Germans i amics:
És habitual sentir admiració per una personalitat forta que, dotada de clares conviccions i regint la seva conducta per les mateixes, no es deixa influir fàcilment per l’ambient que l’envolta, ni per opinions oposades, encara que contin amb la majoria; ja que l’opinió majoritària no sempre és garantia de veritat. Són aquelles les persones que fan progressar el món cap a valors superiors i enderroquen barreres que impedien l’alliberament i el creixement humà, sense que sigui obstacle la forta oposició, de vegades violenta, que els ofereixen el conformisme instal·lat i la mentalitat reaccionària.
Alinear-se en defensa de la veritat contra corrent, quan el que preval és la mentida; parlar de Déu, quan la societat s’avergonyeix del seu nom; apostar pels valors interiors i espirituals, quan el que s’elogia generalment és el materialisme pur i simple, serien signes d’una personalitat forta, si, al mateix temps, s’esforça per viure conforme a aquells principis i fa, de la seva part, tot el que calgui perquè també altres puguin descobrir el veritable sentit de la vida.
És, ni més ni menys, el que feia el profeta Jeremies, segons hem escoltat, que dedicava la seva vida sencera a procurar que el seu poble busqués només en Déu la salvació. Els polítics que aconsellaven al rei, pel seu nacionalisme exacerbat, i privilegiant l’aspecte temporal de les coses, no podent suportar per més temps la predica del profeta, el van baixar a una cisterna sense aigua, perquè acabés morint. Enfonsat en el fang, va salvar la vida per intercessió d’un altre home de bona voluntat.
La carta als Hebreus ens ha convidat a seguir també nosaltres l’exemple dels profetes i dels sants, un núvol ingent de testimonis, que ens ensenyen com hem de viure la fe. Viure la fe exigeix aquella forta personalitat de la qual hem parlat abans, com també la que ens manca per alliberar-nos dels impediments interiors i exteriors, i del pecat; sense que ens rendim mai i siguem capaços de començar de nou quan les coses s’han torçat.
En aquest context, s’entén millor el que diu Jesús sobre el foc que ha vingut a encendre en el món, i sobre la divisió que es crearà a causa d’Ell, fins i tot en el si de les famílies. Foc, perquè Jesús va exposar amb gran ardor i entusiasme el seu missatge que no pot ser rebut tèbiament, sinó amb gran fervor i determinació. La divisió es produirà, no per part del seguidor de Jesús, sinó a causa de la intolerància dels que l’envolten, siguin o no familiars. Es ficaran amb ell, el ridiculitzaran, intentaran tòrcer la seva resistència i fer-lo claudicar dels seus propòsits.
Quan arribi aquell moment, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada, acceptà el suplici de la creu, no fent cas de la vergonya que havia de passar; així s’assegué a la dreta del tron de Déu. No podem ignorar que la gran aventura humana de creixement propi, a fins realitzar-nos plenament, d’acord amb el projecte i la destinació a que Déu ens ha cridat, és un camí costerut que únicament els valents i decidits estan disposats a recórrer. Ningú corre en l’estadi sense cansar-se; ningú no batrà un rècord sense entrenament i disciplina. En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang –diu la carta els Hebreus.
