Justícia i ‘sedaqad’
Al cor de la saviesa d’Israel trobem un vincle profund entre la fe en el Déu que «aixeca de la pols el desvalgut» (Sl 113,7) i la justícia amb el proïsme. Ho expressa bé la mateixa paraula que en hebreu indica la virtut de la justícia: sedaqad. En efecte, sedaqad significa, per una part, acceptació plena de la voluntat del Déu d’Israel; per una altra, equitat amb el proïsme (cf. Ex 20,12-17), en especial amb el pobre, el foraster, l’orfe i la viuda (cf. Dt 10,18-19). Però els dos significats estan relacionats, perquè donar al pobre, per a l’israelita, no és altra cosa que donar a Déu, que s’ha apiadat de la misèria del seu poble, el que li deu. No és casualitat que el lliurament de les taules de la Llei a Moisès, a la muntanya del Sinaí, s’esdevingui després del pas del mar Roig. És a dir, escoltar la Llei pressuposa la fe en el Déu que ha estat el primer a «escoltar el clamor» del seu poble i «ha baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis» (cf. Ex 3,8). Déu està atent al crit del desgraciat i com a resposta demana que se l’escolti: demana justícia per al pobre (cf. Sir 4,4-5.8-9), per al foraster (cf. Ex 20,22), per a l’esclau (cf. Dt 15,12-18). Per tant, per a entrar en la justícia cal sortir d’aquesta il·lusió d’autosuficiència, de l’estat profund de foscor, que és l’origen de la nostra injustícia. En altres paraules, cal un «èxode» més profund que el que Déu va obrar amb Moisès, un alliberament del cor que la paraula de la Llei, per ella mateixa, no té el poder de realitzar. Hi ha, doncs, esperança de justícia per a l’home?
