Una reflexió sobre el missatge de la Populorum progressio centra el primer capítol. Per al Papa, sense la perspectiva d’una vida eterna, el progrés humà en aquest món es queda sense alè. Insisteix també en el fet que no hi ha dos tipus de doctrina social diferents entre elles -una de preconciliar i una altra de postconciliar-, sinó un únic ensenyament, coherent i al mateix temps sempre nou.
El capítol segon tracta del desenvolupament humà en el nostre temps. Benet XVI exposa que, avui, el quadre del desenvolupament es desplega en múltiples àmbits. Com ja va indicar Joan Pau II, la línia de demarcació entre països rics i pobres no és tan neta ara com en temps de la Populorum progressio. La riquesa mundial creix en termes absoluts, però augmenten també les desigualtats. Als països rics, noves categories socials s’empobreixen i neixen noves pobreses.
El capítol tercer porta per títol «Fraternitat, desenvolupament econòmic i societat civil», i en ell s’assenyala que «el gran repte que tenim, plantejat per les dificultats del desenvolupament en aquest temps de globalització i agreujat per la crisi econòmica i financera actual, és mostrar, tant en l’ordre de les idees com dels comportaments, que no sols no es poden oblidar o debilitar els principis tradicionals de l’ètica social, com la transparència, l’honestedat i la responsabilitat, sinó que en les relacions mercantils el principi de gratuïtat i la lògica del do, com a expressions de fraternitat, poden i han de tenir espai en l’activitat econòmica ordinària. Això és una exigència de l’home en el moment actual, però també de la raó econòmica mateixa. Una exigència de la caritat i de la veritat al mateix temps, com ho és la defensa de la vida en tots els seus aspectes, un altre dels grans temes d’aquest capítol.
El capítol quart està dedicat al «Desenvolupament dels pobles, drets i deures, ambient». En ell, el Papa observa que avui es dóna una profunda contradicció: mentre, per una banda, es reivindiquen presumptes drets, de caràcter arbitrari i voluptuós, amb la pretensió que les estructures públiques els reconeguin i promoguin, de l’altra hi ha drets elementals i fonamentals que s’ignoren i violen en gran part de la humanitat. S’aprecia amb freqüència una relació entre la reivindicació del dret a allò superflu, i fins i tot a la transgressió i al vici, en les societats opulents, i la manca de menjar, aigua potable, instrucció bàsica o cures sanitàries elementals en certes regions del món subdesenvolupat i també a la perifèria de les grans ciutats.