En la conclusió d’aquesta encíclica, Benet XVI ens recorda que «sense Déu l’home no sap on anar ni tampoc aconsegueix entendre qui és». «Davant els grans problemes del desenvolupament dels pobles, que ens impulsen gairebé al desassossec i a l’abatiment, ve al nostre auxili la paraula de Jesucrist.» També indica que «l’humanisme que exclou Déu és un humanisme inhumà». «Només un humanisme obert a l’Absolut ens pot guiar en la promoció i realització de formes de vida social i civil, protegint-nos del risc de quedar empresonats per les modes del moment.» I acaba manifestant que «el desenvolupament necessita cristians amb els braços aixecats cap a Déu en oració, cristians conscients que l’amor ple de veritat, caritas in veritate, del qual procedeix l’autèntic desenvolupament, no és el resultat del nostre esforç sinó un do. Per això, també en els moments més difícils i complexos, a més d’actuar amb seny, hem de tornar primer de tot al seu amor.»
