En l’actualitat, com en el temps difícils del rector d’Ars, cal que els sacerdots, amb la vida i obres, es distingeixin per un testimoni evangèlic vigorós. Pau VI ha observat oportunament: “L’home contemporani escolta més a gust els qui donen testimoni que els qui ensenyen, o si escolta els qui ensenyen, és perquè donen testimoni”. Perquè no ens quedem existencialment buits, comprometent amb això l’eficàcia del nostre ministeri, hem de demanar-nos constantment: “Estem realment impregnats per la paraula de Déu? És ella en veritat l’aliment de què vivim, més que el que pugui ser el pa i les coses d’aquest món? La coneixem veritablement? L’estimem? Ens ocupem interiorment d’aquesta paraula fins al punt que realment deixa una empremta en la nostra vida i forma el nostre pensament?”. Així com Jesús va cridar els Dotze perquè estiguessin amb Ell (cf. Mc 3, 14), i només després els va enviar a predicar, també en els nostres dies els sacerdots són cridats a assimilar el “nou estil de vida” que el Senyor Jesús va inaugurar i que els Apòstols van fer seu.
La identificació sense reserves amb aquest “nou estil de vida” va caracteritzar la dedicació al ministeri del rector d’Ars. El papa Joan XXIII en la carta encíclica “Sacerdotii nostri primordia”, publicada el 1959, en el primer centenari de la mort de sant Joan Maria Vianney, en presentava la fisonomia ascètica referint-se particularment als tres consells evangèlics, considerats com necessaris també per als preveres: “I, si per assolir aquesta santedat de vida, no s’imposa el sacerdot, en virtut de l’estat clerical, la pràctica dels consells evangèlics, certament que a ell, i a tots els deixebles del Senyor, se li presenta com el camí real de la santificació cristiana”.
El rector d’Ars va saber viure els “consells evangèlics” d’acord amb la seva condició de prevere. En efecte, la seva pobresa no va ser la d’un religiós o un monjo, sinó aquella que es demana a un sacerdot: malgrat manejar molts diners (ja que els pelegrins més benestants s’interessaven per les seves obres de caritat), era conscient que tot era per a la seva església, els seus pobres, els seus orfes, les seves nenes de la “Providence”, les seves famílies més necessitades. Per això “era ric per donar als altres i era molt pobre per a si mateix”. I explicava: “El meu secret és simple: donar-ho tot i no conservar res”. Quan es trobava amb les mans buides, deia content als pobres que li demanaven: “Avui sóc pobre com vosaltres, sóc un de vosaltres”. Així, al final de la seva vida, va poder dir amb absoluta serenitat: “No tinc res… Ara el bon Déu em pot cridar quan vulgui”. També la seva castedat era aquella que es demana a un sacerdot per al seu ministeri. Es pot dir que era la castedat que convé a qui ha de tocar habitualment amb les seves mans l’Eucaristia i contemplar-la amb tot el seu cor captivat i amb el mateix entusiasme la distribueix als seus fidels. Deien d’ell que “la castedat brillava a la seva mirada”, i els fidels s’adonaven quan clavava la mirada al sagrari amb els ulls d’un enamorat. També l’obediència de sant Joan Maria Vianney va quedar plasmada totalment en el lliurament abnegat a les exigències quotidianes del ministeri. Se sap com li turmentava no sentir-se idoni per al ministeri parroquial i el seu desig de retirar-se “a plorar la seva pobra vida, en soledat”. Només l’obediència i la passió per les ànimes aconseguien convèncer-lo per seguir al seu lloc. Als fidels i a si mateix explicava: “No hi ha dues maneres bones de servir Déu. Hi ha una sola: servir-lo com Ell vol ser servit”. Considerava que la regla d’or per a una vida obedient era: “Fer només allò que pot ser ofert al bon Déu”.