Tanmateix, també hi ha situacions, mai no prou deplorades, en les quals l’Església mateixa pateix per la infidelitat d’alguns dels seus ministres. En aquests casos, és el món que pateix l’escàndol i l’abandó. Davant aquestes situacions, el més convenient per a l’Església no és tant de ressaltar escrupolosament les debilitats dels seus ministres, quant de renovar el reconeixement joiós de la grandesa del do de Déu, plasmat en esplèndides figures de pastors generosos, religiosos plens d’amor a Déu i a les ànimes, directors espirituals clarividents i pacients. En aquest sentit, l’ensenyament i l’exemple de sant Joan Maria Vianney poden oferir un punt de referència significatiu.
El Rector d’Ars era molt humil, però conscient d’ésser, com a sacerdot, un immens do per a la seva gent: “Un bon pastor, un pastor segons el Cor de Déu, és el tresor més gran que el bon Déu pot concedir a una parròquia, i un dels dons més preciosos de la misericòrdia divina”. Parlava del sacerdoci com si no fos possible arribar a percebre tota la grandesa del do i de la tasca confiats a una criatura humana: “Oh, què gran és el sacerdot! Si s’adonés, moriria… Déu l’obeeix: pronuncia dues paraules i nostre Senyor baixa del cel en sentir-ne la veu i es tanca en una petita hòstia…”. Explicant als seus fidels la importància dels sagraments deia: “Si desaparegués el sagrament de l’Ordre, no tindríem el Senyor. Qui l’ha posat al sagrari? El prevere. Qui ha rebut la vostra ànima tot just néixer? El prevere. Qui la nodreix perquè pugui acabar el seu pelegrinatge? El prevere. Qui la prepararà per comparèixer davant Déu, rentant-la per última vegada en la sang de Jesucrist? El prevere, sempre el prevere. I si aquesta ànima arribés a morir [a causa del pecat], qui la ressuscitarà i li donarà el descans i la pau? També el prevere… Després de Déu, el prevere ho és tot!… Ell mateix només ho entendrà al cel”.
Aquestes afirmacions, nascudes del cor sacerdotal del sant rector, poden semblar exagerades. No obstant això, revelen la consideració altíssima que tenia del sagrament del Sacerdoci. Semblava esglaiat per un immens sentit de la responsabilitat: “Si comprenguéssim bé que representa un sacerdot sobre la terra, moriríem: no de pànic, sinó d’amor… Sense el sacerdot, la mort i la passió de nostre Senyor no servirien de res. El prevere continua l’obra de la redempció sobre la terra… De què ens serviria una casa plena d’or si no hagués ningú que ens obrís la porta? El prevere té la clau dels tresors del cel: ell és qui obre la porta; és l’administrador del bon Déu; l’administrador dels seus béns… Deixeu una parròquia vint anys sense rector i adoraran les bèsties… El sacerdot no és sacerdot per a si mateix, sinó per a vosaltres”.
