2. Per la meva part, tenint en compte la gravetat d’aquests delictes i la resposta sovint inadequada que heu rebut per part de les autoritats eclesiàstiques del vostre país, he decidit escriure aquesta carta pastoral per a expressar-vos la meva proximitat, i proposar-vos un camí de curació, renovació i reparació.
És cert -com ho han observat moltes persones en el vostre país- que el problema d’abús de menors no és específic d’Irlanda o de l’Església. Això no obstant, la tasca que teniu ara per davant és la de fer front al problema dels abusos ocorreguts dins la comunitat catòlica d’Irlanda, i fer-ho amb coratge i determinació. Que ningú no s’imagini que aquesta dolorosa situació es resoldrà aviat. S’han fet passos positius, però encara queda molt per fer. Ens cal perseverança i oració, amb gran fe en la força salvadora de la gràcia de Déu.
Al mateix temps, també he d’expressar la meva convicció que per a recuperar-se d’aquesta dolorosa ferida, l’Església a Irlanda ha de reconèixer en primer lloc davant Déu i davant els altres els greus pecats comesos contra nens indefensos. Aquest reconeixement, junt amb un sincer pesar pel dany causat a les víctimes i a les seves famílies, ha de desembocar en un esforç conjunt per a garantir que en el futur els nens estiguin protegits de delictes com aquests.
Mentre us enfronteu als reptes d’aquest moment, us demano que recordeu la «de quina roca us han tallat» (Is 51,1). Reflexioneu sobre la generosa i sovint heroica contribució oferta a l’Església i a la humanitat per generacions d’homes i dones irlandesos, i feu que d’aquesta reflexió brolli l’impuls per a un honest examen de consciència personal i per a un programa sòlid de renovació de l’Església i de l’individu. Prego perquè, assistida per la intercessió dels seus nombrosos sants i purificada per la penitència, l’Església d’Irlanda superi aquesta crisi i torni a ser un cop més testimoni convincent de la veritat i la bondat de Déu totpoderós, que es manifesta en el seu Fill Jesucrist.
És cert -com ho han observat moltes persones en el vostre país- que el problema d’abús de menors no és específic d’Irlanda o de l’Església. Això no obstant, la tasca que teniu ara per davant és la de fer front al problema dels abusos ocorreguts dins la comunitat catòlica d’Irlanda, i fer-ho amb coratge i determinació. Que ningú no s’imagini que aquesta dolorosa situació es resoldrà aviat. S’han fet passos positius, però encara queda molt per fer. Ens cal perseverança i oració, amb gran fe en la força salvadora de la gràcia de Déu.
Al mateix temps, també he d’expressar la meva convicció que per a recuperar-se d’aquesta dolorosa ferida, l’Església a Irlanda ha de reconèixer en primer lloc davant Déu i davant els altres els greus pecats comesos contra nens indefensos. Aquest reconeixement, junt amb un sincer pesar pel dany causat a les víctimes i a les seves famílies, ha de desembocar en un esforç conjunt per a garantir que en el futur els nens estiguin protegits de delictes com aquests.
Mentre us enfronteu als reptes d’aquest moment, us demano que recordeu la «de quina roca us han tallat» (Is 51,1). Reflexioneu sobre la generosa i sovint heroica contribució oferta a l’Església i a la humanitat per generacions d’homes i dones irlandesos, i feu que d’aquesta reflexió brolli l’impuls per a un honest examen de consciència personal i per a un programa sòlid de renovació de l’Església i de l’individu. Prego perquè, assistida per la intercessió dels seus nombrosos sants i purificada per la penitència, l’Església d’Irlanda superi aquesta crisi i torni a ser un cop més testimoni convincent de la veritat i la bondat de Déu totpoderós, que es manifesta en el seu Fill Jesucrist.
