es viu realment en la reciprocitat, restant sempre obert a la vida […]. La llei natural, que és a la base del reconeixement de la veritable igualtat entre persones i pobles, ha de reconèixer-se com la font on ha d’inspirar-se també la relació entre els esposos en la seva responsabilitat a l’hora d’engendrar nous fills. La transmissió de la vida està inscrita en la naturalesa, i les seves lleis continuen sent norma no escrita a la qual tothom ha de remetre’s».[11]
7. L’Església té la convicció que la fe no sols acull i respecta el que és humà, sinó que també ho purifica, ho eleva i ho perfecciona. Déu, després d’haver creat l’home a imatge i semblança seva (cf. Gn 1,26), ha qualificat la seva criatura de «molt bona» (Gn 1,31), i més tard l’ha assumit en el Fill (cf. Jn 1,14). El Fill de Déu, en el misteri de l’Encarnació, va confirmar la dignitat del cos i de l’ànima que constitueixen l’ésser humà. Crist no va menysprear la corporeïtat humana, sinó que va revelar-ne plenament el sentit i valor: «És ben veritat que el misteri de l’home només s’aclareix de debò en el misteri del Verb encarnat.»[12]
Convertint-se en un de nosaltres, el Fill fa possible que puguem convertir-nos en «fills de Déu» (Jn 1,12) i partícips «de la naturalesa divina» (2Pe 1,4). Aquesta nova dimensió no contrasta amb la dignitat de la criatura, que tots els homes poden reconèixer per mitjà de la raó, sinó que l’eleva a un horitzó de vida més alt, que és el propi de Déu, i permet reflexionar més adequadament sobre la vida humana i els actes que li donen existència.[13]
A la llum d’aquestes dades de fe, adquireix més èmfasi i queda més reforçat el respecte que segons la raó ha de tenir l’individu humà: per això no hi ha contraposició entre l’afirmació de la dignitat de la vida humana i el reconeixement del seu caràcter sagrat. «Les diverses maneres amb què Déu té cura del món i de l’home, no sols no s’exclouen entre elles, sinó que se sostenen i es compenetren recíprocament. Totes tenen el seu origen i conflueixen en l’etern designi savi i amorós amb què Déu predestina els homes a “ser imatge del seu Fill” (Rm 8,29).»[14]
8. A partir del conjunt d’aquestes dues dimensions -la humana i la divina- s’entén millor per què és inviolable el valor de l’home: té una vocació eterna i està cridat a compartir l’amor trinitari del Déu viu.
Aquest valor s’aplica indistintament a tothom. Només pel fet d’existir, cada home ha de ser plenament respectat. Cal excloure la introducció de criteris de discriminació de la dignitat humana basats en el desenvolupament biològic, psíquic, cultural o en l’estat de salut de l’individu. En cada fase de l’existència de l’home, creat a imatge de Déu, es reflecteix «el rostre del seu Fill unigènit […]. Aquest amor il·limitat i gairebé incomprensible de Déu a l’home revela fins a quin punt la persona humana és digna de ser estimada per ella mateixa, independentment de qualsevol altra consideració: intel·ligència, bellesa, salut, joventut, integritat, etc. En definitiva, la vida humana sempre és un bé, ja que “és manifestació de Déu en el món, signe de la seva presència, resplendor de la seva glòria” (Evangelium vitæ, 34)».[15]
9. Les dimensions natural i sobrenatural de la vida humana permeten també comprendre millor en quin sentit els actes que concedeixen a l’ésser humà l’existència, en els quals l’home i la dona es lliuren mútuament, són un reflex de l’amor trinitari. «Déu, que és amor i vida, ha inscrit en l’home i en la dona la crida a una participació especial en el seu misteri de comunió personal i en la seva obra de Creador i de Pare.»[16]
El matrimoni cristià «enfonsa les seves arrels en el complement natural que hi ha entre l’home i la dona i s’alimenta mitjançant la voluntat personal dels esposos de compartir el seu projecte de vida, tot el que tenen i el que són; per això aquesta comunió és el fruit i el signe d’una exigència profundament humana. Però, en Crist Senyor, Déu assumeix aquesta exigència humana, la confirma, la purifica i l’eleva, portant-la a la perfecció amb el sagrament del matrimoni: l’Esperit Sant infós en la celebració sacramental ofereix als esposos cristians el do d’una nova comunió d’amor, que és imatge viva i real de la singularísima unitat que fa de l’Església l’indivisible cos místic del Senyor Jesús».[17]
10. Jutjant des del punt de vista ètic alguns resultats de les recents investigacions de la medicina sobre l’home i els seus orígens, l’Església no intervé en l’àmbit de la ciència mèdica com a tal, sinó que convida els interessats a actuar amb responsabilitat ètica i social. Ella els recorda que el valor ètic de la ciència biomèdica es mesura amb referència tant al respecte incondicional que cada ésser humà es mereix, en tots els moments de la seva existència, com a la tutela de l’especificitat dels actes personals que transmeten la vida. La intervenció del Magisteri és part de la seva missió de promoure la formació de les consciències, ensenyant autènticament la veritat que és Crist i, al mateix temps, declarant i confirmant amb autoritat els principis de l’ordre moral que provenen de la mateixa naturalesa humana.[18]