L’Arquebisbe d’Urgell ha reenviat als preveres, diaques i seminaristes de la Diòcesi la Carta que amb data del 9 de maig el Prefecte de la Congregació per al Clergat Emm. Sr. Cardenal Beniamino Stella ha fet arribar al clergat espanyol, i dirigida a l’Emm. Sr. Cardenal Joan Josep Omella, President de la Conferència Episcopal Espanyola.
El text és el següent:
Ciutat del Vaticà, 9 de maig de 2020
Estimat Mons. Joan Josep Omella,
A les vigílies de la festa de Sant Joan d’Àvila, aprofito l’oportunitat que m’ofereix la Comissió Episcopal per al Clergat i els Seminaris de la Conferència Episcopal Espanyola, per enviar, a través d’aquesta carta, un missatge de reconeixement i d’ànim als sacerdots i diaques d’aquesta benvolguda nació, que tant ha sofert els efectes del Covid-19.
He tingut notícia que més de cinquanta sacerdots espanyols han perdut la vida a causa del coronavirus, alguns per les complicacions de malalties precedents; altres perquè, malgrat haver posat els mitjans disponibles, han estat contagiats quan estaven dedicats a l’atenció espiritual de malalts i al servei a persones necessitades. El sacrifici d’aquests sacerdots i de tantes altres persones, que han arriscat i perdut la seva vida, per portar salut, aliments, consol, esperança… ens recorda que Déu ens ha donat la vida per compartir-la, per lliurar-la generosament (cf. Mc 8,35). El testimoniatge d’aquests sacerdots és un bon antídot contra la temptació d’utilitzar egoistament el ministeri sacerdotal, per a aconseguir béns materials, prestigi, interessos particulars, prebendes… A més, ells anuncien silenciosament que Déu no es deixa guanyar en generositat: ens crida per amor, ens dóna el cent per u en aquesta terra —encara que patim— i en el món futur, la vida eterna (cf. Mc 10,30).
En aquest temps de confinament, la caritat pastoral dels sacerdots espanyols s’ha manifestat especialment creativa, amb l’objectiu que el Poble de Déu —i també aquells que no es consideren membres de l’Església— poguessin sentir la proximitat de Déu i la solidaritat de la comunitat cristiana. Dono gràcies a Déu per totes les iniciatives que s’han posat en marxa en aquestes setmanes estranyes, en les quals, d’altra banda, hem pogut redescobrir alguns aspectes importants de la vida cristiana, en general, i de la vocació sacerdotal, en particular: la celebració de la fe en família i en petites comunitats, que complementa i enriqueix la celebració de l’Eucaristia a les parròquies; l’acompanyament personal als fidels, a vegades a través de les noves tecnologies; l’oració pausada, en la qual, amb l’ajuda del seu Sant Esperit, podem albirar el pas salvador de Déu per la vida de persones, famílies i pobles.
També voldria destacar que aquesta dolorosa circumstància ens ha ajudat a valorar l’aportació de tantes persones anònimes, que han treballat, assumint riscos importants, per la salut i la supervivència de tots els ciutadans. Així mateix, ens ha permès prendre més consciència de la importància de la nostra missió, ja que tot ésser humà necessita, a més de recursos materials i atenció mèdica, espais per a posar nom als seus sentiments, llum i força per a continuar estimant i confiant, per a enfrontar-se a la incertesa, a la malaltia, a la mort de persones estimades i a la fi de la pròpia vida.
Finalment, desitjo convidar tots els sacerdots i diaques a mirar cap al futur. La crisi motivada pel Covid-19, a més de provocar molt de dolor i sofriment, afavoreix algunes condicions decisives per al desenvolupament de la vida cristiana: la consciència de la fragilitat de l’ésser humà, la caiguda de tantes falses seguretats, les preguntes pel sentit de la vida, la necessitat de la solidaritat especialment amb els qui sofreixen, el testimoniatge de lliurament, fe i esperança de tants fills i filles de l’Església; així com l’evidència que les nostres vides estan teixides i mantingudes per persones corrents – normalment oblidades – que no apareixen en els titulars dels diaris i de les revistes ni en les grans passarel·les de l’últim xou però, sens dubte, estan escrivint avui els fets decisius de la nostra història: metges, infermeres i infermers, treballadors dels supermercats, treballadors de la neteja, cuidadors, transportistes, forces de l’ordre, voluntaris, sacerdots, religioses i tants altres que han comprès que ningú no se salva sol. (Homilia del Sant Pare, del 27 de març de 2020).
Aquesta realitat amarga, però curulla de gràcia, és una crida a revifar el nostre amor. Així ho va ensenyar Sant Joan d’Àvila: No espereu hores ni llocs ni obres per a recollir-vos a estimar a Déu; ja que tots els esdeveniments seran despertadors d’amor. El doctor de l’Església i patró del clergat espanyol ens convida a sentir els mals aliens i plorar-los, a importunar Déu pel proïsme, a tenir cor de mare i mans esteses amb els desconsolats i pobres.
Invoquem, per tant, l’Esperit Sant, perquè pastors, laics, religiosos i religioses sapiguem aprofitar aquest kairos, de manera que les nostres comunitats cristianes es renovin en la fe i siguin, en la nova realitat que ens espera, unes llars amb les portes obertes a totes les persones i un hospital de campanya per als pobres de sempre i per als qui ja comencen a sofrir les conseqüències econòmiques d’aquesta pandèmia.
Aprofito la circumstància per demanar als sacerdots i diaques d’Espanya que resem els uns pels altres i, de manera especial, pel Sant Pare Francesc, exemple d’una vida sacerdotal lliurada al seu Poble i guia lluminosa per a totes les persones de bona voluntat, especialment en l’hora, dolorosa i apassionant, que ens toca viure.
Estimat Mons. Joan Josep, us saludo cordialment i em confirmo amb sentiments de respecte i estima, de vostra Eminència Reverendíssima afmm. en el Senyor
+ Beniamino Card. Stella, Prefecte