Anys episcopat: 1920-1940
Lloc de naixement: Barcelona
Nasqué a Barcelona el 16 de desembre de 1875, i fou batejat a la parròquia de Betlem. Feu el batxillerat en arts i filosofia, al col·legi dels jesuïtes de Casp, els estudis de teologia, al seminari episcopal (1890-1895) i els de dret, a la Universitat de Barcelona (1895-1899), on es llicencià. L’any 1901 obtingué el grau de doctor en teologia per la Universitat Pontifícia de Tarragona, i el mateix any, vacant la seu barcelonesa per òbit del bisbe Morgades, era ordenat de prevere pel bisbe de Vic, Torras i Bages.
Des dels temps dels seus estudis al col·legi de Casp mantingué una relació estreta amb la Companyia de Jesús, segurament afavorida per la pertinença a ella del seu germà Ernest (1873-1930). Aquesta relació deuria influir sens dubte que fos capellà del col·legi de Jesús Maria i director de la congregació mariana, de la qual havia estat restaurador i impulsor el P. Fiter, oriünd de la Seu d’Urgell. Va ser catedràtic de dret canònic (1902), de litúrgia teologia pastoral (1905) del seminari de Barcelona, consiliari de la Junta diocesana de catequesi (1906) i membre d’altres organismes de pastoral. A la cúria diocesana de govern ocupà els càrrecs de jutge auditor de testamentaries i causes pies (1907), provicari general (1909), provisor (1910) i vicari general (1915). Fou també canonge mestrescola de la catedral. És autor de l’obra De regio placito (1903).
Preconitzat bisbe d’Urgell el 9 de gener de 1920, rebé l’ordenació episcopal a la catedral de Barcelona el 23 de maig, festa de la Pentecosta, i prengué possessió de la seva església el dia primer de juny. En 1921 coronà canònicament la sagrada imatge de la Mare de Déu de Meritxell.
En la primera reunió de l’episcopat català, presidida per Vidal i Barraquer, el gener de 1921, es va prendre l’acord d’elaborar un esquema en ordre a la celebració d’un concili provincial. La tasca s’encomanà al bisbe Guitart que, ja en la següent reunió, presentà un projecte de constitucions conciliars que li fou acceptat amb l’encàrrec d’ampliar-lo convenientment. La fesomia dels nous textos fa pensar que es pretenia arribar a una mena de cos formatiu propi per a les diòcesis de Catalunya. Amb la implantació del Directori militar de 1923, el projectat concili restà ajornat «sine die».
En la dècada dels anys vint fou un entusiasta protector de l’Obra dels exercicis parroquials del pare Vallet, participant sovint en tandes d’exercicis, diades i assemblees. Semblantment, afavorí la implantació a la diòcesi de la Federació de joves cristians de Catalunya (fejocistes), una obra de renovellament espiritual creada pel doctor Albert Bonet (1931). L’any 1928, amb la col·laboració de Foment de Pietat Catalana, promogué la celebració a Balaguer d’una setmana eucarística, que incloïa una exposició d’unes tres mil cinc-centes peces cultuals, destinades a les esglésies pobres de la diòcesi.
Fou també un eficient promotor del desenvolupament material de Núria, en atenció al creixent nombre de devots que accedien al santuari: adquirí la titularitat dels terrenys que hi termenegen (1922), bastí pavellons per a l’hostalatge dels romeus (1923-1931) i activà l’obra del tren cremallera (1928-1931).
Tot i ésser un defensor insubornable dels drets i de la llibertat de l’Església, i respectuós amb l’autoritat constituïda, el seu capteniment honest i decidit, respecte a l’ús ordinari de la llengua catalana en la funció litúrgica, catequètica i devocional de l’Església li suposà moments difícils en les relacions amb els governants del Directori militar (1923-1930), veient- se obligat fins i tot a trametre un Memorial reservado a la Santa Seu sobre un document que aquella alta instancia havia enviat als bisbes catalans a instigació segurament de les esmentades autoritats. Una cosa semblant tornà a succeir quan els vencedors de la guerra civil (1936-1939) establiren la seva pròpia configuració política.
Amb l’adveniment de la República (1931), com és prou conegut, començaren uns anys de comportament sociopolític del tot hostils a l’Església que van atènyer el seu paroxisme amb una persecució religiosa que costà la vida a 107 membres del presbiteri diocesà i a un bon nombre de religiosos i altres fidels, i que comportà la destrossa d’una part molt important del patrimoni religiosocultural de les esglésies de la diòcesi.
En esclatar la revolució de 1936, el bisbe passà a Andorra, des d’on informà a la Santa Seu (29 de juliol de 1936) del caire que havien pres els esdeveniments i n’obtenia –per a la seva diòcesi i les altres subjectes a la persecució–, facultats especials per a la tasca pastoral dels sacerdots en aquelles circumstancies excepcionals. Molt aviat es traslladà a Sant Remo (teologat dels jesuïtes d’Espanya des de 1932) i, a la primavera de 1938, a Saragossa, des d’on el curs de la guerra li permetria fer-se ja present a la zona més ponentina de la diòcesi. Des de tots aquells refugis va maldar per un servei, constant i eficient, envers els preveres dispersos i, d’altra banda, va aconseguir, en unes circumstancies de màxim risc, mantenir l’exercici de la seva sobirania sobre Andorra.
Morí sobtadament a Barcelona, a la residència dels jesuïtes de Casp, el 31 de gener de 1940, i és soterrat a la cripta de la catedral d’Urgell.
