Les jornades es van iniciar a dos quars d’onze del matí amb la benvinguda del Delegat d’Ensenyament, Mn. Pepe Chisvert als assistents, i amb la presentació i les paraules d’obertura de l’Arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives. Mons. Vives va agrair la bona resposta en aquestes jornades, va fer un repàs de la temàtica que reflexionarien i va animar i encoratjar els assistents a mirar i veure amb sensibilitat el que ens envolta, sobretot pel que fa a l’art religiós, més enllà de la seva aparença, perquè hi ha un codi de transmissió de valors comuns que als catòlics ens ajuda a mantenir-nos units.
La Dra. Rosa Ribas fou l’encarregada de les ponències del dimarts dia 30, tractant en profunditat el tema de la simbologia en l’art. Va articular el seu discurs en tres apartats. El primer, parlant del visible a l’invisible, on tractà dels símbols de l’espai, els símbols gràfics i les imatges del món animal, vegetal i antropomòrfiques; el segon el va centrar en les representacions del Déu Trinitat, i el tercer, després de dinar, va fer una incursió -detallada i amb molts exemples- en la imatge de Crist i la seva evolució en l’art.
En el primer bloc, la ponent va parlar del tractament de l’infinit com un símbol que no es cita directament a la Bíblia, però del que es parla indirectament, fent-hi referència; de l’espai creat: el cel, la terra i l’aigua,; de l’espai habitat, com les ciutats o els santuaris i de l’espai més enllà de l’espai, és a dir, del Paradís. També va parlar dels símbols gràfics: les combinacions de lletres com la coneguda alfa i omega (Jo soc l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi. Ap 21 4-6); la utilització de les números com una simbologia compartida que pot indicar excel·lència, totalitat, perfecció, cosmos, universalitat o responsabilitat humana; l’ús dels colors i la seva simbologia; i també parlà àmpliament de les imatges utilitzades dels animals i el simbolisme que amaguen quan són utilitzats com a codi: el peix, l’anyell, el pelicà, el lleó, l’au fènix, el paó reial o el colom, entre d’altres.
En el segon bloc, les representacions del Déu Trinitat, repassant les abstractes, figuratives, de Déu pare i de l’Esperit Sant, la Dra. Ribas va assenyalar les diferències entre el triangle equilàter, l’ull de la providència, tres cercles entrellaçats, les tres finestres d’una torre i alguns d’altres; també va analitzar la simbologia dels hostes d’Abraham, la triple imatge de Crist, el fill a la dreta del pare, la Trinitat amb l’esfera celeste, la coronació de Maria…; també feu un repàs de les imatges de Déu: Dextera Domini, l’Ancià dels dies, l’Emperador celestial i el Júpiter cristià, i de les representacions de l’Esperit Sant: el colom, les llengües de foc, la llum.
Va acabar les seves didàctiques al·locucions amb un exhaustiu repàs amb imatges molt ben escollides, de les imatges de Crist en l’art, començant per les primeres: que es mantenen entre el símbol i la figura, centrant l’atenció en el rostre del Senyor i la recerca de la vera icona que en fan els artistes, com es fixa la icona, què significa la figura del Crist en majestat en el romànic: la majestat del jutge universal. Per acabar, va tractar el Crist sofrent del gòtic, l’home perfecte del Renaixement i el Crist del barroc i tractament de la imatge de Crist en els segles XIX i XX.
El dimecres dia 31, el Dr. Francesc Torralba també va fer tres blocs: va tractar primer de la Bellesa i la lletjor en la postmodernitat, la via pulcritudinis, i finalment, a la tarda va tractar de la bellesa i la bondat com una unitat, seguint el concepte que suggereix el filòsof Ludwig Wittgenstein.
La primera ponència va ser una reflexió sobre què són la bellesa i la lletjor: aquest és un tema sobre el que han reflexionat molts filòsofs contemporanis i que ha estat tractat abastament des de la posmodernitat. Hi ha moltes i diverses percepcions de la bellesa, que marquen generacions senceres i manera d’entendre el món i la realitat. Malgrat aquestes diferències, hi ha d’haver un consens mínim: el que estableixen els cànons de bellesa més temporals superat per les concepcions de l’harmonia, de la bondat i del benestar comú.
En el segon bloc, el Dr. Torralba va parlar en profunditat de la “via pulcritudinis”, és a dir, allò que és pulcre, bonic. Va revisar com al llarg de la història, un dels camins per acostar-se a Déu és el camí de la bellesa. Ho va fer a través del pensament de dos filòsofs diferents: Hans Urs Von Balthasar i Romano Guardini. Va destacar com el teòleg i sacerdot von Bathasar posa per davant l’amor i d’aquesta manera, la bellesa és el resultat de l’amor. És un amor que cura la culpa, el patiment, el sense-sentit de l’absurditat i de la mort. Seguint el fil del pensament de Guardini, que es pot trobar a la seva obra “L’essència de l’obra d’art”, va desgranar què passa amb la bellesa en relació amb la natura, pintura, escultura i especialment la música, disciplines que es caracteritzen per poder elevar-nos a Déu. Especialment sobre la música, va recordar que transporta cap a l’enigma del món i ens el fa transcendir en nom de Déu. Cal afinar l’oïda interior per pregar i vincular-se amb Déu.
En el tercer bloc, va parlar de la bellesa i la bondat: escatir o explorar la bellesa i anar més enllà amb la bondat. La investigació de la bondat ens porta a l’ètica i que és el que ens porta a ser bons. La bondat i la bellesa són u, tal com en el llibre Tractatus logico-philosophicus explica el filòsof Ludwig Wittgenstein de 1921, en què proposa que ètica i bellesa són la mateixa cosa. L’ètica tracta d’analitzar allò bo i allò dolent, el que és valuós i el sentit de la vida, que és inexpressable i ens porta al transcendental. Torralba arribà a la conclusió que pulcritud i bondat són el mateix, son u.
