Escrit per Josep Miquel Bausset OSB
Del 25 al 29 de juliol, convidat per l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, he acompanyat en els exercicis espirituals, al Seminari, un grup de preveres i un diaca d’aquesta diòcesi. Han estat uns dies de reflexió i de pregària, personal i litúrgica, de silenci compartit, d’adoració eucarística i d’àpats fraterns.
La diòcesi d’Urgell, de la Vall d’Aran a la Cerdanya i d’Andorra fins la Noguera i part de la Segarra, és el bisbat més gran en extensió dels deu que hi ha a Catalunya, encara que el menys poblat, amb 214.158 habitants i 363 parròquies. El seu primer bisbe documentat va ser Sant Just d’Urgell, que participà en els concilis de Toledo (531) i en els de Lleida i València (546).
Aquesta diòcesi té un ric patrimoni arquitectònic i històric, amb els santuaris deNúria, situat en una vall del Pirineu,el delSant Crist, a la ciutat de Balaguer, i el de Meritxell, patrona d’Andorra, tots tres temples basíliques menors. A més, és molt coneguda, per la seua gran bellesa, senzilla i a ñla vegada profunda, l’església romànica de Sant Climent de Taüll, de planta basilical, una veritable joia del romànic català, consagrada el 1123, amb el seu Pantocràtor tan conegut. I sobretot tenim la bellíssima església, mare de totes les de la diòcesi, l’esplèndida catedral de Santa Maria, a La Seu, joia del romànic, començada per Sant Ot entre el 1116 i el 1122.
Els exercicis espirituals van tindre lloc al Seminari d’Urgell, un edifici gegantí, construït el segle XIX i que els anys quaranta i cinquanta arribà a tindre fins a tres-cents seminaristes. La primera cosa que impacta quan entrem al monumental Seminari, és una gran làpida, a l’inici de la magnífica escala, amb els noms dels cent-onze sacerdots d’Urgell, màrtirs de la guerra de 1936-1939, un d’ells, mossèn Mateu Baraut Obiols, germà de dos monjos de Montserrat, els PP. Maiol i Cebrià Baraut, de la Vall de Cabó. Cent-onze testimonis de l’Evangeli que “rentaren els seus vestits en la sang de l’Anyell”, donant les seves vides pel Crist. Per això aquesta diòcesi és una diòcesi martirial, regada amb la sang que vessaren aquests sacerdots per l’Evangeli.
El Seminari, restaurat amb gust, acull el rector i els seminaristes de la diòcesi, llevat de quan es troben a Barcelona, al Seminari Interdiocesà i estudiant a la Facultat de Teologia de Catalunya i també els sacerdots ancians, cuidats amb sol·licitud per la diòcesi.
Cal tindre en compte la cura extrema de l’arquebisbe Joan Enric, així com també del vicari general, Mn. Ignasi Navarri, per aquests sacerdots que en aquesta etapa de la vida es troben debilitats pels anys o la malaltia, després d’entregar llargs anys de les seues vides per l’Evangeli. L’arquebisbe Joan Enric Vives, també té una especial sol·licitud pels seminaristes, als quals cuida amb afecte, juntament amb el rector del Seminari, Mn. Gabriel Casanovas, i encara, per tots els capellans de la diòcesi, als quals els ofereix la possibilitat de fer exercicis espirituals en dues dates, una, a la casa d’espiritualitat del Sant Crist de Balaguer, a l’hivern, i l’altra, ara a l’estiu, al Seminari de La Seu d’Urgell. Curiosament, aquest any, convidat per l’arquebisbe, he acompanyat els sacerdots en les dues tandes d’exercicis.
La diòcesi d’Urgell, ja des dels temps del bisbe Joan Martí, ha acollit al si del col·legi presbiteral capellans vinguts de Colòmbia, l’Índia, Sri Lanka o les Filipines. Són sacerdots joves, plenament integrats al país, a la cultura i la llengua de Catalunya, i que viuen el seu ministeri presbiteral incardinats i plenament integrats a les parròquies que tenen confiades. Són sacerdots, aquests últims, joves, que conviuen amb els sacerdots nascuts a Catalunya, amb gran fraternitat. Precisament, dos sacerdots joves, nascuts a Mèxic, presidiren cada dia, un, que és vicari de Guissona, la pregària de Laudes i l’altre, que es vicari de Balaguer, la de Vespres.
Entre els sacerdots més grans que participaren en els exercicis, hi havia els mossens Jaume Soy, Jaume Tarragó i Ramon Sàrries, uns preveres venerables que han donat (i ho continuen fent), la vida, servint amb alegria, les comunitats cristianes que l’arquebisbe els ha confiat. Altres sacerdots, encara joves eren el vicari general de la diòcesi, Mn. Ignasi Navarri, sempre atent a les necessitats dels exercitants, el rector del Seminari, Mn. Gabriel Casanovas o Mn. Antoni Elvira, vicari episcopal per a l’acció pastoral i que amb la seva bonica veu, ens ajudava en els cants durant l’Eucaristia, com també el diaca Ton Serra, presidint l’adoració eucarística cada tarda.
Les reflexions, una al matí i l’altra a la tarda, giraven al voltant d’un personatge bíblic de l’Antic Testament, acompanyat d’un altre personatge dels nostres dies (tret de les entrevistes de la secció, “La Contra”, de la Vanguardia), que complementava l’experiència de Déu que feren, Maria, la germana de Moisès i d’Aharon, Josuè, Samuel, David, Salomó, Judit i Ester, Amós i Susanna. La pregària dels salms, ens ajudava també a viure la nostra resposta i la nostra experiència de Déu. Durant els àpats, en silenci, escoltàvem música clàssica, uns dies, i uns altres, fragments del llibre, “Meditaciones sobre la ordenación de presbíteros”, del cardenal Ricardo Blázquez, amb el pròleg de l’arquebisbe Joan-Enric Vives.
Durant aquests dies d’exercicis, he intentat, com em demanava que fes l’arquebisbe Joan Enric, “suscitar, ajudar, sostenir, perdonar i consolar els preveres d’Urgell”, uns homes apassionats per Jesús i per servir els homes i les dones del nostre temps.
El Seminari es troba al carrer Bisbe Benlloch, nascut a la ciutat de València i que va ser pastor d’aquesta diòcesi de 1906 a 1918 (quan va ser nomenat arquebisbe de Burgos) i per això mateix, copríncep d’Andorra. Per tant crec que la ciutat natal del bisbe Benlloch, València, hauria d’agermanar-se amb la ciutat de La Seu d’Urgell i amb Andorra la Vella, on el bisbe valencià va servir l’Església i el govern del Principat d’Andorra.
Recollint les paraules de Mn. Benigne Marquès, en la seua conferència sobre el bisbe Benlloch (Església d’Urgell, gener de 2017), és important recordar que aquest pastor va ser “un bisbe innovador a l’inici del segle XX”, ja que va “impulsar la construcció de la carretera de La Seu a Andorra, restaurà la catedral i afavorí la cultura i la investigació històrica”. El bisbe Benlloch, que va nàixer a València el 29 de desembre de 1864, va ser ordenat de prevere el 1888. Doctor en Teologia i en Dret Canònic i Batxiller en Arts, Joan Benlloch va ser professor del Seminari de València en Humanitats i Metafísica, capellà de la parròquia dels Sants Joans i fiscal general de l’arxidiòcesi. Joan Benlloch, com digué Mn. Marquès en la seua conferència, “passà després a Segòvia, on va ser vicari general i provisor el 1899 i l’any següent va obtindré la canongia de xantre”.
El 16 de novembre de 1901 va ser nomenat administrador apostòlic de Solsona “i el 16 de desembre següent, la Santa Seu el nomenà bisbe titular d’Hermòpolis, rebent l’ordenació episcopal el 2 de febrer de 1902, a l’Església de S. Francisco el Grande de Madrid”.
Posteriorment, com deia Mn. Marquès en la seua conferència, “en el consistori del 6 de desembre de 1906, va ser preconitzat bisbe d’Urgell, prenent possessió de la diòcesi l’11 de juliol de 1907. Regí aquesta diòcesis fins el 21 de novembre de 1918 quan va ser nomenat arquebisbe de Burgos”, on Benlloch va fundar el Seminari nacional de missions estrangeres.
El bisbe Benlloch, com deia Mn. Benigne Marquès en la seua conferència, “deixà una forta empremta del seu pas per la diòcesi i pel Principat d’Andorra”.
Pel que es refereix a l’àmbit pastoral, una de les qualitats de Benlloch “va ser les seues dots de bon predicador”. I és que el bisbe Joan Benlloch i Vivó, era requerit per predicar els sermons, fins i tot fora de la diòcesi. També, “en Congressos Litúrgics, de Cant i de Catequesi de Catalunya, o en centenaris d’efemèrides religioses, era convidat a predicar”. El bisbe Benlloch “publicà quatre Cartes Pastorals, d’un format extens. La primera, amb ocasió del XVI centenari de l’edicte de Milà (313), firmada el 21 de març, Divendres Sant, de 1913. La segona, dirigida al Poble d’Andorra, sobre la declaració canònica de Nostra Senyora de Meritxell com a patrona del Principat, firmada el 16 de juliol de 1914. La tercera és la Pau del món i la pau de Crist, amb motiu de les oracions que el papa demanava que es feren durant la I Guerra Mundial, firmada a La Seu d’Urgell el 9 d’abril de 1916. Finalment, la quarta pastoral” l’escriví el Dr. Benlloch amb motiu del “tercer centenari de la fundació de les Escoles Pies, dedicada a glossar la figura de Sant Josep de Calassanç, firmada el Nadal de 1917”.
Com diu Mn. Marquès, “la llengua que utilitzava en els seus escrits era el castellà, però quan es dirigia a Andorra o quan escriu al Delegat Permanent de Perpinyà, utilitza el català. També podem incloure en aquest apartat el reglament, complet i detallat del Seminari, en el qual s’inclou un pla de formació dels seminaristes, publicat el 28 d’agost de 1910”.
També és bo assenyalar, “el seu impuls de la devoció a Nostra Senyora de Meritxell i a la Mare de Déu de Núria”. I és que el bisbe Joan Benlloch s’havia adonat en la seua primera visita a Andorra, que “el Consell General havia declarat Nostra Senyora de Meritxell, patrona d’Andorra, el 24 de octubre de 1873, però faltava, cosa estranya, la confirmació o declaració canònica del papa”. Així, “el bisbe va fer les gestions oportunes i aconseguí el rescripte d’aquesta declaració canònica, donada per Pius X el 13 de maig de 1914”. En relació a la Mare de Déu de Núria, “instituí una romeria” i a més “influí en la creació de la revista, “L’Estel de Núria”.
Pel que respecta a l’àmbit social, cal recordar dues efemèrides importants, com recollia Mn. Marquès en la seua conferència: “El 17 de juny de 1918, l’Assemblea General de la Creu Roja Espanyola, li concedí la Gran Placa d’Honor creada pel rei”. Un altre fet important en els inicis del segle XX, és que el bisbe Benlloch “impulsà amb les seues gestions, la finalització de les obres de les nostres carreteres. Així, el 23 d’abril de 1914, beneí a Bassella, el tram de carretera de Manresa a Bassella”. També és destacable “les gestiones que va fer per aconseguir completar els treballs de la carretera de La Seu d’Urgell a Puigcerdà, oberta el 1915”. Encara que “la carretera a la qual dedicà més esforços i gestions, va ser la carretera de La Seu d’Urgell a Andorra, i fins Les Escaldes”. Per això el “Consell General acordà dedicar-li un monument” al bisbe Benlloch i copríncep d’Andorra i que hui podem trobar al davant de l’església parroquial d’Andorra la Vella.
Pel que respecta a l’àmbit cultural, el bisbe Benlloch potencià “la investigació històrica, l’art i la música”. A més, el bisbe Joan Benlloch encomanà “al prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch, la restauració de la catedral de Santa Maria” a La Seu d’Urgell. El bisbe, amant de la cultura, confià a Mn. Enric Marfany, “la formació musical dels seminaristes i la solemnització de la música a la catedral”. A més, el bisbe Benlloch “escriví la lletra de l’himne nacional d’Andorra, a la qual, mossèn Marfany li va posar la música”.
Com acabava la seua conferència Mn. Benigne Marquès, arxiver diocesà i capitular de la diòcesi d’Urgell, “aquests són els principals trets i actuacions del bisbe d’Urgell, Mons. Joan Benlloch i Vivó, que hui tenim l’honor de proclamar com un personatge il·lustre de la nostra diòcesi”. Per això València, ciutat natal del bisbe Benlloch, s’hauria d’agermanar amb La Seu d’Urgell i amb Andorra la Vella, ja que aquest valencià il·lustre va ser el pastor de la diòcesi d’Urgell i copríncep d’Andorra.
