Estimats germans:
És molt important conèixer quina imatge ens hem format de Déu. Alguns se l’imaginen com un amo que mana i disposa, a qui no es pot replicar perquè té sempre raó, i a qui sempre s’ha d’obeir estrictament sota pena de caure a les seves mans. Altres el veuen com un pare bondadós, però sever, que ens estima, però que ens exigeix, que ens vol premiar, però que també ens pot castigar. Potser n’hi ha també que pensen en ell com en un ser llunyà que viu al seu cel, una mica desentès del nostre viure de cada dia. Aquest darrers se senten com deixats de la mà de Déu.
Ben diferent de tot això és el missatge bíblic, tan de l’Antic com del Nou Testament. Allí s’utilitza sempre el llenguatge de l’amor; i no un amor qualsevol, sinó l’amor de parella, de l’home i la dona enamorats. En aquell llenguatge Déu és com l’enamorat que cerca l’esposa, la tracta amb tendresa, la perdona, l’enamora contínuament. El seu poble i cada una de les persones són com l’esposa que, a vegades correspon amorosament i d’altres és esquerpa i, fins i tot, infidel. Llavors Déu, l’Espòs, la torna a cercar per conduir-la de nou a l’amor primer.
A la primera lectura hem llegit un fragment del profeta Osees, modèlic en aquest sentit. Tornem-lo a escoltar, que val la pena. És Déu qui parla per boca del profeta i es dirigeix a tot el poble d’Israel. Diu així: La conduiré (l’esposa: el poble) al desert i li parlaré amorosament. Allà em correspondrà com quan era jove, quan sortí del país d’Egipte. Et faré per sempre la meva esposa i seré per a tu un espòs bo, fidel, amorós, compassiu. Seré per a tu un espòs veritable, i tu coneixeràs el Senyor.
Aquests paraules sonen molt bé i ens fan sentir protegits i confiats. El Senyor està enamorat de nosaltres, que som la seva obra, i ens estima, no pel que nosaltres fem -sovint ens portem com rebels o com adúlters- sinó pel que ell ha fet en nosaltres i està fent contínuament: obra fidel de promoció i de salvació.
El salm d’avui és un cant d’exaltació a l’obra que Déu fa sense parar a favor nostre, tal com hem repetit: Beneeix el Senyor, ànima meva, no t’oblidis dels seus favors. Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia; rescata de la mort la teva vida i et sacia d’amor entranyable.
En el passatge de Sant Marc que hem escoltat, Jesús, es presenta com el nuvi, tant dels apòstols com de tots els seus seguidors. Quan li pregunten: Per què els teus deixebles no dejunen, Jesús respon: Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen amb ells el nuvi?(…) Ja vindrà el dia que els serà pres i llavors sí que dejunaran. Jesús va comparar diverses vegades el regne de Déu a un banquet de noces. Aquest regne comença amb la seva vinguda al món i tindrà el seu esclat final, quan tots ens reunirem amb ell al cel. Mentre vivim, ell fa present l’amor de Déu a tota la humanitat.
