El rector d’Ars va aconseguir canviar el cor i la vida de moltes persones, perquè va ser capaç de fer-los sentir l’amor misericordiós del Senyor. Urgeix també en el nostre temps un anunci i un testimoni similar de la veritat de l’Amor: “Deus caritas est” (1 Jo 4, 8). Amb la Paraula i amb els Sagraments del seu Jesús, Joan Maria Vianney edificava el seu poble, encara que de vegades s’agitava interiorment perquè no se sentia a l’alçada, fins al punt de pensar molts cops a abandonar les responsabilitats del ministeri parroquial per al qual se sentia indigne. Tanmateix, amb un sentit de l’obediència exemplar, va romandre sempre al seu lloc, perquè el consumia el zel apostòlic per la salvació de les ànimes. Es lliurava plenament a la pròpia vocació i missió amb una ascesi severa: “La major desgràcia per a nosaltres els rectors -deplorava el sant- és que l’ànima s’endureixi”; amb això es referia al perill que el pastor s’acostumi a l’estat de pecat o indiferència en què viuen moltes de les seves ovelles.
Dominava el cos amb vigílies i dejunis per evitar que oposés resistència a l’ànima sacerdotal. I es mortificava voluntàriament en favor de les ànimes que li havien estat confiades i per unir-se a l’expiació de tants pecats sentits en confessió. A un germà sacerdot, li explicava: “Li diré quina és la meva recepta: dono als pecadors una penitència petita i la resta la faig jo per ells”. Més enllà de les penitències concretes que el rector d’Ars feia, el nucli del seu ensenyament continua sent en qualsevol cas vàlid per a tothom: les ànimes costen la sang de Crist i el sacerdot no pot dedicar-se a la seva salvació sense participar personalment en l’«alt preu» de la redempció.
