D’on ve la injustícia?
L’evangelista Marc refereix les següents paraules de Jesús, que se situen en el debat d’aquell temps sobre el que és pur i el que és impur: «No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur […]. Només allò que surt de l’home el fa impur. Perquè de dintre el cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes» (Mc 7,15.20-21). Més enllà de la qüestió immediata relativa als aliments, podem veure en la reacció dels fariseus una temptació permanent de l’home: la d’identificar l’origen del mal en una causa exterior. Moltes de les ideologies modernes tenen, si ens hi fixem bé, aquest pressupòsit: atès que la injustícia ve «de fora», perquè regni la justícia n’hi ha prou d’eliminar les causes exteriors que impedeixen la seva posada en pràctica.
Aquesta manera de pensar -adverteix Jesús- és ingènua i miop. La injustícia, fruit del mal, no té arrels exclusivament externes; té el seu origen en el cor humà, on es troba el germen d’una misteriosa convivència amb el mal. Ho reconeix amargament el salmista: «Tu saps que he nascut en la culpa, que la mare m’engendrà pecador» (Sl 51,7). Sí, l’home és fràgil a causa d’un impuls profund que el mortifica en la capacitat d’entrar en comunió amb el proïsme. Obert per naturalesa al lliure flux del compartir, sent dins seu una estranya força de gravetat que el porta a replegar-se en ell mateix, a imposar-se per damunt dels altres i contra seu: és l’egoisme, conseqüència de la culpa original. Adam i Eva, seduïts per la mentida de Satanàs, aferrant-se al misteriós fruit en contra del manament diví, van substituir la lògica de confiar en l’Amor per la de la sospita i la competició; la lògica de rebre, d’esperar confiat els dons de l’altre, per la lògica ansiosa de tenir i d’actuar pel seu compte (cf. Gn 3,1-6), experimentant com a resultat un sentiment d’inquietud i d’incertesa. Com pot l’home alliberar-se d’aquest impuls egoista i obrir-se a l’amor?
