En el context de l’espiritualitat recolzada en la pràctica dels consells evangèlics, em complau convidar particularment els sacerdots, en aquest Any dedicat a ells, a percebre la nova primavera que l’Esperit està suscitant en els nostres dies a l’Església, a la qual els Moviments eclesials i les noves Comunitats han contribuït positivament. “L’Esperit és multiforme en els seus dons… Ell bufa on vol. Ho fa de manera inesperada, en llocs inesperats i en formes mai abans no imaginades… Ell vol la vostra multiformitat i us vol per a l’únic Cos”. A aquest propòsit val la indicació del decret Presbyterorum ordinis: “Examinant els esperits per veure si són de Déu, [els preveres] han de descobrir mitjançant el sentit de la fe els múltiples carismes dels laics, tant els humils com els més alts, reconèixer-los amb alegria i fomentar-los amb interès”. Els anomenats dons, que porten a molts a una vida espiritual més elevada, poden fer bé no sols als fidels laics sinó també als ministres mateixos. La comunió entre ministres ordenats i carismes “pot impulsar un renovat compromís de l’Església en l’anunci y en el testimoni de l’Evangeli de l’esperança i de la caritat en tots els indrets del món”.
Voldria afegir a més a més, en línia amb l’Exhortació apostòlica “Pastores dabo vobis” del papa Joan Pau II, que el ministeri ordenat té una radical “forma comunitària” i només pot ser exercit en la comunió dels preveres amb el seu Bisbe. Cal que aquesta comunió entre els sacerdots i amb el propi Bisbe, basada en el sagrament de l’Ordre i manifestada en la concelebració eucarística, es tradueixi en diverses formes concretes de fraternitat sacerdotal efectiva i afectiva. Només així els preveres sabran viure en plenitud el do del celibat i seran capaços de fer florir comunitats cristianes en les quals es repeteixin els prodigis de la primera predicació de l’Evangeli.
L’Any Paulí que és a punt de concloure orienta el nostre pensament també vers l’apòstol dels gentils, en qui podem veure un model sacerdotal esplèndid, totalment “lliurat” al seu ministeri. “Ens constreny l’amor de Crist -escrivia-, en considerar que, si un va morir per tots, tots van morir” (2 Co 5, 14). I afegia: “Crist va morir per tots, perquè els que viuen, ja no visquin per a si, sinó per al que va morir i va ressuscitar per ells” (2 Co 5, 15). Quin millor programa es podria proposar a un prevere que vulgui avançar en el camí de la perfecció cristiana?