4
«Si jo parlés les llengües dels homes i dels àngels, però no estimés, no passaria de ser com les campanes que toquen o els címbals que dringuen» (1 Cor 13, 1), deia l’apòstol Sant Pau. I nosaltres bé podem dir: si els catalans assolíssim els més alts nivells de progrés, de cultura, de benestar… però fóssim pobres d’amor, de res no ens serviria tot això. Amb més raó haurem de dir el mateix en constatar amb dolor greus deficiències de respecte, d’amor fratern i de comunió entre nosaltres, a l’interior de la nostra mateixa Església. Quan el bisbe Torras i Bages proposava, al centre d’aquesta visita espiritual, una pregària per obtenir amor, tenia present el nostre esperit de discòrdia que acaba frustrant tantes iniciatives positives. I ens feia demanar, en contrapartida, la gràcia de tenir cor de germans, i de germans que s’estimen. «El qui estima és pacient, és bondadós, no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat» (1 Cor 13, 4-6). Es tracta, certament, d’un repte difícil, però confiem en la nostra Rosa d’Abril, que és rosa de caritat i foc que sense consumir escalfa. Aquesta és una petició decisiva ja que l’eficàcia de l’amor fratern és immensa en tots els ordres de la vida personal i de la vida col·lectiva.
Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans. Avemaria.