Germans meus, en el Senyor:
Existeixen unes preguntes que s’ha fet sempre tothom, que ens seguim fent, encara, de forma explícita o simulada: ¿Hi ha vida després de la mort? En cas afirmatiu, ¿com serà aquella vida? Les ciències, com empíriques o experimentals que són, no tenen resposta per a aquest enigma; no van més enllà del temps i de l’espai i no poden analitzar més que la matèria. I, com sigui que, com sabem per experiència, la matèria es desintegra, la vida que se sustenta en ella, s’acaba amb la mort. Amb tot, les ciències filosòfiques, les del comportament humà i les històriques, aposten per la continuïtat de la vida després de la mort. ¿Per què, si no, s’ha demostrat escrita en el codi genètic de la humanitat la necessitat i l’esperança d’una vida futura? ¿Quin sentit tindria, de no ser així, la creativitat estètica, la inquietud espiritual, el desig del bé, la simbologia de l’etern, el judici insubornable de la consciència davant les pròpies accions morals? El conjunt, per tant, de totes les reflexions filosòfiques i antropològiques, per més que no poden demostrar de manera concloent l’existència de la vida futura, posen de manifest la seva conveniència i la seva raonable possibilitat.
Si la reflexió intel·lectual esbossa el camí per a la creença en la vida futura, la fe ens dóna una resposta total i definitiva. De manera semblant, pel recte discurs de la raó, culminat en l’acte de fe, hem arribat al descobriment i a l’afirmació del Ser Transcendent, que és l’origen, la sustentació i el suport de tot quant existeix. A l’acte de fe hi arribem per la confluència de dues forces convergents: d’una banda, la inquietud innata de recerca per part de l’home i, per una altra, la revelació de Déu que es dóna a conèixer per mitjà de fets i de paraules, revelades sempre al nivell receptiu i comprensiu, en cada època històrica. L’home del segle XXI rep senyals diferents de les de l’home de les cavernes per a facilitar-li el contacte amb l’Absolut. Els camins són uns altres però el resultat és el mateix. Per la qual cosa, la persona, de qualsevol de les etapes històriques, si es pot lliurar de prejudicis i de la supèrbia, té els mitjans suficients per arribar al coneixement de la veritat i descobrir l’existència del Déu infinit, raó única i suficient per a garantir la nostra vida després de la mort.
D’acord amb aquestes reflexions de la ment i la dada imprescindible de la fe, tot comença i acaba en Déu. Resta, amb tot, una segona pregunta: ¿Com viurem després de la mort física? Els saduceus de l’evangeli, que van discutir amb Jesús, tenien una visió carnal i material de la vida futura i, davant les dificultats per admetre una vida eterna que sigui continuació exacta de la vida en el cos, com la que vivim ara, van deixar de creure en la resurrecció. Va ser llavors quan Jesús els va obrir una pista de solució. Els va dir: Els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts(…) ja no podran morir mai més (…) Pel fet de tenir part en la resurrecció, són iguals que els àngels i són fills de Déu.(…) Moisès mateix diu que el Senyor és Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob. Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen.
