Germans:
Moltes vegades vivim neguitejats, ens sentim inquiets i preocupats per la salut, els diners, la família; pel demà, pel sentit profund de la nostra vida. Aquell estat ens força a cercar seguretats, on fonamentar la nostra esperança de veure’ns deslliurats del malestar. L’home, en la seva recerca, s’ha anat construint ídols en qui confiar, com: els progressos tècnics, el poder, el diner, el plaer. Aquests ídols, però, no responen a l’esperança dipositada en ells, ans al contrari, es converteixen en dominadors i esclavitzen aquells que els posseeixen, com ho demostra el fet que mai s’havien vist tantes depressions nervioses, tants accidents cardíacs, com ara. Aquest, doncs, no deu ser el camí encertat.
El profeta Isaïes, veient el seu poble entristit i descoratjat per la llarga durada de l’exili, li proposa un altre camí. El poble diu: El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi. Isaïes respon al poble amb allò que el Senyor li ha fet sentir: ¿Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’ha apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu.
L’esperança definitiva i total per a l’home no és altra sinó Déu, a causa del seu amor inexpressable. Només en Déu reposa la meva ànima, d’ell em ve la salvació. Només ell és la roca que em salva, és el castell on em trobo segur. (…) En Déu tinc la salvació i la glòria, es la meva roca inexpugnable; trobo en Déu el meu refugi. Aquestes són les paraules del salm que hem resat i que contenen el sentit profund d’allò que Isaïes ha comunicat al poble en nom de Déu.
És qüestió, per tant, de procurar la saviesa necessària per poder elegir be el nostre camí, el camí del nostre desplegament i de la pròpia pau interior, de la confiança en un futur segur i esplèndid. No es tracta de ser pròpiament savis; més aviat, de tenir el seny suficient, la intuïció i el sentit comú necessaris per a veure i acceptar el sol camí que té sortida, el camí que està d’acord amb el que som, d’on venim i per què estem aquí. El tren no està fet per circular per carretera i arribar a una estació d’autobusos, i nosaltres no estem fets per portar una vida egoista destinada a posseir béns materials i a tancar-se en unes seguretats que són pròpies només d’aquest món, com són el diner, el poder i el plaer. Si visquéssim aferrats a una vida i una mort corporal i material, acabaríem en el buit total i en la frustració més decebedora.
L’Evangeli d’avui és prou clar en aquest sentit. Diu: Ningú no pot servir dos amos. (…) No podeu servir Déu i les riqueses. No podem tenir, doncs, el nostre cor apassionadament lligat a les riqueses temporals. Més aviat, sense desentendre’ns de treballar per crear un món millor segons el pla de Déu, hem de guardar equilibri i serenitat enmig de les ocupacions més absorbents i buscar, per damunt de tot, el Regne de Déu. La nostra confiança en el Pare del cel i l’opció feta pel Regne de Déu no tardaran a dissipar el neguit obsessiu pel demà. Ho ha dit clarament Jesús: Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol, i tot això us ho donarà a més a més. No us neguitegeu, doncs, pensant en demà. (…) Cada dia en té prou amb es seus maldecaps.
