5. L’almoina educa en la generositat de l’amor. Sant Josep Benet Cottolengo acostumava a recomanar: «Mai no compteu les monedes que doneu, perquè jo dic sempre: si quan fem almoina la mà esquerra no ha de saber el que fa la dreta, tampoc la dreta no ha de saber-ho» (Detti e pensieri, Edilibri, n. 201). Pel que fa a això és significatiu l’episodi evangèlic de la vídua que, en la seva misèria, tira al tresor del temple «tot el que tenia per a viure» (Mc 12,44). La seva moneda petita i insignificant es converteix en un símbol eloqüent: aquesta vídua no dóna a Déu el que li sobra, no dóna el que té, sinó el que és: tota la seva persona.
Aquest episodi commovedor es troba dins la descripció dels dies immediatament precedents a la passió i mort de Jesús, el qual, com indica sant Pau, s’ha fet pobre perquè ens enriquíssim amb la seva pobresa (cf. 2Co 8,9); s’ha lliurat a si mateix per nosaltres. La Quaresma ens empeny a seguir el seu exemple, també a través de la pràctica de l’almoina. Seguint els seus ensenyaments podem aprendre a fer de la nostra vida un do total; imitant-lo aconseguim estar disposats a donar, no tant alguna cosa del que tenim, sinó a nosaltres mateixos. Que potser no es resumeix tot l’evangeli en l’únic manament de l’amor? Per tant, la pràctica quaresmal de l’almoina es converteix en un mitjà per a aprofundir la nostra vocació cristiana. El cristià, quan gratuïtament s’ofereix a si mateix, dóna testimoniatge que no és la riquesa material la que dicta les lleis de l’existència, sinó l’amor. Per tant, allò que dóna valor a l’almoina és l’amor, que inspira formes diferents de do, segons les possibilitats i les condicions de cadascú.
