EL “JO” DEL PREVERE
La Seu d’Urgell, 21 de març de 2016
Preveres el dia de la Missa Crismal
INTRODUCCIÓ
El cardenal G. Basil Hume, quatre dies abans de l’ordenació d’uns monjos de la comunitat, escrivia, recordant els seus particulars sentiments davant la seva pròpia ordenació, en el context de la qüestió del contrast entre la vocació baptismal – monàstica i la vocació al ministeri sacerdotal:
“És difícil comunicar el que significa dir per primera vegada les paraules de la consagració i adonar-se que l’adjectiu que fem servir és la primera persona del singular: ‘el meu cos’… Hi ha una experiència que transcendeix tota teologització en la ment i que és més gran que tot el debat (teològic). És la pura verificació que jo faig servir la primera persona del singular, que és la meva veu, les meves mans, la meva ment, que són compromeses en l’acte tremend, centre de la Eucaristia, en el qual Crist es manifesta per mig de la meva persona. En aquest moment que sobrepassa a tots el altres jo sóc la icona de Crist, la imatge de Crist. Sóc utilitzat per Crist, de manera que Ell associa a mi mateix tot el que Ell feu al Darrer Sopar, al Calvari, en la seva obra redemptora. Més encara, quan presideixo aquesta assemblea eucarística, introdueixo als altres que hi són presents en l’obra de Crist”
Una experiència paradigmàtica que es dóna en referència a tot el ministeri sacerdotal: Paraula, Sagrament, Cura pastoral. Que es verifica més palesament a l’Eucaristia i al Sagrament de la Reconciliació: “Jo t’absolc en el nom del Pare…”
Una experiència que volem aprofundir sense sortir del seu àmbit vital (no tant especulatiu), tot assumint importants preguntes que se’n deriven: ¿cóm es podria definir aquesta experiència del cardenal Hume?, ¿la compartim?, ¿cóm la vivim: no ens preocupa (satisfets amb la resposta teològica), o bé resta lluny del nostre interès, o bé evitant de fet les fórmules litúrgiques massa explícites (a la missa, “aquest sacrifici nostre”), amb agraïment, amb preocupació?
Implícitament ens planteja altra qüestió: mirant-me globalment, quan exerceixo el ministeri i quan sóc sol i actuo espontàniament, em pregunto pel “jo” personal, ¿qui sóc realment, un “jo” ambigu, unificat, dividit, dispers?… La pregària de D. Bonhoeffer a la presó: “Qui sóc jo?”
Qui sóc?, Em diuen sovint quan surto de la cel·la, serè, rialler i ferm, como un noble del seu palau. Qui sóc? Em diuen sovint quan parlo amb els carcellers lliure, amistosa i francament, com si manés jo. Qui sóc? Em diuen també que suporto els dies d’infortuni amb indiferència, somriure i orgull, com un acostumat a vèncer. Sóc realment el que els altres diuen de mi? O bé només sóc el que jo mateix sé del meu? Intranquil, ansiós, malalt, com ocellet engabiat, pugnant per respirar, com si algú m’oprimís la gola, delerós de colors, de flors, de cants d’aus, assedegat de bones paraules i de proximitat humana, tremolant de còlera davant la menor arbitrarietat o greuge, agitat per l’espera de grans coses, impotent i neguitós pels amics en la infinita llunyania, cansat i buit per pregar, pensar i crear, esgotat i disposat a acomiadar-me de tot. Qui sóc? Aquest o aquell? Seré avui aquest i demà un altre? Seré els dos alhora? Davant els homes un hipòcrita, i davant mi mateix un ser menyspreable, queixós i feble? O bé el que encara queda en mi assembla l’exèrcit abatut que es retira desordenat davant la victòria que tenia segura? Qui sóc? Les preguntes solitàries es burlen de mi. Sigui qui sigui, tu em coneixes, sóc teu, Oh Déu!
→ Parlem d’una típica dualitat. El contrast entre el que ens demana (“i som”) pel ministeri i el que fem (“i som”) com a persones humanes. En el fons, la dualitat que expressava St. Agustí: el que sóc per vosaltres i el que sóc amb vosaltres, allò càrrega que compromet desproporcionadament…
En un altre àmbit de la reflexió pot tenir a veure amb una qüestió moral greu: una incoherència conscient i/o voluntària incompatible amb el ministeri. “Que no ocupin el lloc de la cura d’ànimes els qui, en llur manera de viure no compleixen amb el que han aprés en l’estudi” (Sant Gregori el Gran, Regla Pastoral, cap. 2, on aplica la denúncia profètica de Ez 34,18-19 contra els mals pastors, que beuen aigua neta a la font, però les ovelles han de pasturar el que els seus peus han trepitjat i han de beure el que els seus peus han enterbolit)
En un altre àmbit, el psicològic, podem apuntar un perill de “manca d’estructuració interna”. Una manca d’algun dels elements que definirien la personalitat harmònica i madura, segons A. Cencini (Erikson): capacitat d’autodefinició / sentit d’unicitat de la persona / l’acceptació de sí mateix / el compromís per ceerts valors, fins o creences / capacitat de perseverança en l’esforç / confiança en el futur.
EL QUE SOM PER ORDENACIÓ
El que ens diu la fe i la teologia.
Recordem la promesa escatològica de Ezequiel davant la denúncia als pastors dolents: “Jo mateix reuniré, pasturaré…” (Ez 34). Es promet per als temps messiànics la presència i l’acció immediata de Déu com a pastor.
Compliment en Crist (en el marc de la seva auto – identificació com a Messies: Lc 4,16-20 (“avui es compleix…”): màxima personalització, concentració en la seva persona / novetat radical: “Jo sóc el Bon Pastor” (Jn 10,14). Únic i Gran Sacerdot.
La teologia presenta el ministeri sacerdotal avui – després de plantejaments unívocs (cristomonistes i eclesiomonistes) – com una participació específica en el Sacerdoci de Crist… Des d’aquí anem a l’arrel trinitari del ministeri sacerdotal, on trobem l’equilibri just en la comprensió de la seva essència. Assumint aquest punt de partida, hi ha hagut diversos intents de sintetitzar la teologia del ministeri sacerdotal, assumint com a factor unificador un o altre aspecte de la tasca sacerdotal. Considerem més encertada i adient al nostre propòsit la definició del prevere com “sagrament vivent de la persona de Crist Cap, Pastor, Espòs i Mediador a l’Església”.
Això suposat, encara hi ha accents: bé la vinculació cristològica (fundació per Crist, successió apostòlica…), bé l’obra de l’Esperit (recepció sacramental, carisma ordenat, consagració…). Ens interessa subratllar tant el vincle cristològic com el pneumatològic.
Pel que fa a l’origen del ministeri: l’elecció, la crida i “la constitució” (creació) dels Apòstols com a Col·legi dels Dotze (Mc 3,14-16) en vistes a continuar la seva missió (només com presència sacramental de la mediació de l’únic Mediador, no com continuació de la funció cultual, que pertany a tot el poble sacerdotal: A. Vanhoye). L’Apostolat forma part de la nova creació, nou ésser, nou Poble, que neix de Crist…
Pel que fa a la pervivència del ministeri com signe de “l’alteritat” i la dependència de l’Església respecte de Crist i la seva gràcia…
Aleshores, el ministeri apostòlic
“És el signe de l’amor provinent de Crist envers la seva Església, de la seva fidelitat com espòs; és la visibilització sacramental del ‘se ipsum tradidit pro ea’; és el símbol del misteri de la gratuïtat de Déu en la salvació i de la primacia de la gràcia divina… Recorda a tothom que és Crist com a Cap qui segueix, per l’Esperit, aplegant i mantenint unit i viu el seu Cos… El ministeri apostòlic és signe i servidor de l’alteritat Crist – Església” (I. Oñatibia).
→ Ens situem en la línia de la definició ontològica, no merament funcional (competencial) del ministeri sacerdotal. Hi ha un sagrament que recrea, transforma i configura. No afirmem que el ministeri afavoreixi una mena de “hàbit professional”, sinó que parlem d’una real transformació personal, que anomenem”consagració”
Aquesta re-creació, el nou ésser o nova determinació ontològica, és el que anomenem “caràcter sacerdotal”.
És ben conegut l’ús esbarrat i abusiu de la teologia del caràcter sacerdotal: serien les interpretacions del caràcter com “poder” o “dignitat” i com excusa per no implicar-s’hi personalment i interiorment en les accions pastorals, especialment en la celebració dels sagraments (només preocupats per la validesa formal). Però en realitat la teologia del caràcter sacerdotal el que diu és:
És do de l’Esperit infós per un sagrament específic
Pel qual el prevere és configurat a Crist
En vistes a actuar “en la seva persona” en la tasca de fer visible (accessible i concret) l’ofici de mediador
D’una manera permanent (indeleble)
En el sagrament de ordre l’Esperit agafa (s’apropia; assumeix) absolutament la persona del ministre: tot el que és i per sempre.
El caràcter sacerdotal obeeix al principi bàsic que l’únic sacerdot és Crist i que només Ell és qui actua a l’Església… més enllà de la santedat del ministre.
Però, com a do de l’Esperit, si és determinació personal i ontològica, no és per augmentar “la dignitat” o el “poder” per sobre dels merament batejats, sinó per esdevenir principi actiu i dinàmic: és font, origen i motor de la caritat pastoral (“officium amoris”) en l’exercici del ministeri.
“El presbítero, consagrado en su ser, es absorbido por una caridad que le hace vivir para los otros y con los otros. El carácter hace del sacerdote un hombre para los otros, a imagen de Cristo”
En conseqüència el caràcter sacerdotal fa palesa precisament la diferència permanent entre el ministeri i la santedat subjectiva, alhora que esperona constantment al compromís d’ajustar tots dos pols vitals, mitjançant la generositat renovada del prevere (conversió contínua).
L’EXPERIÈNCIA DE SANT PAU
Ens preguntem com es viu l’experiència de desproporció a la llum del que ens diu la fe i la teologia sobre el caràcter sacerdotal.
St. Pau, testimoni. La 2ª Corintis.
Una al·lusió a la unció i el segell de l’Esperit, en el context de la fermesa i permanència del seu ministeri (context del retret dels corintis sobre el canvi de plans de viatge):
“El Fill de Déu, Jesucrist, que hem anunciat entre vosaltres, tant jo com Siles i Timoteu, no ha estat mai ara sí, ara no: en ell només hi ha el sí! En Jesucrist, totes les promeses de Déu han trobat un «Sí», i per això, gràcies a ell, diem «Amén» a Déu i li donem glòria. És Déu mateix qui ens ha ungit i ens referma en Crist, juntament amb vosaltres. Ell ens ha marcat amb el seu segell i, com a penyora del que vindrà, ha posat en els nostres cors el do del seu Esperit” (2Co 1,19-22)
El caràcter apostòlic és el signe del “amén” que és Jesucrist, la fermesa del seu sí d’amor, la presència indeleble del seu Esperit en el cor de l’apòstol, que el capacita / li empeny / i en determina la missió.
Però, havent definit la missió com l’encàrrec d’escampar per tot arreu la bona olor de Crist (“som el perfum de Crist”) St. Pau es pregunta “Qui pot estar a l’altura d’una missió com aquesta?” (2Co 2,16). Sembla que aquesta qüestió motiva tot el que segueix, potser tota la Carta (o les cartes) i en general els seus escrits, unit a l’altra qüestió sobre la legitimitat del seu ministeri…
St. Pau respon a aquesta pregunta en la primera part de la 2Cor (2,17-3,21):
La carta que ens acredita sou vosaltres. Una carta escrita al cor per l’Esperit.
Front als ministres de la Antiga Aliança (mèrits en el compliment – impossible – de la Llei: aparença física, qualitats, mèrits), és Crist, amb el seu Esperit, qui crida i capacita.
L’Apòstol ho confirma amb la seva pròpia experiència des de la conversió. El seu ministeri consisteix en fer resplendir la glòria de del rostre de Crist, que ell mateix va contemplar…
Aquesta, “grandesa” però, contrasta amb la debilitat real del apòstol: és el “però”, que obre la segona part de la Carta (2Co 4,7-5,10). ¿Quina debilitat? Física, ontològica… i també moral:
Una solemne afirmació del ministeri: 2Co 4,5-6. El seu origen en el Déu creador (omnipotent) de llum / La seva naturalesa (servent vostre per amor de Jesús), irradiar i reflectir la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Crist. (La imatge de la lluentor, ve del context, incredulitat – ceguetat: v. 4)
Un to i tema general: perquè es manté amb alegria, fermesa, d’on i perquè dels seus sofriments.
Una afirmació central: “Sempre portem en el nostre cos les marques de l’agonia de Jesús, perquè també en el nostre cos es manifesti la vida” (v. 10). A) Participació cristiana en el seu misteri pasqual: “Patim amb ell” (Rm 8,17), “conèixer la comunió amb els seus patiments (Fil 3,10) / B) Però realitzada específicament per l’apòstol: el “pro eis” (cf Jn 17) i el “cum vobis”. Testimoni de la vida de Jesús en el mateix cos, per a la vida en els altres (vv. 11-12) – Esperança de glorificació amb vosaltres (v. 14) (cf 2Co 1,5ss.: consol i sofriment per i per a vosaltres) – Si roman en desterrament… “només és per vosaltres” (Fil 1,21-23).
La manera de participació: mort a l’home exterior – casa terrenal i renovellament de l’home interior (vertader) –casa celestial).
→ El desajust ministeri – apòstol és “constitutiu”, programàtic, no només “de facto”.
→ La font i el fonament continu del ministeri és Crist
→ Però, ¿qui és Crist? S’albira una raó profunda: a la 1ª part de 2Co, el títol amb que nomena el Senyor és “Crist” amb la seva glòria revelada; el títol que es fa servir en la 2ª part és “Jesús”, el qual va ser sotmès a la debilitat extrema i va morir… És la profunditat del misteri de l’Encarnació, la lògica de la qual acaba en el Misteri de la Mort i Resurrecció. També amb Ell l’apòstol s’ha de configurar, esperant la participació en la Resurrecció.
→ Conseqüència: l’apòstol es veu inserit en un procés de transformació constant (des de la deformació, per la transformació a la conformació), segons les lleis de l’Esperit (espiritualització) que actua amb la lògica de la Mort i Resurrecció. Alhora aquest procés vital és verificació i testimoniatge del sacrifici, del sacerdoci de Crist pels germans i el món…
Nota: Sota aquesta llum es pot rellegir el diàleg de Jesús amb St. Pere: Mt 16, 13-28. La càtedra i el cristià que la ocupa; el compromís de inacabable ajustament, de Simó a Pere, de Saulo a Paulus… i l’acceptació del seguiment en Creu i Resurrecció.
RESPOSTES CONCRETES
El primer pas: recepció agraïda del do, disposats a la determinació personal (global, ontològica) que comporta i conscients que el rebem per a Ell i per als altres. Com deia D. Bonhoeffer: “per la imposició de les mans no se’ns atorga un poder sobre la Paraula, sinó que la Paraula s’apodera de nosaltres”.
Reconeixement sincer de la limitació personal, tant ontològica com moral, en radical desproporció.
Remetem constantment a Crist i el seu Esperit tot el valor i el pes del ministeri. Però, si de fet ja som apòstols, també es veritat que “anem sent-ho”, com St. Pau que s’identificava com aquella que “es cridat a ser apòstol” (Rm 1,1). El procés ha de ser lent, perquè es tracta de crear tota una personalitat.
A l’anàlisi que fa A. Cencini sobre la identitat sacerdotal des del punt de vista psicològic – espiritual, la nostra tesi subratllaria la identitat ontològica, front a la corporal – física i la psicològica Afegim el valor saludable de la tensió “present-futur”, “realitat-ideal”.
Potser hem d’aprendre de la teologia ortodoxa a subratllar l’efecte transformador (“transfigurador”) de l’Esperit en nosaltres. El realisme i la concreció d’aquest efecte, sobre tot en un dels seus espais més significatius, com és el de l’amor, és a dir, l’amor pastoral.
Només pot ser apòstol qui sap viure aquesta manera específica de participar del Misteri Pasqual / una participació que ha de tenir els seus signes concrets i visibles de mort (ascesi) i de resurrecció (mística).
Una de les concrecions més cridaneres d’aquest fet és el jo del ministre del Sagrament de la Reconciliació. La fórmula sagramental és motiu d’una meditació fecunda.
“Déu que va reconciliar amb sí mateix el món per la Mort i Resurrecció del seu Fill”: En el sagrament, el prevere “dóna continuïtat a la misericòrdia de Déu en Crist”: Mt 18,18. No només perdonar com el Pare (Mt 5,44-45), ni tant sols per què el Pare (cf. Mt 18,21-35); sinó que el Pare perdona en el mateix gest de perdó del ministre… Però el “com” i el “per què” segueixen sent deure per al ministre… D’aquí el repte i compromís: maduració i creixement en l’amor…
“El concedeixi, pel ministeri de l’Església el perdó la pau”. El “jo” també és l’Església”
“Jo t’absolc dels teus pecats, en el nom del Pare, el Fill, l’Esperit Sant”
→ 2Co 5,5-21: en el context de la auto – comprensió com a ministre de la Nova Aliança, St. Pau diu haver rebut el ministeri de la reconciliació,
“Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l’anunci de la reconciliació. Per tant, som ambaixadors de Crist, i Déu mateix us exhorta a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu!”
Conclusió: el tresor del perdó en la gerra de terrissa del nostre cor estret, camí d’estimar sense límits…