1. N’hi ha hagut prou que aparegués en el BOE el temari de la classe de religió en el nou pla d’estudis perquè per part de determinats mitjans, periodistes i comentaristes s’hagi produït un veritable linxament que ha de ser denunciat com un perjudici greu contra els catòlics i l’Església.
2. Reclamem un debat racional sobre la funció de l’educació religiosa confessional a l’escola, i exigim com a ciutadans respecte per a les nostres creences.
3. El nou decret manté el caràcter voluntari de l’assignatura per als alumnes i d’oferta obligatòria per part dels centres, com així ha vingut sent. Qui vol la tria i el centre té l’obligació de complir amb aquesta demanda, i qui no vol no ho fa. Qui va a classe de religió és perquè vol, i això és així inclús a l’escola catòlica. A qui molesta aquesta formació lliure i voluntària i per què?
4. La diferència principal ara és que la religió, la nota de religió, tornarà a formar part de la mitjana de la nota escolar. És que no és el cas de totes les assignatures que s’imparteixen de manera regular, des de la plàstica a l’educació física? I aleshores, per què no quelcom tan fonamental per a l’educació com la religió i l’ètica han de ser marginades i situades com una assignatura «maria»?
5. L’educació religiosa a l’escola de caràcter voluntari és bona per a les famílies i alumnes. Igual com passa amb l’escola concertada, no és res més que el compliment del mandat constitucional, del dret dels pares a escollir l’educació moral i religiosa dels seus fills, un principi, que com és obvi no pot quedar reduït a les quatre parets domèstiques, perquè això és simplement una obvietat.
6. La religió, l’educació religiosa genera un benefici per a la societat, una externalitat positiva molt important. Des dels estudis de Coleman a finals dels vuitanta, fins els més recents, es repeteixen les mateixes conclusions: els alumnes que practiquen la seva confessió religiosa obtenen millors resultats acadèmics, la seva socialització és molt més positiva, i incorren en una menor mesura, en pràctiques contràries a la seva salut. Això també succeeix en relació als centres escolars que són confessionals, en relació als que no, i evidentment tot això després de «filtrar» els resultats per la variable de la renda dels pares.
7. En el nostre país l’estudi del sociòleg Javier Elzo sobre la capacitat educativa de les famílies, realitzat per a la Fundació Jaume Bofill, també assenyala –en aquest cas indirectament- que aquelles que tenen un marc de referència on la religió és una component obtenen bons resultats, mentre que quan aquesta variable no està present, la dispersió en els resultats és molt considerable. La confessió religiosa és un factor favorable al rendiment escolar de l’alumne, i també de l’aula.
8. En la vida adulta també reporta beneficis per a la societat: els matrimonis catòlics són molt més estables, i per això dotats d’una major capacitat educadora, els casos de violència contra la dona són molt inferiors a la mitjana (com ho constatava l’enquesta de l’Institut de la Dona de l’època de Zapatero sobre el tema), depenen en menor mesura dels ajuts socials perquè l’estabilitat afavoreix a la llarga a una millor situació econòmica, són els que encara mantenen un mínim la natalitat de la que depèn el futur de les pensions (les dones agnòstiques o atees tenen una taxa de fertilitat inferior a 1, quan la taxa de reemplaçament necessita de 2,1 fills per dona en edat fèrtil).
9. Els catòlics practicants són els que presenten una taxa de participació electoral per sobre de la mitjana, són el primer grup social en aquest sentit, els que més participen i aporten a la solidaritat.
10. La pròpia Església ho exemplifica amb Cáritas, a la que cal afegir-hi els milers d’iniciatives menors i majors sorgides de grups i institucions catòliques. La crisi actual hauria resultat insuportable per a molta, molta gent sense l’Església, i els immigrants sense res, encara s’haurien trobat en pitjor situació.
La classe de religió confessional educa en l’amor a Déu i als homes, en el respecte, en l’esforç, en el seguiment de Jesucrist. Què té de dolent aquesta educació? Potser no hauria de ser celebrada com a socialment necessària? I més quan la rep només el que la demana.
¿Potser no interessa a tots fomentar comportaments com els apuntats que a més es basen en la lliure adscripció?
I tot això sense referir-nos a la importància cultural de l’educació catòlica, imprescindible per entendre qui som. Sense entendre el catolicisme, qui pot llegir la Divina Comèdia? Sense conèixer a Sant Pau, es pot entendre el predomini de la consciència individual a Occident?
Es parla de la necessitat que els nens –i no només ells- coneguin l’Islam per entendre’l millor, i el judaisme. I no coneixeran amb més intensitat allò que forma part de les seves arrels? Quina aberrant manera de construir una societat és aquesta?
e-Cristians 27.2.2015