Germans:
La Missa del Dijous Sant és una celebració entranyable en la qual ens podem sentir com si fóssim un dels apòstols que, presidits per Jesús, va participar al sopar de comiat, coincidint amb el sopar pasqual que feien tots els jueus. Aquell darrer sopar de Jesús amb els seus contenia tota la densitat d’un comiat per anar a la mort, i tot el missatge de la institució d’un memorial, que restarà per sempre present en la vida dels seguidors de Jesús: Feu sempre això en memòria meva, els va dir.
El tema central de les lectures d’avui és la Pasqua. Per als jueus la Pasqua recordava la sortida de l’esclavatge, el pas del mar Roig, l’aliança del Sinaí, la travessia del desert. Aquells esdeveniments els celebren encara avui tots els jueus practicants, amb sincera actitud de lloança i d’acció de gràcies, perquè la mà poderosa de Déu, després de treure’ls de l’esclavatge, els havia conduït a la terra promesa.
Per als cristians la nova Pasqua és la commemoració de la mort i la resurrecció de Jesús, el pas a la nova vida i l’alliberament, amb aquells fets, de l’esclavatge que pateix la humanitat. La nostra Pasqua celebra el fet que, per la mort i la resurrecció de Jesús, s’ha realitzat la nostra salvació. Aquell que creu en Jesús, es fia d’ell i s’esforça per seguir els seus passos, troba amb tota seguretat l’alliberament i la salvació personal, gràcies a la mort i la resurrecció de Jesús. La fe en aquest gran misteri la commemorem i la celebrem per mitjà de l’Eucaristia.
De la misteriosa realitat salvadora, que prové de la mort i de la resurrecció Jesús, ens en va voler deixar un signe visible en el transcurs del sopar pasqual, perquè repetint-lo sempre, a través dels temps, es mantingués fresca en el cor dels creients la memòria d’aquells fets i l’esperança que fonamenten. Encara que en la missa de cada diumenge revivim el misteri de salvació que és la Pasqua del Senyor i la nostra, l’Eucaristia d’avui, però, té un sentit més pregon i més càlid, pel seu caràcter institucional i per les circumstàncies dramàtiques que l’envoltaren. Adonem-nos que aquell sopar va ser la celebració per avançada dels fets mateixos, abans que s’esdevinguessin: allí va celebrar ell mateix, amb els seus, la pròpia mort i resurrecció que havia de tenir lloc hores després.
Durant el sopar, Jesús va rentar els peus als apòstols. Era una lliçó pràctica i essencial per als qui després celebrarien o participarien de l’Eucaristia. Fou el testament de la caritat fraterna. Podem entendre perfectament que en la ment de Jesús l’amor i el servei entre germans no és un afegitó a l’Eucaristia o una conseqüència moral de la mateixa, sinó que forma part essencial de la celebració. Amb altres paraules: una Eucaristia sense obertura al germà no seria de cap manera l’Eucaristia que Jesús va voler.
Finalment, va manar als apòstols que perpetuessin aquella celebració en memòria de la seva gesta salvadora i signe de la seva presència indefallent entre nosaltres.
