2. Segons els ensenyaments evangèlics, no som propietaris dels béns que posseïm, sinó administradors: per tant, no hem de considerar-los una propietat exclusiva, sinó mitjans a través dels quals el Senyor ens crida, a cadascun de nosaltres, a ser un mitjà de la seva providència envers el proïsme. Com ho recorda el Catecisme de l’Església catòlica, els béns materials tenen un valor social, segons el principi del seu destí universal (cf. n. 2404).
A l’evangeli és clara l’amonestació de Jesús als qui tenen les riqueses terrenals i les utilitzen només per a ells mateixos. Davant la multitud que, mancada de tot, pateix la fam, adquireixen el to d’un fort retret les paraules de sant Joan: «Si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d’ell l’amor de Déu?» (1Jn 3,17). La crida a compartir els béns ressona amb més eloqüència encara als països en què la majoria de la població és cristiana, ja que la seva responsabilitat davant la multitud que pateix en la indigència i en l’abandó és encara més greu. Socórrer els necessitats és un deure de justícia més que no pas un acte de caritat.