Així es titula el Document de treball per a l’Etapa Continental del Sínode que el proper octubre arriba a la seva reunió dels Bisbes amb el Papa i els altres membres i convidats. Anima a l’obertura, a sortir per evangelitzar. El Papa Francesc insisteix: “L’Església és en sortida o no és Església, i està cridada a ser sempre la casa oberta del Pare. De manera que, si algú vol seguir una moció de l’Esperit i s’hi acosta, buscant Déu, no es trobarà amb la fredor d’unes portes tancades. Ja que “la naturalesa de l’Església, no és ser una fortalesa tancada, sinó “una tenda de campanya” capaç d’eixamplar-se per rebre tothom: “és una Església en sortida, una Església amb les portes sempre obertes”.
En iniciar el curs pastoral i sortir de nou a sembrar amb esperança, mirem el camí de fe realitzat per “Abraham, el nostre pare en la fe”. Ell eixamplà la seva tenda, el seu futur, perquè acceptà la crida de Déu, a “deixar el seu poble, la seva casa…i marxar cap al país que Déu li mostraria”. I “avançà de campament en campament, fins al desert del Nègueb”; d’etapa en etapa; sense veure-ho tot clar ni saber-ho tot per endavant. Cal anar fent el camí de la vida, amb la companyia i l’amistat del Senyor i la dels germans que ens posa al costat nostre! Abraham va dirigir-se cap on Déu volgués. Sense càlculs ni idees prèvies. Aquesta figura ens ha d’ajudar molt a tots, per ser servidors de les comunitats, en l’inici del curs. Confiar, deixar fer al Senyor, com diu el salmista: “Encomana al Senyor, els teus camins; confia en Ell; deixa’l fer” (Sl 37,5).
En sortir a sembrar, ens convé abandonar els prejudicis i les pors sobre les persones, o sobre les forces que tenim, o sobre les greus dificultats del nostre temps i de l’ambient hostil de descreença. Cal sortir de nosaltres mateixos, escoltar més, anar on viu la gent, sortir dels ambients massa confortables, deixar-nos interpel·lar i renovar l’estil pastoral en el que convingui. Tot per anunciar amb una audàcia nova l’Evangeli. Deixem que l’Esperit Sant ens sorprengui un cop més. Ell mourà els cors dels qui potser ens semblen irreductibles i tancats. No donem res ni ningú mai per perdut, per inútil, en ordre a anunciar-li l’Evangeli. Com diu St. Pau: “insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència” (2Tm 4,2).
Siguem conscients que som pobres i febles, i que caldrà sempre l’ajuda de Déu. No es tracta tant de fer, com de deixar fer, de confiar absolutament en la gràcia de Déu. Ell ens alliberarà de la set d’èxit immediat i visible, ens salvarà de les pors que paralitzen, de l’orgull que ens tanca, de les desavinences i crítiques que tot ho fan estèril. Estimem-nos i estimem tothom! Siguem humils i bondadosos. Cerquem el que ens uneix, el que hi ha de positiu en cada persona, el seu desig de felicitat i de salvació, que només Jesucrist sacia. Els “signes dels temps” ens animen a donar un salt qualitatiu en la dedicació evangelitzadora a la nostra Diòcesi. Després de la pandèmia i malgrat els cansaments, reprenguem la vida pastoral amb les reunions, la pregària comunitària, la caritat i la trobada de germanor. N’hi ha molts que anhelen que els parlem de Jesucrist, que valoren l’Església i la dedicació dels capellans, i que esperen que els oferim un ambient sa i humanitzador per a les seves famílies; que els reconeguem com a amics i germans, que els obrim les portes i la solidaritat real, amb un acolliment cordial, pacient i misericordiós. Així eixamplarem l’Església i serem testimonis de la Vida nova del Ressuscitat!