La Llum esclatant de Meritxell ha estat el far que ha guiat la multitud de pelegrins que des de primera hora del matí del 8 de setembre ha volgut pujar fins al Santuari-Basílica per venerar la seva imatge i participar en la solemne Eucaristia presidida per l’Arquebisbe i Copríncep amb motiu la solemnitat litúrgica de la Nativitat de Maria, dia alhora de la Festa de la Patrona d’Andorra i Festa Nacional del Principat.
Després de les restriccions a causa de la situació sanitària viscuda els dos darrers anys, semblava que enguany hi havia encara més il·lusió per participar d’una data tan especial per a tots els andorrans, que han tornat a omplir el temple de gom a gom com abans de la pandèmia. Ja en la vetlla hi hagué una bona afluència de fidels en el rés del Sant Rosari en memòria dels 50 anys de l’incendi de l’antic santuari i la posterior Eucaristia presidida per l’Arxiprest de les Valls, Mn. Ramon Sàrries.
A l’inici de la celebració, L’Arquebisbe Joan-Enric també es referí a aquell tràgic incendi que consumí el vell santuari i va entristir molt els andorrans, tingués unes paraules de record per l’arquitecte Ricard Bofill, que va projectar l’actual Santuari i que va morir el passat gener als 82 anys, i demanà al Senyor que els incendis no devorin l’anima del nostre poble i que sapiguem tenir enteresa davant l’adversitat, com fa cinquanta anys ho foren els andorrans en veure destruït el temple que tant estimaven.
L’Eucaristia començà a les onze del matí amb l’entrada en processó dels concelebrants mentre el Cor dels Petits Cantors d’Andorra, dirigit per Jordi Sabata, entonava les estrofes de l’“Ave de Meritxell”. Hi eren presents els més alts representants de les institucions nacionals andorranes encapçalats pel Cap de Govern amb els Ministres del seu gabinet, la Síndica General, una àmplia representació dels Consellers Generals, els representants dels Coprínceps, els Cònsols de les set Parròquies i els representants de les principals entitats socials i econòmiques del país.
L’Arquebisbe començà l’homilia evocant novament la trista nit del 8 al 9 de setembre de 1972, quan les flames devoraren la casa de la Mare de tots els Andorrans, per posar en valor la manera com van reaccionar els ciutadans, bastint damunt les cendres un nou Santuari que avui és un símbol del Principat tant dins del país com de fronteres enfora.
Aquella va ser una nit de sofriment, com n’hi ha hagut d’altres després, fins i tot ben recents, com les que han hagut de viure les persones que ha perdut un ésser estimat durant la pandèmia. Però llavors, com ara, cal saber reaccionar davant les dificultats mirant vers el futur amb esperança, per incomprensibles, dures o injustes que ens puguin semblar les creus que hem de sofrir. “És bo mirar la Creu de Jesús, el seu sofriment; i les creus dels homes i dones del món, i treure forces i impuls de la Resurrecció del Senyor. […] Però des de Jesús, la creu és portadora d’amor i de sentit”, recordà l’Arquebisbe, i clogué l’homilia demanant a la Mare de Déu de Meritxell, “que ens aixeca de les nostres creus i ens sosté amb el seu amor, […] il·lumini els passos del nostre País i ens faci difusors de la llum de la fe per il·luminar el nostre món i fer-lo més just, habitable, pacífic i fratern”.
En acabar la celebració, el Cor dels Petits Cantors interpretà els goigs a la Mare de Déu de Meritxell i l’himne andorrà, mentre els fidels s’atansaven a venerar la imatge de la Patrona del Principat. Minuts més tard, al claustre del Santuari, les autoritats i molts fidels es van atansar a Mons. Vives per saludar-lo personalment, al temps que les notes d’una cobla convidava els pelegrins a una ballada de sardanes per cloure la diada festiva, tot compartint un tast de coca i vi dolç.
Transcrivim a continuació el text íntegre de l’homilia de l’Arquebisbe i Copríncep:
Homilia Meritxell 2022
Salutacions
Avui es compleixen els 50 anys de l’incendi del Santuari de la Mare de Déu de Meritxell. Fou la nit del 8 al 9 de setembre de 1972, quan feia poc de l’inici del pontificat del bisbe Copríncep Joan Martí i Alanis. Fou una trista desgràcia i vam perdre-hi la Sagrada Imatge de la Mare de Déu. Tot el poble andorrà s’entristí molt. Les flames devoraven la casa de la Mare de tots els Andorrans, la patrona del Principat d’Andorra des del 1873, a petició del Consell General de les Valls.
Amb tot, el País va saber reaccionar. Tots els andorrans amb les nostres Autoritats al capdavant, li vam bastir un nou temple a la Mare celestial, construït per l’arquitecte Ricard Bofill i dedicat per l’Arquebisbe Joan Martí el 1976, només quatre anys després de l‘incendi. Ha estat més endavant, el 2016, que li hem bastit un nou Cambril amb la còpia exacta de la seva Imatge, i el Sant Pare Francesc ens ha regalat l’honor que el Santuari sigui Basílica Menor des del 2014. Avui, de tot això, en fem acció de gràcies, amb amor de fills i promesa renovada del nostre poble. I supliquem que els ulls grans i oberts de la Mare de Déu de Meritxell sempre ens mirin misericordiosos, i que amb la seva llarga mà estesa i caritativa, sempre ens beneeixi.
Les flames ens ho van arrabassar però la reacció fou immediata. I podem aprendre d’aquell dolorós esdeveniment. El foc és una desgràcia terrible (ho hem comprovat novament aquest estiu) i només units el podem vèncer. Com els deia el Papa Francesc a la gent de l’Àquila, a Itàlia, que va patir un terrible terratrèmol el 2009: “vosaltres heu demostrat que sou persones resilients”. I Andorra també ho fou fa 50 anys. La resiliència o enteresa és el procés d’adaptar-se bé a l’adversitat, a un trauma, tragèdia o amenaça; a una greu difamació o calúmnia; a fortes tensions, com ara la mort d’un ésser estimat, o problemes familiars o de relacions personals, problemes seriosos de salut o situacions estressants de la feina o financeres.
Necessitem aquesta resiliència, que unida a la perseverança i a la paciència ens allibera de quedar-nos presoners de la impotència, de la queixa, sense fer res. No fou aquesta la reacció dels Andorrans després de l’incendi de Meritxell. Es va posar tot el País en marxa i mans a l’obra. Ens vam aixecar renovats. I avui tenim un Santuari molt visitat, que ha anat entrant en el cor de tots els andorrans i és ja una icona del país.
Davant l’esperit del món, dominat per l’orgull i la mentida, la Verge Maria ens convida a fer les coses units; amb humilitat i perseverança; amb ideals grans de superació; amb “esperança”, que és la petita virtut de què parla Charles Péguy al “Pòrtic del Misteri de la Segona Virtut”. L’esperança ens fa reaccionar amb sa realisme, ja que ens fa reconèixer el nostre potencial i també les nostres debilitats. Aquesta és l’esperança que recomana el Papa Francesc, i la fonamenta en Déu mateix. “Déu ens espera sense cansar-se mai. Aquest és el motiu de la nostra esperança. Quan ens extraviem, ve a buscar-nos; quan caiem per terra, ens aixeca; quan tornem a Ell, després d’haver-nos perdut, ens espera amb els braços oberts. El seu amor no es mesura a la balança dels nostres càlculs humans, sinó que sempre ens infon el valor de tornar a començar. Ens ensenya la resiliència, el valor de tornar a començar”.
És cert que també Andorra no està aïllada, i ha patit la llarga epidèmia del Covid, que sofreix les conseqüències de la guerra d’Ucraïna, de la crisi energètica mundial, de l’emergència climàtica i de les emigracions i la globalització… I també veiem que es perden molts valors de cara a la família, l’educació, la dignitat de la vida humana, el repartiment just de la riquesa, la fe i les nostres tradicions… Partint precisament de les debilitats que experimentem, la humilitat ens fa apartar la mirada de nosaltres mateixos i somiar. Que en són de grans i necessaris els somnis. Necessitem estar oberts i confiar en l’ajut del cel. Per això jo us animo a dirigir la nostra mirada avui a la Mare celestial i per Ella a Déu, a Aquell que tot ho pot i que ens aconsegueix allò que no podem obtenir per nosaltres mateixos: “A Déu res no li és impossible” (Lc 1,38), li digué l’àngel a Maria; i Jesús diu als seus deixebles: “Tot és possible al qui creu” (Mc 9,23).
Com un eco d’aquestes paraules i d’una manera complementària ho canten els poetes, com ho fan Feliu Ventura i Lluís Llach:
“No abarateixis el somni. Res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni, que és com l’estel que hi ha al fons del camí.
Si cal, refarem tots els signes d’un present tan difícil i esquerp.
Però no abarateixis el teu somni mai més.
Que ens han fet preu per al viure, i el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres, que no ens permeten la història dempeus”.
Us invito a donar gràcies per aquesta festa tan joiosa de la nostra Mare i Patrona. Que Ella ens agermani, vessi l’amor i la pau al Principat d’Andorra i als llocs del món on hi ha guerra, violència i injustícies, i que ompli d’amor el País Andorrà. Que Santa Maria, la fidel creient, la humil serventa del Senyor, que sempre estigué unida al seu Fill Jesús, intercedeixi per nosaltres, ens acosti a Déu, ens ensenyi a estimar millor, i ens ajudi a mantenir la fe cristiana ben viva i a conservar les tradicions del nostre poble.
Hem escoltat a l’Evangeli que Maria va estar valenta i ferma “vora la Creu de Jesús”, acompanyada d’uns pocs fidels. Cal saber “estar” a prop, sostenint els qui passen creus, els qui més sofreixen. Tenir cura de l’altre. Això significa romandre, continuar-hi, perseverar. Avui això costa molt, però hem de voler que sigui l’estil de la societat Andorrana, de les seves institucions i de cada un de nosaltres.
En els sofriments, sobretot quan són immerescuts, o inesperats, o injustos… és bo mirar la Creu de Jesús, el seu sofriment; i les creus dels homes i dones del món, i treure forces i impuls de la Resurrecció del Senyor. La creu quasi sempre és inesperada, dura, feixuga, immerescuda, excessiva… repel·leix a la raó, es fa insuportable, no se li troba sentit… Però des de Jesús, la creu és portadora d’amor i de sentit. I de manera inexplicable per a la raó, porta a una pau i una serenor noves. Ho explicita Blaise Pascal en un famós pensament seu: “El cor té raons que la raó no comprèn”.
Benvolguts. Aquest Santuari estimat de Canillo, que atrau tots els andorrans, va cremar fa cinquanta anys i es va alçar de nou. Ara és la casa sempre oberta de la nostra Mare celestial, que ens acull, ens abraça, ens refà i ens envia a millorar el món, començant per millorar-nos nosaltres mateixos. Ella ens aixeca de les nostres creus i ens sosté amb el seu amor. Que Maria, la llum esclatant del migdia, il·lumini els passos del nostre País i ens faci difusors de la llum de la fe per il·luminar el nostre món i fer-lo més just, habitable, pacífic i fratern.
