La relació amb els sacerdots no ha de ser solament de tipus institucional i administratiu, sinó que, animada abans de res per la caritat (cf. 1Pe 4,8), ha de revelar la paternitat episcopal que serà model d’aquella que després els preveres han de tenir amb els fidels que ells tenen confiats. D’una manera especial, aquesta paternitat s’ha de manifestar en la situació actual amb els sacerdots malalts, amb els d’edat avançada, i també amb els qui estan al capdavant de majors responsabilitats pastorals.
Els sacerdots, per la seva banda, han de recordar que, primer de tot, són homes de Déu i, per això, no pot descurar la seva vida espiritual i la seva formació permanent. Tota la seva tasca ministerial “ha de començar efectivament amb l’oració” (Sant Albert Magne, Comentari de la teologia mística, 15). Entre les múltiples activitats que omplen la jornada de cada sacerdot, la primacia correspon a la celebració de l’Eucaristia, que el conforma al Summe i Etern Sacerdot. En la presència de Déu troba la força per a viure les exigències del ministeri i la docilidad per a complir la voluntat del qui el va cridar i el va consagrar, enviant-lo per encomanar-li una missió particular i necessària. També la celebració devota de la Litúrgia de les Hores, l’oració personal, la meditació assídua de la Paraula de Déu, la devoció a la Mare del Senyor i de l’Església i la veneració dels Sants, són instruments preciosos dels quals no es pot prescindir per a afirmar l’esplendor de la pròpia identitat i assegurar el fructuós exercici del ministeri sacerdotal.