3. L’evangeli indica una característica típica de l’almoina cristiana: s’ha de fer en secret. «Mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta», diu Jesús, «perquè el teu gest quedi amagat» (Mt 6,3-4). I poc abans havia afirmat que no cal presumir de les pròpies bones accions, per no córrer el risc de quedar-se sense la recompensa dels cels (cf. Mt 6,1-2). La preocupació del deixeble és que tot vagi per a major glòria de Déu. Jesús ens ensenya: «Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel» (Mt 5,16). Per tant, cal fer-ho tot per a la glòria de Déu i no per a la nostra. Estimats germans i germanes, que aquesta intenció acompanyi cada gest d’ajuda al proïsme, evitant que es transformi en una manera de cridar l’atenció. Si en complir una bona acció no tenim com a finalitat la glòria de Déu i el bé real dels nostres germans, sinó que més aviat aspirem a satisfer un interès personal o simplement a obtenir l’aprovació dels altres, ens situem fora de l’òptica evangèlica. En la societat moderna de la imatge cal estar molt atents, ja que aquesta temptació es planteja contínuament. L’almoina evangèlica no és simple filantropia: és més aviat una expressió concreta de la caritat, la virtut teologal que exigeix la conversió interior a l’amor de Déu i dels germans, a imitació de Jesucrist, que morint a la creu es va entregar a si mateix per nosaltres. És impossible no donar gràcies a Déu per tantes persones que en el silenci, lluny dels reflectors de la societat mediàtica, duen a terme amb aquest esperit accions generoses de sosteniment al proïsme necessitat. Serveix de ben poc donar els propis béns als altres si el cor s’omple de vanaglòria per això. Per aquest motiu, qui sap que «Déu hi veu, en el secret» i que en el secret donarà la seva recompensa, no cerca un reconeixement humà per les obres de misericòrdia que fa.
