Educar en la veritat i en la llibertat
3. Sant Agustí es preguntava: «Quid enim fortius desiderat anima quam veritatem?» ‘Estima alguna cosa l’ànima amb més ardor que la veritat?’. El rostre humà d’una societat depèn molt de la contribució de l’educació a mantenir viva aquesta qüestió indefugible. En efecte, l’educació persegueix la formació integral de la persona, inclosa la dimensió moral i espiritual de l’ésser, amb vista al seu fi últim i al bé de la societat de la qual és membre. Per això, per a educar en la veritat és necessari saber sobretot qui és la persona humana, conèixer-ne la naturalesa. Contemplant la realitat que l’envolta, el salmista reflexiona: «Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo em dic: «Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» (Sl 8,4-5). Aquesta és la qüestió fonamental que cal plantejar-se: Qui és l’home? L’home és un ésser que té en el seu cor una set d’infinit, una set de veritat ―no parcial, sinó capaç d’explicar el sentit de la vida― perquè ha estat creat a imatge i semblança de Déu. Així doncs, reconèixer amb gratitud la vida com un do inestimable porta a descobrir la pròpia dignitat profunda i la inviolabilitat de tota persona. Per això, la primera educació consisteix a aprendre a reconèixer en l’home la imatge del Creador i, per consegüent, a tenir un respecte profund per cada ésser humà i ajudar els altres a portar una vida conforme a aquesta altíssima dignitat. Mai no podem oblidar que «l’autèntic desenvolupament de l’home concerneix de manera unitària la totalitat de la persona en totes les seves dimensions», inclosa la transcendent, i que no es pot sacrificar la persona per a obtenir un bé particular, ja sigui econòmic o social, individual o col·lectiu.
Només en la relació amb Déu comprèn també l’home el significat de la pròpia llibertat. I és comesa de l’educació formar en l’autèntica llibertat, la qual no és l’absència de vincles o el domini del lliure albir, no és l’absolutisme del jo. L’home que creu ser absolut, no dependre de res ni de ningú, que pot fer tot el que li passa pel cap, acaba per contradir la veritat del propi ésser, i perd la llibertat. Contràriament, l’home és un ésser relacional, que viu en relació amb els altres i, sobretot, amb Déu. L’autèntica llibertat mai no es pot aconseguir allunyant-se d’ell.
La llibertat és un valor preciós, però delicat; se la pot entendre i utilitzar malament. «En l’actualitat, un obstacle particularment insidiós per a l’obra educativa és la presència massiva, en la nostra societat i cultura, del relativisme, que, com que no reconeix res com a definitiu, deixa com a última mesura només el propi jo amb els seus capricis; i, sota l’aparença de la llibertat, es transforma per a cadascú en una presó, perquè separa l’un de l’altre, deixant cadascú tancat dins el seu propi “jo”. Per consegüent, dins aquest horitzó relativista no és possible una autèntica educació, perquè sense la llum de la veritat, abans o després, tota persona queda condemnada a dubtar de la bondat de la seva vida mateixa i de les relacions que la constitueixen, de la validesa del seu esforç per a construir amb els altres quelcom en comú.»
Per a exercir la pròpia llibertat, l’home ha de superar per tant l’horitzó del relativisme i conèixer la veritat sobre ell mateix i sobre el bé i el mal. En el més íntim de la consciència l’home descobreix una llei que ell no es dóna a si mateix, sinó a la qual ha d’obeir i la veu de la qual el crida a estimar, a fer el bé i fugir del mal, a assumir la responsabilitat del bé que ha fet i del mal que ha comès. Per això, l’exercici de la llibertat està íntimament relacionat amb la llei moral natural, que té un caràcter universal, expressa la dignitat de tota la persona, assenta la base dels seus drets i deures fonamentals i, per tant, en última anàlisi, de la convivència justa i pacífica entre les persones.
L’ús recte de la llibertat és, doncs, central en la promoció de la justícia i la pau, que requereixen el respecte cap a un mateix i cap a l’altre, encara que es distanciï de la pròpia forma de ser i de viure. D’aquesta actitud brollen els elements sense els quals la pau i la justícia es queden en paraules sense contingut: la confiança recíproca, la capacitat d’establir un diàleg constructiu, la possibilitat del perdó, que tantes vegades es voldria obtenir però que costa de concedir, la caritat recíproca, la compassió cap als més febles, així com la disponibilitat per al sacrifici.