La segona sessió de les Jornades de Teologia, a l’entorn de “L’esperança que no es rendeix”, s’ha celebrat el divendres 29 d’agost, al Seminari Diocesà d’Urgell, amb gran seguiment de participació, presidides per Mons. Josep Lluís Serrano.
El Dr. Francesc Torralba, –Coordinador de les Jornades de Teologia, director de la Càtedra de Pensament Cristià, i Doctor en Filosofia i Teologia–, que ha protagonitzat les tres ponències del dia 29, ha fet una valoració molt bona de l’evolució de les Jornades perquè “són molt anys amb presència permanent de persones que participen activament, alguns fidels i noves incorporacions i això per mi és excel·lent, perquè vol dir que hem trobat els ponents bons i els temes d’interès. Tants anys ininterrompudament és una excel·lent noticia i més a finals d’agost. També tenim estiuejants, persones de l’església diocesana d’Urgell però també persones que venen d’altres bisbats, per tant la valoració és molt bona d’aquest anys i de la feina feta i del nivell de participació”.
“Filosofies de la història” ha estat la primera ponència on ha evocat el pensament del filòsof alemany Immanuel Kant, qui havia rebut una educació en el cristianisme luterà, que resumia la seva reflexió en quatre preguntes: què podem conèixer, com hem d’obrar, què podem esperar després de la mort i, finalment, què és l’home –interrogant que integra les anteriors–. Torralba s’ha centrat en la tercera qüestió, ja que és la que nodreix la filosofia de la història: el sentit del esdevenir col·lectiu, el propòsit que ens orienta i la direcció cap a on ens encaminem com a humanitat.
Al llarg dels segles, molts pensadors han intentat donar resposta a la gran pregunta “¿cap a on anem col·lectivament com a humanitat?”. El ponent ha resumit els diversos intents en set grans respostes: (1) la història com a etern retorn, un cicle repetitiu sense novetat sent un pensament inspirat en el ritme de les estacions que el podem trobar en el Cohèlet de l’Antic Testament; (2) la història com a progrés ascendent, una visió optimista segons la qual la humanitat avança progressivament per etapes de millora successiva; (3) la utopia transhumanista, segons la qual la tecnologia podria esborrar les nostres fragilitats com a humanitat sent una confiança que el Papa Benet XVI advertia com a “fe tecnocràtica” i el Papa Francesc matisa en l’Encíclica Laudato Si’; (4) la concepció nihilista, la història és la caiguda des d’un paradís originari cap a la decadència on només hi ha lloc per la nostàlgia atès que el moment esplendorós de la nostra existència ja l’hem viscut; (5) la història com a sinusoide, on hi ha moments d’esplendor i de crisi, de creixement i decadència; (6) la història com un absurd, una visió que nega qualsevol lògica o fil conductor capaç de ser comprés per la raó humana; i (7) la història providencial, es tracta de la visió d’arrel cristiana segons la qual Déu acompanya a la humanitat en seu camí, perquè Déu crea i no es desentén de la seva creació sinó que en té cura com així ho expressa el relat de l’Èxode.
Després d’una pausa el Dr. Torralba ha seguit amb “Anatomia de l’esperança”. Les fonts en que s’inspira són Gabriel Marcel, filòsof francès catòlic conegut com el filòsof de l’esperança, Ernst Bloch, filòsof jueu d’origen marxista, Byung-Chul Han, filòsof sudcoreà, i Corine Pelluchon, filòsofa francesa. Per Torralba l’esperança és (1) la virtut de futur, el futur és obert i depèn de les decisions del present; (2) té relació amb un bé futur difícil, no es refereix al que és fàcilment assolible; (3) una virtut que demana temps, oposant-se a la cultura de la immediatesa; (4) una virtut vinculada a la incertesa, doncs no és evidència; i (5) diferent de l’expectativa, basant-se en la possibilitat que allò improbable pugui tenir lloc. En clau cristiana, l’esperança sosté que és impossible per a l’ésser humà és possible per a Déu. Aquesta concepció cristiana ho ha il·lustrat amb tres episodis de l’Antic Testament: l’alliberament del poble d’Israel d’Egipte, el naixement d’Isaac i la victòria del jove David sobre el gegant Goliat. Però també n’ha citat varis que trobem en el Nou Testament: la resurrecció de Llàtzer, la Immaculada concepció de Maria, la multiplicació dels pans i peixos i la resurrecció de la carn.
Aquesta concepció, però, planteja un interrogant: si Déu és totpoderós, ¿per què no fa possible allò que podia haver fet possible? Torralba respon que tot i que per Déu tot és possible, els camins de Déu són inescrutables per a nosaltres, i el que cal és intentar comprendre què ens passa i aprendre’n. En aquest procés la pregària té un valor central, doncs l’esperança porta a l’acció, al compromís i a pregar com a petició i també, molt important, com agraïment. Finalment, ha clos assenyalant que l’esperança cristiana és també l’abandonament al misteri de Déu: hem d’acceptar amb humilitat allò que no entenem i confiar que tot serà reconciliat i acollit en el seu amor infinit.
En la seva darrera ponència “Esperança versus desesperació”, a la tarda, Torralba planteja què podem fer pers sortir de la desesperació o per ajudar a algú que hi ha caigut. Hi ha malalties que es tracten amb fàrmacs, però les anomenades “malalties de l’ànima”, com és la desesperació, no es resolen amb medicaments. Davant d’aquests estats d’ànim, la filosofia cristiana ofereix un fons de pràctiques per alliberar-se’n. No és un camí fàcil ni immediat, ha dit, però el que resulta evident és que no podem quedar-nos amb els braços plegats.
Partint de les referències filosòfiques de Søren Kierkegaard, Franz Kafka i Emil Cioran, Torralba defineix la desesperació com la incapacitat de veure possibilitats quan encara n’hi ha, fruit d’un desgast profund. Desesperar-se no és una decisió conscient, ens desesperem contra la nostra pròpia voluntat. Per Kierkegaard, desesperar-se és viure mancat d’eternitat; per això molts intenten evadir-se amb distraccions per no pensar-hi. Torralba il·lustra aquest tema amb dos relats de Kafka: “El voltor” i “Una petita faula”, que mostren el caràcter angoixant de l’existència sense sortida. I conclou amb una idea contundent: “l’infern no és un lloc, sinó la desesperació mateixa”, afirmació relacionada amb les paraules del Papa Joan Pau II que va descriure l’infern no com un espai físic, sinó com l’estat d’aquells que viuen separats de Déu i, per tant, privats de tota esperança.
Finalment, Torralba dóna quatre antídots essencials per ajudar a algú a sortir de la desesperació: (1) escolta alliberadora, donar la possibilitat que l’altre narri el que sent, perquè explicar-se té un efecte terapèutic; (2) no jutjar ni minimitzar el dolor, cal evitar tant el judici com donar solucions superficials o frívoles; (3) el valor del testimoni, compartir o conèixer l’experiència d’algú que ha superar una situació semblant a la viscuda té molt més valor que qualsevol lliçó teòrica; i (4) obrir horitzons i acompanyar, fer present que hi ha futur i possibilitats, i que ningú no ha de recórrer sol el camí doncs Déu sempre ens acompanya.
Ha tancat aquesta jornada el torn de preguntes dels assistents, que ha posat en relleu l’interès del tema tractat, i el parlament de cloenda de Mons. Josep-Lluís Serrano, agraint la gran acollida de les Jornades i el bon seguiment al llarg dels dos dies.
