Una qüestió de justícia i de civilització:
El fonamentalisme i l’hostilitat contra els creients comprometen la laïcitat positiva dels Estats
8. La mateixa determinació amb què es condemnen totes les formes de fanatisme i de fonamentalisme religiós ha d’animar l’oposició a totes les formes d’hostilitat contra la religió, que limiten el paper públic dels creients en la vida civil i política.
No s’ha d’oblidar que el fonamentalisme religiós i el laïcisme són formes especulars i extremes de rebuig del pluralisme legítim i del principi de laïcitat. En efecte, ambdós absolutitzen una visió reductiva i parcial de la persona humana, afavorint, en el primer cas, formes d’integrisme religiós i, en el segon, de racionalisme. La societat que vol imposar o, contràriament, negar la religió amb la violència, és injusta amb la persona i amb Déu, però també amb ella mateixa. Déu crida cap a ell la humanitat amb un designi d’amor que, implicant tota la persona en la seva dimensió natural i espiritual, reclama una correspondència en termes de llibertat i de responsabilitat, amb tot el cor i l’ésser mateix, individual i comunitari. Per tant, també la societat, com a expressió de la persona i del conjunt de les seves dimensions constitutives, ha de viure i organitzar-se de tal manera que afavoreixi l’obertura a la transcendència. Per això, les lleis i les institucions d’una societat no es poden configurar ignorant la dimensió religiosa dels ciutadans, o de manera que en prescindeixi totalment. A través de l’acció democràtica de ciutadans conscients de la seva alta vocació, s’han de commensurar amb el ser de la persona, per a poder secundar-ho en la seva dimensió religiosa. Pel fet de no ser, aquesta, una creació de l’Estat, no pot ser manipulada, sinó que més aviat ha de ser reconeguda i respectada.
L’ordenament jurídic a tots els nivells, nacional i internacional, quan consent o tolera el fanatisme religiós o antireligiós, no compleix amb la seva missió, que consisteix en la tutela i promoció de la justícia i el dret de cadascú. Aquestes últimes no poden quedar a l’arbitri del legislador o de la majoria perquè, com ja ho ensenyava Ciceró, la justícia consisteix en quelcom més que un mer acte productor de la llei i la seva aplicació. Implica el reconeixement de la dignitat de cadascú, la qual, sense llibertat religiosa garantida i viscuda en la seva essència, resulta mutilada i vexada, exposada al perill de caure en el predomini dels ídols, de béns relatius transformats en absoluts. Tot això exposa la societat al risc de totalitarismes polítics i ideològics, que emfatitzen el poder públic, mentre es menyscaba i coarta la llibertat de consciència, de pensament i de religió, com si fossin rivals.
