Crist, justícia de Déu
L’anunci cristià respon positivament a la set de justícia de l’home, com ho afirma l’apòstol Pau a la Carta als Romans: «Ara, en canvi, al marge de les obres de la Llei, s’ha manifestat la justícia salvadora de Déu. Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu. Ara, però, ell els fa justos purament per gràcia, en virtut de la redempció realitzada per Jesucrist. Déu ha decidit que Jesucrist, amb la seva sang, fos l’instrument de perdó per mitjà de la fe; ha mostrat així la seva justícia salvadora» (Rm 3,21-25).
Quina és, doncs, la justícia de Crist? És, en primer lloc, la justícia que ve de la gràcia, on no és l’home qui repara i es guareix a si mateix i als altres. El fet que la «propiciació» tingui lloc amb la «sang» de Jesús significa que no són els sacrificis de l’home els que l’alliberen del pes de les culpes, sinó el gest de l’amor de Déu que s’obre fins a l’extrem, fins a acceptar en ell mateix la «maledicció» que correspon a l’home, a fi de transmetre-li en canvi la «benedicció» que correspon a Déu (cf. Ga 3,13-14). Però això suscita tot seguit una objecció: ¿Quina justícia hi ha on el just mor en comptes del culpable i el culpable rep en canvi la benedicció que correspon al just? ¿Cadascú no rep d’aquesta manera el contrari d’«allò que és seu»? En realitat, aquí es manifesta la justícia divina, profundament diferent de la humana. Déu ha pagat per nosaltres en el seu Fill el preu del rescat, un preu veritablement exorbitant. Davant la justícia de la Creu, l’home es pot rebel·lar, perquè posa de manifest que l’home no és un ésser autàrquic, sinó que necessita d’un altre per a ser plenament ell mateix. Convertir-se a Crist, creure en l’evangeli, significa precisament això: sortir de la il·lusió de l’autosuficiència per a descobrir i acceptar la pròpia indigència, indigència dels altres i de Déu, exigència del seu perdó i de la seva amistat.
S’entén llavors que la fe no és un fet natural, còmode, obvi: cal humilitat per a acceptar tenir necessitat d’un altre que m’alliberi del que és «meu» per a donar-me gratuïtament al que és «seu». Això succeeix especialment en els sagraments de la penitència i de l’eucaristia. Gràcies a l’acció de Crist, nosaltres podem entrar en la justícia «més gran», que és la de l’amor (cf. Rm 13,8-10), la justícia de qui en qualsevol cas se sent sempre més deutor que creditor, perquè ha rebut més que no pas podia esperar.
Precisament per la força d’aquesta experiència, el cristià es veu impulsat a contribuir a la formació de societats justes on tothom rebi el que és necessari per a viure segons la seva dignitat d’homes i on la justícia sigui vivificada per l’amor.
Benvolguts germans i germanes, la Quaresma culmina en el Tridu Pasqual, en el qual enguany tornarem a celebrar la justícia divina, que és plenitud de caritat, de do i de salvació. Que aquest temps penitencial sigui per a tots els cristians un temps d’autèntica conversió i d’intens coneixement del misteri de Crist, que va venir per a complir tota justícia. Amb aquests sentiments, us imparteixo a tots de cor la benedicció apostòlica.
Benedictus pp XVI
Vaticà, 30 d’octubre de 2009
