Veritat, anunci i autenticitat de vida en l’era digital

Es presenten al nostre abast objectius fins ara impensables que sorprenen per les possibilitats dels nous mitjans, i que alhora exigeixen amb urgència creixent una seriosa reflexió sobre el sentit de la comunicació en l’era digital. Això es veu més clarament encara quan ens confrontem amb les extraordinàries potencialitats d’Internet i la complexitat de les seves aplicacions. Com qualsevol fruit de l’enginy humà, les noves tecnologies de comunicació s’han de posar al servei del bé integral de la persona i de la humanitat sencera. Si s’utilitzen amb saviesa, poden contribuir a satisfer el desig de sentit, de veritat i d’unitat que continua sent l’aspiració més profunda de l’ésser humà.

Transmetre informació en el món digital significa cada cop més introduir-la en una xarxa social, en la qual el coneixement es comparteix en l’àmbit d’intercanvis personals. Es relativitza la distinció entre el productor i el consumidor d’informació, i la comunicació ja no es redueix a un intercanvi de dades, sinó que es vol compartir. Aquesta dinàmica ha contribuït a una valoració renovada de l’acte de comunicar, considerat sobretot com a diàleg, intercanvi, solidaritat i creació de relacions positives. Per altra part, tot això ensopega amb alguns límits típics de la comunicació digital: una interacció parcial, la tendència a comunicar només algunes parts del propi món interior, el risc de construir una certa imatge de nosaltres mateixos que acostuma a portar a l’autocomplaença…

De manera especial, els joves estan vivint aquest canvi en la comunicació amb totes les aspiracions, les contradiccions i la creativitat pròpies dels qui s’obren amb entusiasme i curiositat a les noves experiències de la vida. Com més es participa en l’espai públic digital, creat per les anomenades xarxes socials, més s’estableixen noves formes de relació interpersonal que incideixen en la imatge que es té d’un mateix. És inevitable que això faci plantejar-se no sols la pregunta sobre la qualitat de l’actuació pròpia, sinó també sobre l’autenticitat del propi ser. La presència en aquests espais virtuals pot ser expressió d’una recerca sincera d’un trobament personal amb l’altre, si s’eviten certs riscos, com cercar refugi en una mena de món paral•lel, o una excessiva exposició al món virtual. L’anhel de compartir, d’establir «amistats», implica el desafiament de ser autèntics, fidels a nosaltres mateixos, sense cedir a la il·lusió de construir artificialment el nostre «perfil» públic.

Les noves tecnologies permeten les persones de trobar-se més enllà de les fronteres de l’espai i de les cultures, inaugurant així un món nou d’amistats potencials. Aquesta és una gran oportunitat, però suposa també prestar una major atenció i presa de consciència sobre els possibles riscos. Qui és el meu «proïsme» en aquest món nou? ¿Hi ha el perill d’estar menys presents amb qui trobem en la nostra vida quotidiana ordinària? ¿Correm el perill de caure en la dispersió, atès que la nostra atenció està fragmentada i absorta en un món «diferent» a aquell en el qual vivim? ¿Dediquem temps a reflexionar críticament sobre les nostres decisions i a alimentar relacions humanes que siguin realment profundes i duradores? És important recordar sempre que el contacte virtual no pot i no ha de substituir el contacte humà directe, en tots els aspectes de la nostra vida.

També en l’era digital, cadascú sent la necessitat de ser una persona autèntica i reflexiva. A més, les xarxes socials mostren que un està sempre implicat en allò que comunica. Quan s’intercanvien informacions, les persones es comparteixen a elles mateixes, la seva visió del món, les seves esperances, els seus ideals. Per això, pot dir-se que hi ha un estil cristià de presència també en el món digital, caracteritzat per una comunicació franca i oberta, responsable i respectuosa de l’altre. Comunicar l’evangeli a través dels nous mitjans significa no sols posar continguts obertament religiosos a les plataformes dels diversos mitjans, sinó també donar testimoni coherent en el nostre perfil digital i en la manera de comunicar preferències, opcions i judicis que siguin profundament concordes amb l’evangeli, fins i tot quan no se’n parli explícitament. Així mateix, tampoc es pot anunciar un missatge en el món digital sense el testimoniatge coherent de qui l’anuncia. En els nous contextos i amb les noves formes d’expressió, el cristià està cridat novament a respondre a qui li demani raó de la seva esperança (cf. 1Pe 3,15).

El compromís de ser testimonis de l’evangeli en l’era digital exigeix a tots estar molt atents als aspectes d’aquest missatge que puguin contrastar amb algunes lògiques típiques de la xarxa. Hem de prendre consciència sobretot que el valor de la veritat que volem compartir no es basa en la «popularitat» o la quantitat d’atenció que provoca. Hem de fer-la conèixer en la seva integritat, més que intentar fer-la acceptable, potser desvirtuant-la. Ha de transformar-se en aliment quotidià i no en atracció d’un moment.

La veritat de l’evangeli no pot ser objecte de consum ni de gaudi superficial, sinó un do que demana una resposta lliure. Aquesta veritat, fins i tot quan es proclama en l’espai virtual de la xarxa, està cridada sempre a encarnar-se en el món real i en relació amb els rostres concrets dels germans i germanes amb els quals compartim la vida quotidiana. Per això, continuen sent fonamentals les relacions humanes directes en la transmissió de la fe.

Amb tot, vull invitar els cristians a unir-se amb confiança i creativitat responsable a la xarxa de relacions que l’era digital ha fet possible, no simplement per a satisfer el desig d’estar presents, sinó perquè aquesta xarxa és part integrant de la vida humana. La xarxa està contribuint al desenvolupament de formes de consciència intel•lectual i espiritual, de comprensió comuna, noves i més complexes. També en aquest camp estem cridats a anunciar la nostra fe en Crist, que és Déu, el Salvador de l’home i de la història, aquell en qui totes les coses aconsegueixen la seva plenitud (cf. Ef 1,10). La proclamació de l’evangeli suposa una forma de comunicació respectuosa i discreta, que incita el cor i mou la consciència; una forma que evoca l’estil de Jesús ressuscitat quan es va fer company de camí dels deixebles d’Emmaús (cf. Lc 24,13-35), als quals, mitjançant la proximitat, va conduir gradualment a la comprensió del misteri, dialogant-hi, tractant amb delicadesa que manifestessin el que tenien al cor.

La Veritat, que és Crist, és en definitiva la resposta plena i autèntica a aquest desig humà de relació, de comunió i de sentit que es manifesta també en la participació massiva en les diverses xarxes socials. Els creients, donant testimoniatge de les seves conviccions més profundes, ofereixen una aportació valuosa perquè la xarxa no sigui un instrument que redueix les persones a categories, que intenta manipular-les emotivament o que permet als poderosos monopolitzar les opinions dels altres. Contràriament, els creients animen tothom a mantenir vives les qüestions eternes sobre l’home, testifiquen el seu desig de transcendència i la nostàlgia per formes de vida autèntiques, dignes de ser viscudes. Aquesta tensió espiritual típicament humana és precisament la que fonamenta la nostra set de veritat i de comunió, que ens empeny a comunicar-nos amb integritat i honradesa.

Invito sobretot els joves a fer bon ús de la seva presència en l’espai digital. Els reitero la nostra cita en la propera Jornada Mundial de la Joventut, a Madrid, la preparació de la qual té molt a veure amb els avantatges de les noves tecnologies. Per als qui treballen en la comunicació, demano a Déu, per intercessió del seu patró, sant Francesc de Sales, la capacitat d’exercir la seva feina conscientment i amb professionalitat escrupolosa, alhora que imparteixo a tots la benedicció apostòlica.