Estimats germans:
Alguns passatges evangèlics sonen a les nostres oïdes com exigències massa radicals o com utopies impossibles d’assolir. Un d’ells podria ser el fragment de Sant Lluc que acabem d’escoltar, quan posa en boca de Jesús aquestes paraules: Estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen pregueu per aquells que us ofenen (…) si algú et pega en una galta, para-li l’altra, etc…”.
En la primera lectura hem escoltat un relat modèlic en aquest sentit. Segons ell, el rei Saül es corsecava d’enveja a causa dels èxits militars i de la popularitat generalitzada amb que emergia la figura del jove David. Mogut per aquella innoble passió, Saül va concebre el propòsit de matar el seu rival i ordí la seva recerca i captura designant per a això a tres mil homes d’entre els seus millors guerrers. Un desplegament veritablement desproporcionat per a abatre a un sol home indefens. De nit, mentre les tropes de Saül dormien tranquil·lament en el seu improvisat campament, i el mateix Saül jeia enmig d’ells, David, acompanyat d’un sol home, es va apropar secretament fins el lloc on dormia el seu perseguidor, va prendre la llança i el gerro d’aigua de la capçalera de Saül i va marxar. Ningú no els va veure, ni es va assabentar de res ni es va despertar. Una vegada allunyats del lloc, David va cridar amb veu forta: Aquí tinc la llança del rei. Que vingui a buscar-la un dels seus homes (…) Avui el Senyor t’havia posat a les meves mans, però jo no he volgut fer res de mal a l’ungit del Senyor. El Senyor pagarà a cadascun la seva justícia i la seva lleialtat.
La promesa recompensa del Senyor és una bona raó, capaç de proporcionar les forces necessàries per a portar a terme allò que ens repugna i que se’ns presenta, en un primer moment, com del tot impossible; com seria: perdonar al teu enemic, pregar per ell, retornar-li bé per mal, fins el punt d’arribar a estimar-ho. És Jesús mateix qui ens anima amb aquell estímul quan, en efecte, ens diu: Vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos. Llavors la vostra recompensa serà gran i sereu fills de l’Altíssim. Després afegeix una altra raó del tot convincent: Doneu, i Déu us donarà; us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet.
Això ens duu a pensar que arrosseguem grans deutes amb el Senyor a causa dels nostres pecats; que necessitem ser acceptats encara que ens hàgim comportat com enemics; que ens fan falta el seu perdó i el seu amor. Es tracta, per consegüent, d’un repte veritablement fort si considerem que Déu usarà amb nosaltres la mateixa mesura que nosaltres haurem usat amb els nostres -diguem- enemics i ens permetrà entendre millor aquella altra recomanació del Mestre: Tracteu als altres com voleu que ells us tractin.
Per altra banda, és meravellós pensar que una actitud així de generosa ens permet semblar-nos a Déu -des de lluny, per descomptat- que és bo amb els malvats i desagraïts. Ser compassius com ho és el nostre Pare celestial és una meta suggeridora, incitant, que no podem adquirir sense estar molt units a ell per l’oració, la humilitat, el reconeixement dels nostres pecats i l’experiència de saber-nos i sentir-nos perdonats per ell. Qui ha experimentat el consol del perdó rebut és el millor disposat per al perdó i l’amor de l’enemic.
